El teatre espanyol en general i el català en particular han donat una nòmica d'excel·lents actrius l'enumeració de les quals seria molt llarga, encara que n'hi haurà prou amb recordar alguns noms tan eximis com els de Margarita Xirgu o Nuria Espert. Però paral·lelament no ha estat tan generós en la presència femenina en una altra funció així mateix essencial en l'art dramàtic, quina és la direcció. Hi ha, certament, dones directores, però en proporció molt inferior a la dels homes en funció anàloga. No és estrany, doncs, que resulti digne de ressaltar el cicle que s'ha programat des d'aquest mes i fins a l'estiu a La Villarroel de Barcelona i que estarà a càrrec de tres directores.
La primera serà Eu Manzanares, autora i responsable de la dramatúrgia de “Dopaland”, un interessant monòleg sobre la precarietat de certes feines que posa a més de relleu el contrast entre l'aparença lúdica que tenen determinades activitats i la servitud laboral que comporten servei del consumisme. Estarà a la sala esmentada fins al 7 d'abril.
El seguirà Àgata Casanovas, que dirigirà el docudrama de Gerard Guix “Dirrrty boys”, on es porta a col·lació la situació en què dos adults carreguen sobre la seva consciència el crim comès quan no eren més que preadolescents amb un nen. Una història real que va commoure al seu moment per la seva cruesa i que es replanteja des del punt de vista de les conseqüències que aquell acte criminal ha produït a la llarga sobre la vida dels seus autors. Es presentarà del 27 dabril al 26 de maig.
Culminarà el cicle Emma Arqulliué, que en aquest cas dirigirà a l'allimón amb Pablo Macho Otero, autor i intèrpret únic de “A fuego”. És un monòleg en vers sobre la llegenda d'Heròstrat, pastor grec que va incendiar el temple d'Artemisa a Halicarnàs, una de set meravelles del món antic, com a manera de passar a la immortalitat. Ocuparà la cartellera del 10 de juny al 7 de juliol.
Amb aquest cicle i tal com va ressaltar Tania Brenlle, directora de La Villarroel, no només es tracta de donar protagonisme a la direcció escènica femenina, sinó també de recuperar muntatges que van ser estrenats a diversos teatres de proximitat -Fènix, La Gleva, la mateixa Villarroel , etc-, sinó a més d'oferir la possibilitat de crear sinergies en l'aprofitament dels espais escènics conquerint un horari diferent: les matinals dels caps de setmana. I en fi, “last but not les”, d'eixamplar l'audiència teatral amb la fidelització d'un públic nou.