​Els metges i la vaga de fam

Dos ex-dirigents independentistes presos a Lledoners, en Jordi Sánchez i en Jordi Turull, han anunciat a través del seu advocat i el seu metge personal que inicien una vaga de fam indefinida per denunciar que el Tribunal Constitucional bloqueja la tramitació dels seus recursos tot impedint que es puguin presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Com a metge respecto la decisió dels vaguistes i no puc a entrar a considerar la validesa de les raons que els han forçat a fer-ho (tot i que òbviament com a ciutadà tinc la meva i legítima opinió). Però qualsevol vaga de fam és una pèssima notícia que em motiva a explicar als lectors el paper que els metges hem d'adoptar davant d'aquest tipus de catàstrofes humanitàries.

En primer lloc, cal fer palès un aspecte important: el fet de que el seu metge participi en la difusió pública de la voluntat dels dos presos no té cap intencionalitat política sinó que respon al deure que ètic que té tot professional de la Medicina davant aquestes situacions. El doctor Jaume Padrós, en qualitat de metge personal del vaguistes, no fa més que complir aquesta obligació ètica recollida en l'article 53 del nostre codi deontològic. El Dr. Padrós coneix molt bé el codi donat que a més de metge dels vaguistes és també el president del Col•legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). I cal esmentar que està desenvolupant el seu obligat paper amb tota la dignitat i seriositat que comporten aquests tipus de lamentables situacions.

Comparteixo totalment la preocupació i tristor que mostrava el meu col•lega i president en fer l'anunci. No és per menys. És una catàstrofe humanitària impròpia de societats que s'autoanomenen avançades. 

Una vaga de fam és un escenari clínic devastador per la salut dels vaguistes. I ho és des dels primers dies, tal com afirmava encertadament el meu col•lega. Ningú pot mostrar-se indiferent davant d'una decisió que és un dret fonamental del reclús però que a partir dels seixanta dies de dejuni pot comportar l'aparició de seqüeles irreversibles o la mort.

Padrós anunciava la creació d'una comissió d'experts per abordar la vaga de fam que han iniciat Sànchez i Turull. És una decisió tan necessària com encertada. Els metges —com s'ha fet escrupolosament en aquest cas— estem obligats a informar degudament als vaguistes sobre el pronòstic que en el cas d'una vaga indefinida són les seqüeles greus o la mort. Un cop assabentats de que les persones han pres la decisió de manera lliure, i s'han refermat de manera explícita i reiterada, els metges hem de respectar en tot moment la seva voluntat, prescindint de qualsevol judici sobre la vaga i la seva motivació. Fins i tot en cas de rebre una ordre judicial de tractament mèdic forçat podem adduir —si és el cas— el nostre dret a l'objecció de consciència fent saber al jutge que èticament estem obligats a respectar la voluntat del pacient i demanar-li que ens eximeixi de l’obligació de tractament forçat.

Una vaga de fam no és pot menysprear mai. Encara que es respecti la ingesta de líquids, és un procés demolidor per la salut que s'inicia molt precoçment. Ja durant els primers dies provoca el consum de la glucosa (sucre) en sang i de la glucosa hepàtica emmagatzemada en forma de glucògen, i fins i tot de la glucosa emmagatzemada al múscul. Ben aviat la glucèmia (sucre en sang) disminueix i es comencen a utilitzar els greixos com font d'energia tot completant un perillós procés d'acidificació de la sang per l'elevació dels cossos cetònics procedents del metabolisme dels greixos.

El resultat és que a partir del cinquè dia l'organisme obté l'energia únicament dels greixos amb el conseqüent trastorn de l'equilibri metabòlic de la persona. A partir dels quinze dies de vaga la situació empitjora dramàticament: el consum d'aquests greixos fa que l'acidosi comenci a fer-se malbé òrgans importants com el fetge i els ronyons.

Al vintè dia de vaga es comencen a consumir els teixits plens de proteïnes musculars. Es produeix un aprimament progressiu i una gran debilitat que aboca a una pèrdua d'interès pel menjar durant gairebé tot el dejuni . A partir del dia trenta s'incrementa l'autofàgia (consum dels propis teixits orgànics) i l'autodigestió proteica produint-se un estat de desnutrició crític que afecta tots els sistemes de l'organisme. La persona comença a experimentar-se un cansament desmesurat que pràcticament l'impedeix parlar. Pocs dies després —a partir dels quaranta o cinquanta dies de dejuni— el deteriorament de la salut és tan greu pel desgast físic que la persona entra en un estat d' immobilitat arribant a patir pèrdues de consciència per la falta d'energia. La mort per inanició —per manca d'irrigació del cervell o per una fallada cardíaca— esdevé a partir del dia seixanta.

Tenim molts exemples històrics dels lamentables resultats de la vaga de fam en les persones. La llista és dolorosament llarga. El més conegut és el cas de Mohandas Gandhi que popularitzà internacionalment aquesta pràctica dins del seu sistema de lluita no violenta. Menys conegut és el cas de Bobi Sands, ex-dirigent de l'IRA que l'any 1981 va protagonitzar una vaga de fam per protestar contra la seva detenció que va acabar amb la seva tràgica mort.

Com a metge estic segur que la comissió d'experts del COMB i l'equip mèdic de la presó de Lledoners vetllaran adequadament per la salut d'en Jordi Sánchez i d'en Jordi Turull.

Els metges estimem la vida i repudiem la mort per molt que sabem que en ocasions és inevitable. Però no podem acceptar que la societat no resolgui un conflicte, perfectament solucionable, que pot acabar amb la mort evitable de dues bones persones.

Com a ciutadà demano a les autoritats i a la ciutadania que no es mostrin indiferents, que s'impliquin per resoldre un problema que no es tan polític com humanitari.

Octavio Paz afirmava que la indiferència d'alguns ciutadans davant la mort es nodreix de la seva indiferència davant la vida. I no vull viure en una societat indiferent