L’homeopatia sense embuts: mites i realitats sobre una qüestió de fe que pot ser perillosa per la salut

La negativa de la Comissió Europea a la proposta del Govern espanyol de revisar l’actual legislació sobre medicaments homeopàtics ha incendiat les xarxes socials reobrint el debat espuri sobre les denominades pseudociències. En un temps en que sovint la bronca substitueix al diàleg i la desqualificació airada al seny, el ciutadà es troba desconcertat sobre les dubtoses avantatges i els irrefutables inconvenients d’aquesta teràpia complementària.

Per aclarir quin és l’estat actual de la qüestió cal que el lector tingui clar els quatre mites que sustenten la polèmica.

Primer mite: l'homeopatia (del grec homoios, «similar», i pátheia, «malaltia») és una ciència. Realitat: No pot ser considerada com a tal donat que no es fonamenta en el mètode científic experimental sinó en un principis esotèrics. De fet, té uns fonaments filosòfics (en cap cas científics) al voltant d’un axioma segons el qual una substància que causa els símptomes d'una malaltia també la pot curar (principi de similitud). Desenvolupada al 1796 pel metge Samuel Hahnemann, l’homeopatia estableix que els remeis s’han de preparar diluint repetidament una determinada substància en alcohol o aigua destil•lada, seguit d'una sacsejada. Normalment es continua diluint i diluint la substància molt més enllà del punt en què ja no queden pràcticament molècules de la substància original. Per seleccionar els remeis, els homeòpates consulten llibres de referència coneguts com a «repertoris» que són una font de coneixement més que qüestionable i amb certes reminiscències d’infabilibilitat que recorden el texts bíblics tal com són entesos per un cristià practicant. Tot els meus respecte a la fe en l'àmbit religiós però en qüestions terrenals com la salut no vull un remei que no hagi demostrat la seva eficàcia clínica i seguretat en estudis experimentals els resultats dels quals puguin ser confirmats per altres assajos realitzats per investigadors independents (reproductibilitat dels experiments).

Segon mite: la «memòria de l'agua». Realitat: els medicaments homeopàtics s’utilitzen tan diluïts que sovint no contenen ni una sola molècula de la substància diluïda. És el mateix que omplir una olla amb cinc litres d'aigua i afegir un pessic de sucre, remenar i separar una cullereta del líquid resultant i tornar-ho a diluir en una olla amb cinc litres d'aigua neta tot repetint l'operació diverses vegades i pretendre que una gota del preparat endolci el cafè de l'esmorzar. Segur que el prendran amarg. Per això, els defensors de l'homeopatia han proposat el concepte esotèric de la «memòria de l'aigua», segons el qual l'aigua «recorda» les substàncies que s'hi barregen i transmet després l'efecte d'aquestes substàncies quan es consumeix. Aquesta idea il•lusòria és incompatible amb les relacions dosi-efecte observades en els medicaments convencionals, en els quals els efectes depenen de la concentració del principi actiu en el cos. Tanmateix és contrària a les lleis de la física i fins i tot atempta contra el sentit comú.

Tercer mite: existeix evidència científica que demostra de manera inequívoca que els preparats homeopàtics tenen propietats terapèutiques. Realitat: Cap estudi amb una mínima qualitat metodològica ha observat que aquests preparats siguin diferents del placebo. Històricament, la qualitat metodològica de la recerca homeopàtica primària era molt baixa, amb problemes com ara la deficiència en el disseny dels estudis i l’absència d’aleatorització. Recentment s’han publicat assajos clínics de millor qualitat, però que tampoc han demostrat que els remeis exerceixen cap efecte terapèutic. Les revisions de la literatura científica realitzades per la prestigiosa Col•laboració Cochrane —amb la que he pogut col•laborar en ocasions— han arribat sempre a la mateixa tossuda conclusió: els medicaments homeopàtics no mostren més efectes que el placebo. De fet, fa 13 anys la revista The Lancet va tancar el debat amb un editorial que es titulava «La fi de l'homeopatia».

Quart i darrer mite: els preparats homeopàtics són innocus i no comporten cap perill per la salut. Realitat: Aquest és l'error més perillós de tots. Tot i que els medicaments homeopàtics no han demostrat toxicitat intrínseca poden ser molt perillosos quan substitueixen fàrmacs o tractaments convencionals d’eficàcia clínica y seguretat demostrades científicament. Molts col•legues i jo mateix tenim experiències dramàtiques al respecte com la d’una nena de 6 anys que va morir d’una leucèmia —perfectament curable amb citostàtics— perquè els seus pares van preferir un tractament homeopàtic o la d’una dona sexagenària que va abandonar la cirurgia i la radioteràpia que haguessin curat el seu càncer de colon per acabar morint sota tractament homeopàtic.

Capítol a part mereix algunes actituds alienades que freguen la neurastènia com la negació a vacunar als nens adduint que l'homeopatia pot immunitzar-los sense risc. Aquest tipus d'imprudència ha ocasionats morts perfectament evitables com la de la nena de 9 anys que va morir de meningitis C perquè els seus pares es van negar a administrar-li les tres dosis de la vacuna. No vacunar un nen no només el posa a ell en risc sinó a tot el seu entorn. Personalment, crec que la vacunació hauria de ser obligatòria tant pels nens com pels professionals sanitaris en contacte amb pacients debilitats.

Les paraules són molt importants. Puc tolerar que més de 8.000 metges i de 300.000 pacients optin per l’homeopatia com teràpia que complementi el tractament convencional (teràpia complementària) però mai com substitució o alternativa (teràpia alternativa) a tractaments d’eficàcia demostrada. No és un problema de preservar la llibertat individual del pacient,que té tots els meus respecte, sinó de denunciar l'absoluta irresponsabilitat d'aquestes conductes.

Altres vegades he escrit que els metges estimem la vida i repudiem la mort encara que a vegades l’hem d'acceptar com inevitable. Però que els pacients morin per malalties perfectament curables és del tot inacceptable.

Una de les definicions de la paraula «fe» és la de que és la creença i convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança. Tot els meus respectes quan s’aplica a àmbits com la religió o la filosofia on la persona ha de poder exercir plenament la seva llibertat de consciencia. Però quan s’intenta aplicar la fe sense cap base de coneixement sòlid a l’àmbit mèdic on tot requereix comprovació ja no es tracta d’una qüestió de llibertat sinó d'irresponsabilitat i quan la fe indueix a decisions que posen en risc la salut de menors, no tinc paraules per qualificar-ho.

Aristòtil postulava que «la ignorància és no saber distingir entre el que necessita demostració i el que no la necessita». I tot el que és relatiu a la salut requereix sempre una demostració sòlida i rigorosa perquè la salut és el bé més preuat del que disposem. Respectem la fe però lamentem la ignorància.