Eleccions Generals 2019: quan les paperetes poden esdevenir punyals de paper

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez ha anunciat Eleccions Generals anticipades per al 28 d'abril, gairebé un mes abans del 26 de maig, data en què estaven anunciades les eleccions europees, autonòmiques i municipals. Els espanyols encarem un procés electoral vertiginós amb dos crides a les urnes en dos mesos consecutius i part de la campanya electoral en plena Setmana Santa. Insòlit, oi?

Per què tanta pressa?

Si la moció de censura va ser el fracàs polític més important de Mariano Rajoy, les eleccions generals han estat el fracàs més greu de Pedro Sánchez. Tres eleccions a Espanya en els darrers quatre anys -2015, 2016 i 2019- reflecteixen l’evident incapacitat dels dos grans partits espanyols no tan sols per trobar una solució al conflicte amb Catalunya sinó també per a realitzar els imprescindibles esforços de consolidació fiscal de cara a afrontar la desacceleració econòmica que experimenta l'Eurozona. I aquest últim problema és crucial, atès que l'OCDE ha rebaixat el creixement previst per a Espanya dues dècimes per any i en línia descendent (2,7% el 2018, 2,2 el 2019 i 1,9 el 2020). Amb aquest ritme de desacceleració galopant, a Espanya li resultarà totalment impossible enfrontar-se a la més que probable crisi econòmica i financera que els experts auguren per a finals d'aquest any. No oblidem que estem en un escenari on la incertesa planteja una perspectiva econòmica molt més pessimista que la d'anys anteriors degut als problemes pendents com el Brexit dur, la interminable guerra comercial entre la Xina i els EUA i el pessimista futur de l'euro.

Aquestes dades macroeconòmiques tenen molt a veure amb que Sánchez hagi llençat la tovallola sense importar-li el més mínim el delicat moment que viu la democràcia espanyola. Al meu entendre, la precipitació de Sánchez es deu al seu interès personal no a les necessitats del país. Avui, tot i que les enquestes li igualen al tripartit dretà, encara conserva algunes opcions de guanyar. I pretén aprofitar-les.

Per què no espera uns mesos per a les eleccions generals?

Per salvar la seva presidència. Considero que la raó fonamental és que Espanya està entrant, segons tots els experts, en una desacceleració econòmica que augura un final d'any macroeconòmicament difícil i Sánchez no vol que la crisi econòmica sigui la seva tomba, com va ser la de Zapatero en l'any 2011.

Sánchez confia en la seva sort. Ha sobreviscut en dues ocasions al fracàs i ha renascut com l'au Fènix. No sembla tenir molta estratègia, però domina perfectament la tàctica política.

Però amb ell o amb un altre president a la Moncloa, els dos problemes més importants de la democràcia espanyola -el independentisme català i l'amenaça d'una greu desacceleració econòmica- seguiran estant aquí sense que ningú sembli tenir clar que els problemes de la democràcia només resolen amb més democràcia.

Relació entre el conflicte català i la desacceleració econòmica

No tinc cap dubte que els dos grans problemes d'Espanya que citava -el conflicte amb Catalunya i la perillosa desacceleració econòmica- estan intrínsecament interrelacionats. Per afrontar la probable crisi econòmica és imprescindible la cooperació plena de Catalunya.

Només amb l'esforç conjunt de tots sortejarem els perills econòmics que s'acosten. Per tant, ni maltractar Catalunya, la locomotora econòmica d'Espanya (que aporta el 20% del PIB amb només el 30% de deute públic), amb la demagògia del "a per ells", les amenaces del 155 perpetu o els judicis polititzats d'una banda, ni les vies unilaterals independentistes o les ofertes buides de diàleg per l’altre, són estratègies intel•ligents per preparar el país per a una més que probable crisi econòmica. Són posicionaments esbojarrats i oportunistes que només.

El diàleg: l’única solució

Òbviament, no hi ha cap solució màgica a aquesta situació, però si que hi han estratègies esvalotades que només condueixen a l'abisme.

Tinguem una cosa clara: només el diàleg polític sincer i constructiu resoldrà el "embolic català". Un diàleg que en el context actual fa imprescindible el consens de totes les forces polítiques per establir una negociació sincera i realista que resolgui definitivament un problema que s'ha enquistat en la la nostra societat des de la sentència de l'Estatut de 2010. Dialoguem i negociem.

Seiem a dialogar com més aviat millor. És el que vol el 52,6% dels espanyols segons l'última enquesta de La Vanguardia. Després ja veurem si és millor un referèndum d'autodeterminació pactat i vinculant amb totes les garanties legals nacionals i internacionals com vol el 86,7% dels catalans o una consulta no vinculant per conèixer l'opinió dels ciutadans. Dialoguem i negociem.

Si tot segueix així, tots perdrem

Són ja 9 anys d'estira i arronsa, de manca de negociació i de judicialització d'un problema que mai hauria d'haver creuat la frontera del diàleg polític. Ara mentre bufen vents d'un possible huracà econòmic, ens veiem davant d'un judici forçat a 12 polítics catalans del qual no sortirà res de bo ni per als acusats ni per a la Justícia del nostre país. Per als acusats perquè si són condemnats hauran de patir penes de presó que cap bona persona es mereix.

Per al país perquè l'apel•lació al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg posarà a la Justícia espanyola davant d'un examen internacional que difícilment podrà aprovar. Dialoguem i negociem.

Vot crític i assenyat

En aquest context, tot i que no sembla el millor moment per a unes eleccions serenes i constructives, els demòcrates hem d'assumir el dictamen de les urnes. Un dictamen en el qual cada vot és imprescindible i ha de ser decidit amb esperit crític, sensatesa i rigor.

Llegim amb atenció els programes electorals dels partits. Encara que malauradament el nostre sistema democràtic no sanciona l'incompliment del que s’ha promès a la campanya, els electors tenim la legítima opció de sancionar amb el seu vot a les urnes als polítics que els han defraudat.

Els electors hem de decidir amb el nostre vot com afrontarem el que se'ns ve a sobre sense oblidar que en la batalla electoral l'arma més perillosa és el vot. I el vot, que és el més desitjat i temut pels polítics, està en possessió exclusiva dels ciutadans.

Els polítics han de tenir en compte que el sufragi en aquestes condicions és una espècie de ruleta russa que pot acabar malament tant per a les formacions que guanyin com per a les que perdin. Per als que guanyin perquè hauran de enfrontar-se al enquistat problema que no s'ha resolt ni amb la força de la dreta ni amb les ofertes vacil•lants de l'esquerra. La victòria pot passar-los factura. I als que perdin perquè es deslegitimaran les seves propostes i augmentarà encara més la seva desavinença amb els ciutadans.

La paradoxa del candidat Sánchez és que perdent les eleccions va arribar a la Moncloa i guanyant-les pot haver de marxar. La paradoxa dels ciutadans és que votin a qui votin difícilment aconseguiran que s'empri la millor arma democràtica per als grans problemes: el diàleg sincer i la negociació constructiva.

En qualsevol cas, com va dir David Lloyd George: "les eleccions, de vegades, són la venjança del ciutadà i la papereta una espècie de punyal de paper que l'elector clava en els seus representants quan descobreix que li han mentit o simplement decebut".