Cròniques del coronavirus: els hereus del doctor Bjørn Ibsen

A la UCI de l’Hospital de Barcelona ja hem donat desenes d’altes de pacients que han han salvat la vida gràcies a un respirador. Un d’ells, company de professió, em preguntava que hagués passat si la pandèmia de COVID-19 hagués esdevingut sense els actuals respiradors ni les sofisticades cures intensives.

Es fa difícil d’imaginar però probablement l’escenari hagués estat proper al de la pandèmia de grip de 1918 que va ocasionar 20 milions de morts. El que ha marcat la diferència és la visió pionera de l’anestesiòleg danès Bjørn Ibsen. Ell i una colla d’heroics estudiants de Medicina van salvar moltes vides aplicant per primer cop la ventilació mecànica durant l’epidèmia danesa de poliomielitis de l’agost de 1952. És la desconeguda història d’uns herois i d’un esforç comunitari que va revolucionar la Medicina i a la que molts dels nostres ciutadans li deuen la vida.

Vivi Ebert, la primera supervivent gràcies a un respirador

El 1952 Copenhaguen va ser l'epicentre de la pitjor epidèmia de poliomielitis que el món havia vist mai. L'Hospital Blegdam ingressava diàriament 50 persones infectades afectes d’insuficiència respiratòria. En les primeres setmanes de l’epidèmia, va morir el 87% de les persones amb polio bulbar o bulbospinal, en la què el virus ataca el tronc cerebral i paralitzen els nervis que controlen la respiració. Al voltant de la meitat d’aquells morts eren nens.

Desesperat per trobar una solució, el director de l’hospital va convocar una reunió urgent a la que var assistir-hi el doctor Bjørn Ibsen, un anestesiòleg format al Massachusetts General Hospital de Boston. Ibsen va tenir una idea innovadora que va canviar el curs de la medicina moderna.

Fins llavors el pulmó d’acer era la tècnica habitual tractar la paràlisi respiratòria del poliovirus. 

Aquest equips empraven pressió negativa tot creant un buit al voltant del tòrax, obligant a les costelles, i per tant als pulmons, a expandir-se. Però els pulmons d’acer només solucionaven parcialment el problema. Moltes persones amb poliomielitis collocades en un pulmó d’acer morien per broncoaspiració (pas de contingut gàstric al pulmons) degut a que la tècnica no proporcionava protecció de la via aèria.

La idea de Bjørn Ibsen era radical: abordar el problema a l'inrevés, tot ventilant amb pressió positiva. Proposava l’ús d’una traqueotomia (una incisió al coll, a través de la qual s’endinsava un tub a la tràquea) per la que insuflar oxigen als pulmons per expandir-los, i després permetre al pulmons relaxar-se i exhalar passivament. El concepte de ventilació amb pressió positiva ja feia anys que existia, però mai s’havia emprat fora del quiròfan.

L’endemà de la reunió a Ibsen se li va permetre provar la tècnica. Fins i tot coneixem el nom del seu primer pacient: Vivi Ebert, una nena de 12 anys moribunda per poliomielitis bulbar. Ibsen va demostrar que la tècnica funcionava. La traqueotomia va protegir els pulmons de Vivi de l’aspiració i, en estrènyer cíclicament una bossa enganxada al tub, Ibsen la va mantenir amb vida. Finalment, la noia va sobreviure.

Estudiants salvadors de vides

Després de l’èxit de la tècnica d’Ibsen es va decidir aplicar-la a tots els pacients del Blegdam que necessitaven ajuda per respirar. Però el gran problema era que no hi havia ventiladors.

El que va succeir després va ser un dels episodis més notables de la història de la Medicina. Els estudiants de Medicina i Odontologia de la Universitat de Copenhaguen van fer torns de sis hores per seure al costat del llit de cada persona amb paràlisi i ventilar-los a mà esprement una bossa connectada al tub de traqueotomia. S’hi van asseure hora rere hora. Això es va prolongar durant setmanes i, després, mesos, amb centenars d'estudiants fent torn rotatoris. A mitjans de setembre, la mortalitat dels pacients amb insuficiència respiratòria per poliomielitis havia baixat fins al 31%. Es calcula que l'heroisme d’aquests estudiants va salvar 120 persones.

Les lliçons de Bjørn Ibsen

En plena pandèmia del COVID-19 convé reflexionar sobre les tres lliçons que ens va deixar aquell pioner. En primer lloc, va evidenciar què si una comunitat mèdica s’uneix en benefici de tota la Societat serà capaç de resistir les pitjors crisis. En segon lloc, va provar que es pot mantenir la vida durant setmanes i mesos, amb ventilació a pressió positiva. I en tercer lloc, va demostrar que reunint en un sol lloc tots els pacients crítics era més fàcil cuidar-los per part dels metges i infermeres experts en insuficiència respiratòria i ventilació mecànica. Així doncs, d’aquella experiència va néixer el concepte d’Unitat de Cures Intensives (UCI).

Més respiradors, més vides salvades

La majoria de ciutadans no té ni idea del que li devem a aquest notable metge i als seus collegues de Copenhaguen. Els que vivim a països occidentals sempre hem tingut la idea de que si ens emmalaltim prou per una pneumònia, un atac de cor o qualsevol altra causa, tindrem un llit d’UCI i un ventilador per salvar-nos la vida. Però la pandèmia COVID-19, ha fet reaparèixer, fins i tot al països més rics com Alemanya i els Estats Units, l’espectre dels anys cinquanta de l’atenció a una onada gegant de pacients crítics sense prou ventiladors.

Personalment, fins ara, mai no m’havia plantejat si disposaria de ventilador per un ingrés a UCI. Fins i tot durant les epidèmies de grip estacional sempre havíem necessitat més màquines però la nostra dotació d’equips l’havia assumit sense problemes. Però ara he patit per la manca de respiradors.

Afortunadament, a Catalunya no ha calgut l’esforç d’estudiants heroics per solucionar la manca de ventiladors. L’enginy català i la solidaritat dels nostres professionals sanitaris ha permès multiplicar els respiradors disponibles a UCI habilitant els dels quiròfans, els de les UCIs neonatals i els d’urgències i d’exploracions complementàries. Tanmateix, tota la Societat civil catalana s’ha mobilitzat promovent el disseny de respiradors propis davant el tancament del mercat internacional d’aquests aparells.

Ara que ens estem sortint de la pandèmia COVID-19, no puc deixar de pensar en el sofriment que aquesta malaltia causarà als països pobres d’Àfrica i América del Sud on el concepte de llit d’UCI simplement és disposar d’oxigen suplementari sense tenir accés a cap ventilador.

La gran diferència amb la pandèmia de 1918

La pandèmia de grip de 1918 es va produir quan no es disposava de respiradors i va causar milions de víctimes. No sabem si el COVID-19 és més letal que aquell virus de la grip perquè el que vam aprendre del meu predecessor, el doctor Bjørn Ibsen, ha pogut apaivagar els estralls d’aquesta malaltia.

Malauradament, donat que el COVID-19 continua estenent-se pels països més pobres que no en disposen de veritables UCIs –o no en tenen prou– ens veurem obligats a veure el calamitós curs natural d’aquest nou virus.