Digitalitza'm, si us plau

* Aquest article ha estat escrit conjuntament entre Raúl Jiménez, professor ICREA a la Universitat de Barcelona, i Luis Moreno, professor del CSIC. Tots dos són autors de el llibre, "democràcies robotitzades"

Tallin, Estònia

Existeix en la Unió Europea una societat pràcticament digitalitzada. És el cas de la República d'Estònia. El 'petit' país bàltic (1,4 milions d'habitants) es va independitzar de la Unió Soviètica en 1991. Alguns lectors que no coneixen la seva particularitat podrien pensar que és un país endarrerit respecte als seus parells europeus. Cras error. Valgui com a prova d'això que les autoritats estonianes decidissin el 1997 que el futur del seu benestar social i el progrés tecnològic de país demanaven la digitalització total de la interacció entre ciutadans i la seva administració pública democràtica.

La plataforma e-Estònia proveeix al ciutadà d'Estònia la capacitat de fer tots els tràmits administratius via telemàtica d'una manera senzilla i eficient des dels telèfons mòbils. Registrar operativament una empresa, obtenir el certificat de naixement, o votar en les eleccions, són alguns exemples. El lector ha llegit correctament. A Estònia es pot votar sense necessitat d'haver d'anar físicament a dipositar la papereta a l'urna d'un col·legi electoral. És important assenyalar que totes les transaccions digitals i les dades privades dels ciutadans estan protegits per la tecnologia de cadenes de blocs (blockchain). És a dir, el ciutadà no té mai de desplaçar físicament a un edifici administratiu públic per a realitzar una gestió 'oficial', ni encarar a cap funcionari de finestreta que li revisi els folis o instàncies a presentar com succeeix en altres societats no digitalitzades. Un recent article d'Euronews es preguntava per què l'exemple d'Estònia no era seguit per altres països de la UE. La digitalització a Estònia li ha permès a país bàltic seguir funcionat administrativament sense més problemes durant la pandèmia COVID19.

A Espanya, ens temem, la digitalització forma part de la tradicional tirada a practicar l'esport nacional del nyap. En teoria hi ha processos per digitalitzar la interacció del ciutadà amb l'administració, com el DNIe i el sistema cl @ veu, l'efectivitat és, si més no, àmpliament millorable. Tasques que haurien de ser trivials, com requerir la pensió de jubilació, impliquen la personació del subjecte a una sucursal de correus, només per expedir la carta certificada de sol·licitud. L'alternativa és el 'silenci'. L'exemple il·lustra que una bona part dels tràmits administratius públics han de seguir realitzant-se de "persona personalment", com recalca el simpàtic personatge Catarella en les novel·les del Comissari Montalbano de l'malaguanyat escriptor sicilià Andrea Camilleri. La situació és tant o més descoratjadora pel que fa a el sistema de recerca científica pública, de què formem part. Però això ho deixem per a un altre article.

Hi ha altres sectors, però, com el sector bancari que s'han modernitzat digitalment de manera ràpida i comprensiva. Es dirà que 'la pela és la pela'. El que es callarà és que la transaccions digitals bancàries faciliten la vida del ciutadà. Ara, es pot comprar una barra de pa de cost 60 cèntims, posem per cas, utilitzant el nostre inseparable telèfon mòbil. Certament, el nombre de sucursals bancàries s'ha reduït en més de la meitat en els últims deu anys. I la tendència a una presència física de les oficines bancàries és mínima i purament anecdòtica. S'eviten així les inútils pèrdues de temps en files d'espera esperant a l'atenció de l'empleat bancari, ni procedir amb firmes en papers que dormen el son dels arxius.

Perdre el temps. Aquest és el factor clau a considerar amb la digitalització de la governança pública a Espanya. Però compten també, i no poc, els arguments de com afrontar el benestar socioeconòmics de les nostres democràcies robotitzades. Serveixi una dada curiosa d'Estònia. Per llei, està prohibit que el robot de sistema e-Estònia demani una dada al ciutadà més d'una vegada, si aquest ja ha estat introduït prèviament per a qualsevol altra gestió administrativa. Si se li ha requerit al ciutadà contribuent la data de naixement per a la declaració de la renda, i 50 anys després és preceptiu proveir la mateixa dada per a qualsevol altre acte administratiu (obtenir un llicència de pesca, per exemple), la comesa per al robot és trobar la dada en la cadena de blocs (blockchain), no exigir al ciutadà que aporti de nou aquesta informació.

Sense cap dubte, algunes organitzacions sindicals s'esquinçaran les vestidures davant d'un escenari en el qual, de ben segur, desapareixeran 'llocs fixos' de funcionaris que es veuran sobrepassats en les seves tasques rutinàries per les noves tecnologies digitals. El tradicional argument sindical de preservar per sobre de qualsevol altra consideració tots els llocs de treball que ja existeixen és discutible. La digitalització societària és un procés imparable que està passant a un ritme accelerat. La pèrdua de llocs de treball és real. Però, ¿és sensat mirar cap enrere, o trencar les màquines filadores com feien els ludites a principis de segle XIX per precisament evitar el treball manual, en un canvi d'època accelerat per les conseqüències de la pandèmia Covid?

Aquells ciutadans sense la deguda educació digital per superar les oposicions públiques d'accés al funcionariat hauran de confrontar la disjuntiva d'aconseguir un major i millor increment del seu capital humà individual. Sens dubte, la digitalització implicarà la desaparició de vells llocs de treball inútils i que són nocius per a preservar el benestar i el bé comú del conjunt de les nostres societats. Fet i fet si es quedessin sense el seu 'lloc fix' com a funcionaris, els aspirants a funcionaris sempre podrien recórrer com a últim recurs a la percepció de l'ingrés mínim vital, assumint que aquest programa estigués ben gestionat digital i telemàticament. Deixem de 'marejar la perdiu' i usem el nostre temps lúdica i creativament en benefici de tots. L'alternativa és l'estratègia dels crancs, ¿se'n recorden?