"El Sàhara espanyol: un conflicte encara per resoldre", un rigorós estudi de l'ambaixador José Antonio de Yturriaga

 

Hi ha causalitats molt oportunes i una d'elles sense dubte l'aparició de el llibre "El Sàhara espanyol: un conflicte encara per resoldre" de l'ambaixador José Antonio de Yturriaga, justament en els dies que es produeix el 45 aniversari d'una de les majors humiliacions que va rebre la política exterior espanyola al llarg de segle XX: la signatura de la Declaració d'Espanya, el Marroc i Mauritània sobre el Sàhara Occidental i els seus documents annexos, el que es coneix com a "acords de Madrid", en virtut dels quals Espanya va abandonar precipitadament Sàhara i, fent cas omís del seu compromís amb el poble sahrauí i amb l'ONU, es va desentendre de la descolonització d'aquell territori que va arribar a ser una província del nostre país.

En realitat, el títol de el llibre ho diu tot perquè, en efecte, tot i que els successius governs espanyols consideren que han donat per tancada per la part que els toca a aquell enutjós problema, la veritat és que el problema subsisteix i, mal que ens pesi, ens segueix afectant directament ja que tant l'ONU, com la Unitat Africana, segueixen considerant a Espanya la potència administradora d'un territori no autònom que, en realitat, administra il·legalment Marroc des de finals de 1975.

Yturriaga, diplomàtic de carrera que posseeix una llarga experiència professional com a ambaixador d'Espanya, exposa amb un profund coneixement de el problema i una documentació exhaustiva l'evolució de la fallida descolonització. Recorda les oportunitats que Espanya va tenir per exercitar-la adequadament i que no va saber aprofitar, la primera a principis dels 60 i l'última quan, davant de l'anomenada "marxa verda" organitzada pel Marroc, va poder acceptar el pla proposat per Waldheim d'administració temporal a càrrec de Nacions Unides.

Subratlla que l'esmentada invasió va haver de ser prevista i segurament ho va ser, tot i que potser deliberadament ignorada i, en tot cas, va estar planificada per Estats Units i finançada per l'Aràbia Saudita, país aquest últim que així mateix va finançar la construcció del mur que divideix el Sàhara ( " la major barrera feta per l'home des de la construcció de la muralla xinesa ") i que ha impossibilitat l'acció militar de el Front Polisari.

De les pàgines de el llibre es dedueixen moltes responsabilitats, personals unes, institucionals altres. Entre les primeres, les d'Arias Navarro, el ministre Carro Martínez-al qual dedica epítets severs-, el general Muñoz Grandes, els ministres Fernández Ordóñez i Moratinos i alguns més.

Entre les segones, l'ONU, l'OUA / UA, totes dues per la seva acreditada ineficàcia, els Estats majors d'EUA i Espanya, els governs de Mauritània i fins i tot el d'Algèria, protagonistes de segon nivell, quan no comparses, i el d'Aràbia saudita , però, sobretot, el de França pel seu suport sense restriccions a Marroc. Estats Units, en canvi, tot i ser procliu al Marroc, ha mantingut una actitud més flexible. És digne de destacar que, basant-se en indicis raonablement verídics, eximeix de culpa a un Franco agonitzant que sembla estar disposat a oposar-se al lliurament del Sàhara al Marroc.

Yturriaga no dubta a fer afirmacions terminants: la Declaració tripartida i els seus acords annexos van ser nuls de ple dret per una sèrie raons que analitza i la presència del Marroc al Sàhara no pot qualificar-se sinó de mera ocupació. Per contra, i seguint a diversos autors, alguns d'ells sahrauís, la colonització espanyola mereix, en el seu conjunt, una valoració més aviat positiva.

Malgrat tot això el pragmatisme del diplomàtic professional porta a l'autor a proposar com a sortida més plausible la de l'autonomia proposada pel Marroc "sempre que aquest li concedís un autèntic règim d'autonomia amb àmplies competències i rebés les degudes garanties per al seu compliment", una cosa que resulta poc o gens creïble per part d'un Estat fortament centralitzat, amb els principals poders no ja en mans del seu govern, sinó de el propi monarca que actua amb fortes regustos teocràtics. En tot cas, i això és una coda de collita pròpia, s'ha vessat molta sang, s'ha suscitat molt odi i s'han creat molts greuges comparatius per creure en fórmules transaccionals incapaços de satisfer a cap de les parts.