17 de juny: 50 aniversari del «Crit de Zemla»

Al juny de 1970 jo era un periodista acabat de titular que prestava servei en la redacció de Solidaritat Nacional, un diari matutí de Barcelona popularment conegut com la Soli. El noi del télex anava tallant les notícies que "escopien" els aparells i les anava portant a redacció. A mi em va tocar una que literalment deia:

"Dimecres passat, dia 17, a les 11 del matí, es va celebrar a El Aaiun una manifestació d'adhesió a Espanya que es va desenvolupar dins del major ordre i entusiasme i a la qual va concórrer la major part de la població i tribus veïnes. A la tarda del mateix dia, un grup de joves, moguts per agitadors estrangers, va provocar disturbis que van haver de ser reprimits per les forces d'ordre públic les quals, al respondre a diversos trets de pistola, van ocasionar dos morts de raça negra que no han estat identificats com sahrauís. En els moments actuals regna la més completa tranquil·litat i les autoritats judicials procedeixen a l'aclariment dels fets ".

Als voltants del 1970 el Sàhara era l'única província africana que li quedava a Espanya ja que l'any anterior havia lliurat Ifni al Marroc i dos anys abans concedit la independència a Guinea Equatorial. Sigui per la nostàlgia d'un ordre colonial ja desaparegut en gairebé tot el continent -Portugal encara resistia i altres països també en alguns racons-, sigui pel recent descobriment de fosfats, el govern espanyol anava donant llargues a les peticions de descolonització que anava emetent l'ONU però, com és natural, els vents de llibertat que recorrien el tercer món també van arribar, si bé atenuats, al desert espanyol.

La trobada que havien realitzat a la primavera de 1970 a Tlmencén Hassan II i el president d'Algèria i l'entrevista posterior entre el rei del Marroc i el president maurità, Mokhtar uld Daddah, havien despertat l'alarma entre la població sahrauí que desitjava un futur sense cap altra tutela exterior. Alguns notables van suggerir al Govern general de la província celebrar un acte que rebutgés qualsevol pretensió annexionista dels països veïns i manifestés la seva confiança a Espanya, al que es va accedir sense problemes. Però mentrestant, havia anat sorgint un moviment espontani que preconitzava l'autodeterminació del territori, si bé per vies pacífiques i de comú acord amb Espanya i que liderava un tal Basiri, persona culta i res extremista.

A Govern General havien arribats ressons de l'existència d'aquest moviment i sembla que va rebre missatges que tractaven de proposar converses, però no es va donar per al·ludit. Llavors, els responsables de l'Organització Avançada per a l'Alliberament de Sàhara, que així es deia, van decidir aprofitar la logística muntada per les autoritats per a la manifestació oficial a fi de portar a la capital a moltes persones que, en comptes d'acudir a ella, es reunirien en la perifèria de Zemla en una altra manifestació paral·lela.

El 17 de juny de 1970 va haver, per tant, dues manifestacions, una legal i una altra il·legal o al·legal. El governador Pérez de Lema es va desplaçar a Zemla per intentar convèncer els reunits -amb majoria de joves- que s'unissin a l'organitzada pel Govern, però la seva proposta no va ser acceptada. De les paraules es va passar a les ordres comminatòries, d'elles als insults, dels insults a les pedres i quan la Policia, formada no per professionals, sinó per agents que complien el seu servei militar, es va veure desbordada, el governador va cometre l'imperdonable error de cridar a la Legió, que no és precisament un cos d'ordre públic. Hi va haver, per tant, tirs i morts. S'ha parlat de centenars, però no és veritat. Les autoritats van reconèixer 2 -que, per cert, no eren negres, ni estrangers- i un dels organitzadors de la manifestació de Zemla em va confirmar anys després la xifra, afegint dos més que van morir a causa de les ferides.

Els líders de la manifestació il·legal van ser detinguts, interrogats "hàbilment" segons els usos de l'època, confinats durant prop d'un any i finalment perdonats. Molts d'ells eren funcionaris de Govern, policies i militars de les Tropes Nòmades. L'únic que no va tornar a sortir al carrer va ser Basiri que, si bé organitzador, no va arribar a participar a la manifestació i al qual el Govern, en una menyspreable decisió, va afusellar sense formació de causa, negant des de llavors que ho havia fet. Va ser, com va dir Talleyrand -o Fouché, als dos se'ls atribueix la frase- de l'execució del duc d'Enghien, "pitjor que un crim, va ser un error", perquè Basiri no era cap extremista i estava disposat a dialogar i pactar un futur que se sabia inevitable.

El 17 de juny de 2020 compleix el cinquantè aniversari d'aquella data coneguda ja com el «crit de Zemla», que s'uneix als de Dolors -Méjico-, Yara i Baire -Cuba-, Lares -Port Rico- i Balintawak - Filipines-, expressió cada un d'ells del desig d'emancipació expressat en el seu moment per diferents pobles hispànics. El de 1970 va suposar l'inici d'un procés que acabaria amb el ridícul més espantós, les tràgiques conseqüències encara es pateixen. La indignitat amb que el Govern de Madrid va creure "resoldre" cinc anys després el problema del Sàhara està encara pendent de reparació, que sabem difícil perquè hi ha un tercer poderós, el Marroc, que ha envaït el Sàhara amb el suport de França i els Estats Units i es nega a abandonar-ho, tot i que l'ONU recorda que continua sent un territori pendent d'autodeterminació i que Espanya és encara la potència administradora del territori (dictamen Corell, 2002).

Els nostres successius governs han estat sempre acovardits pels xantatges permanents de Rabat però ara que l'exerceix un gabinet d'esquerres compromès amb la llei de "memòria històrica" de cas podria començar a recuperar aquesta dignitat perduda reconeixent, al menys, l'execució extrajudicial de Basiri - un veritable "crim d'Estat" - i clarificant per a la història qui la va ordenar, com, quan i on es va dur a terme i en quin lloc es van dipositar les restes de qui avui és considerat a just el protomàrtir de la nacionalitat sahrauí.