Sap Sánchez que Espanya és potència administradora del Sàhara?

El 14 de novembre de 1975, fa 45 anys, se signava a Madrid un document denominat «Declaració de principis entre Espanya, el Marroc i Mauritània sobre el Sàhara Occidental» que ha passat a la història com els "acords de Madrid". Amb aquest text, la longitud del qual no anava més enllà d'una pàgina tot i que tenia diversos annexos, i amb l'aprovació cinc dies després per les Corts d'una "Llei de descolonització del Sàhara Occidental" amb un article, es pretenia tancar la història de la presència espanyola en aquella zona d'Àfrica Occidental al llarg de gairebé un segle donant-li una carpetada i traint els compromisos adquirits tant amb el poble sahrauí com amb l'ONU.

Recordem alguns precedents. Espanya havia anat retardant, tot i la pressió de Nacions Unides, el procés descolonitzador del Sàhara Occidental permetent que el Marroc primer i més tard Mauritània, fossin incrementant les seves reivindicacions sobre aquest territori, a què la Cort Internacional de Justícia de l'Haia va dictaminar que no tenien cap dret.

"Els materials i informació presentats a Tribunal mostren l'existència, en el moment de la colonització espanyola, de vincles jurídics d'obediència (allégeance) entre el sultà del Marroc i algunes de les tribus que vivien al territori del Sàhara occidental (i) mostren igualment l'existència de drets, incloent alguns drets relatius a la terra, que constitueixen vincles jurídics entre el conjunt maurità, tal com ho comprèn el tribunal, i el territori del Sàhara occidental... (però) la conclusió del Tribunal és que els materials i la informació presentada no estableixen cap vincle de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el Regne del Marroc o el conjunt maurità. Així, el Tribunal no ha trobat vincles jurídics de suficient naturalesa com per afectar l'aplicació de la resolució de l'Assemblea General 1514 (XV) a la descolonització del Sàhara Occidental i, en particular, del principi d'autodeterminació mitjançant la lliure i genuïna expressió del desig dels pobles del territori» (Avis consultatif, Cour Internationale de Justice, 16 d'octubre de 1975, núm 75/10).

En aquest mateix sentit es va pronunciar la comissió de l'ONU que va visitar el Sàhara, així com Espanya i els països veïns al maig d'aquest mateix any i va constatar l'aspiració de la població sahrauí a pronunciar-se en un referèndum sobre la seva independència.

Però la veritat és que a algunes potències no els interessava en absolut un Sàhara independent i, preveient l'esmentat dictamen advers, van prendre una mesura cautelar certament imaginativa, la invasió civil del territori, tal qual relata en un excel·lentment documentat llibre (El Sàhara espanyol: un conflicte encara per resoldre, SIAL) l'ambaixador d'Espanya José Antonio Yturriaga:

"La marxa no va ser conseqüència d'una ocurrència sobtada del monarca alauita, ni fruit de la improvisació, sinó que va requerir un extens i intens període de preparació molt anterior a el dictamen del TIJ i als discursos del rei. Segons documents de la CIA recentment desclassificats, el 21 d'agost de 1975 el Departament d'Estat va donar llum verda a un projecte estratègic secret -planejat per l'Agència i finançat pel monarca saudita- per arrabassar el Sàhara Occidental a Espanya i lliurar-lo al Marroc mitjançant la celebració d'una marxa civil pacífica que envaís el territori i obligués el Govern espanyol a negociar el seu lliurament. Estats Units es va implicar a fons -juntament amb França- en l'organització i suport logístic i diplomàtic a la inicialment «marxa blanca» que Hassan II va transformar en «verda» per les seves implicacions islàmiques".

Aquesta situació va coincidir amb la malaltia terminal de Franco, a qui s'atribueix haver manifestat en l'últim Consell de Ministres la necessitat d'enfrontar-se a Marroc, fins i tot militarment si fos necessari, per complir el compromís d'Espanya envers el poble sahrauí. No només no li va fer cas, sinó que el govern d'Arias Navarro i el cap d'Estat en funcions, terroritzats davant la possibilitat que el canvi de règim discorreguera paral·lelament a un conflicte armat, van decidir abdicar de tots els compromisos adquirits i signar la humiliant «Declaració» a què hem fet referència i en la qual es preveia l'abandonament del territori per Espanya a partir del 28 de febrer de 1976, la cessió de la seva administració, no de la seva sobirania, al Marroc i Mauritània i la substitució del referèndum exigit a les Nacions Unides per una consulta a la Jamaa, òrgan de creació colonial desprestigiat i rebutjat fins a aquest moment per totes les parts.

Espanya es va rentar les mans com Ponç Pilat i va deixar oberta una guerra que va provocar al cap d'algun temps la retirada de Mauritània després de la seva derrota pel Front Polisario i l'ocupació total del Sàhara pel Marroc i que es va aturar el 1991 amb un alto el foc després de la construcció d'un gegantesc mutu que dividia aquell país en dues parts. Mentrestant, s'havia proclamat la República Àrab Sahrauí Democràtica, reconeguda per gairebé un centenar d'Estats i admesa com a membre de ple dret a la Unió Africana.

Han passat 45 anys, el Marroc manté un exèrcit en peu de guerra al mur i ha invertit quantioses sumes de diners en infraestructures en un territori ocupat a precari, Nacions Unides subvencionen la MINURSO, un inoperant força d'interposició sense competència en la vigilància dels drets humans, els sahrauís viuen dividits entre els campaments de refugiats, els territoris ocupats i la diàspora. I Espanya? Segueix rentant-se les mans tan terroritzada com llavors, ara pel xantatge constant del Marroc a causa de la immigració il·legal, la pesca i l'absurda reivindicació de Ceuta i Melilla, per cert, ciutats europees des del segle XV.

El que potser Pedro Sánchez i la seva ministra d'Afers Exteriors no saben, o no volen saber, és l'informe que el 29 de gener de 2002, Hans Corell, secretari general adjunt d'Afers Jurídics, assessor jurídic de Nacions Unides, va enviar al president del Consell de Seguretat i el punt sisè dictaminava:

"El 14 de novembre de 1975 Espanya va, el Marroc i Mauritània van emetre a Madrid una declaració de principis sobre el Sàhara Occidental (l'Acord de Madrid), d'acord amb el qual les facultats i responsabilitats d'Espanya, com a Potència administradora del Territori, es van transferir a una administració temporal tripartida. L'Acord de Madrid no va transferir la sobirania sobre el Territori ni va conferir a cap dels signataris la condició de Potència administradora, condició que Espanya, per si sola, no podia haver transferit unilateralment. La transferència de l'autoritat administrativa sobre el Territori al Marroc i Mauritània el 1975 no va afectar la condició internacional del Sàhara Occidental com a Territori no autònom".

En català clar i diàfan: que Espanya segueix sent en el segle XXI la potència administradora, si no de facto, si de iure, d'un territori no autònom denominat Sàhara Occidental. Oh cels!