Jerusalem, la llar de tots.

Jerusalema, ikhaya lami

José Luis Meneses

El venda és una llengua bantú, l'idioma dels vhavenda, un poble que es va independitzar de Sud-àfrica el 1979 i va crear la República de Venda en una regió de l'Àfrica Austral al costat del riu Limpopo, entre Zimbàbue, Botswana i Moçambic. Pocs anys després, al 1994, es va reintegrar a Sud-àfrica, encara que continua aspirant, com altres territoris no sobirans, a constituir-se en estat propi. Avui, la llengua vena la tarallaregen més de 500.000 milions de persones a tot el món, encara que només sigui per a dir: «Jerusalema ikhaya lami, ngilondoloze, uhambe nami, zungangishiyi lana», que en català seria: Jerusalem és la meva llar, salva'm, camina amb mi, no em deixis aquí.


Seduït pel ritme i l'espiritualitat de Jerusalema, i agraït als seus autors Màster Kg i Nomcebo, naturals de la regió de Limpopo, per aquestes senzilles estrofes que animen a practicar l'amistat i la solidaritat, penso, que una bona manera de començar aquest 2021 és fent nostres aquests valors que van arrelar a la ciutat somiada, la de tots, malgrat el coitus interruptus que míster Trump va provocar amb els seus pronunciaments a favor d'Israel i contra les aspiracions palestines. Probablement, una vegada més, en Terra Santa la sang tornarà a les venes i, encara que sigui a contracor, es respectaran les legítimes aspiracions de cristians, musulmans i jueus. Encara sort, també, que el que habita sota un engominat tupè aviat deixarà la Casa Blanca per la seva negra trajectòria durant aquests quatre últims anys i el que em va prohibir entrar als EUA per haver estat a l'Iran, no tornarà a trepitjar la catifa de cap “casa blanca” ni tornarà a fer política bel·licista al Mur de les Lamentacions. Però deixem aquest infaust món dels morts vivents on la prepotència i l'orgull nien en la medulla dels ossos i tornem al nostre.


1. Mapa de Jerusalu00e9n

La medina de Jerusalem. Imatge de José Luis Meneses


La ciutat vella de Jerusalem, fundada mil anys abans del naixement de Jesús pel rei David, va ser declara Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1981 i, per tant, al meu entendre, hauria de ser governada i administrada pel Comitè del Patrimoni de la Humanitat compost per vint-i-un estats membres, encara que jo inclouria a Màster Kg, Nomcebo i als nens de Limpopo per les seves habilitats per a germanar ànimes i fer ballar a tots el mateix ball. Jerusalem, és una de les ciutats més antigues del món i, és com és i se l’estima, perquè la seva història és la de tots. Allà van coincidir les cultures d'orient i d'occident, les boreals i les australs, i allí, van conviure i conviuen des del principi dels temps dones, homes i nens de totes les races, de totes les cultures i de tots els credos. Jerusalem, és el cap de la humanitat, la que va reposar en el centre de la creu amb aquesta corona d'espines que la farà sagnar fins que tots entonem i ballem el Jerusalema.


Al meu entendre, per a fer-se una idea de la medina que s'estableix sobre una superfície aproximada d'un quilòmetre quadrat, el millor és fer una passejada pels seus quatre barris: l'armeni, el cristià, el jueu i el musulmà. Els seus estrets i animats carrers et condueixen sense donar-te compte a cadascun d'ells i les emocions estan garantides independentment de les teves inclinacions per un o altre credo, fins i tot per a aquells que manquen de cap inclinació o per als que troben en cadascuna alguna cosa que els procura pau i assossec. A causa de la ubicació de l'alberg en el qual em vaig allotjar en la meva última visita, Cinema Hostel Jerusalem (uns vint euros nit en habitació de dotze llits), entrava a la ciutat emmurallada per la Porta de Jaffa, orientada cap al Mediterrani, cap a l'oest, per la qual accedien i solen continuar fent-ho des de fa milers d'anys els viatgers procedents d'occident. És important respectar les tradicions i convertir-nos en portadors contagiosos del virus de la cultura i el coneixement. Però les tradicions també són permissives i ningú et farà mala cara si entres per alguna de les altres set històriques portes d'accés. Gairebé totes estan operatives, excepte la Porta Daurada de doble arc que va ser segellada per Solimán el Magnífic per a impedir que el Messies entrés el dia del Judici Final. Estic convençut que si disposés de temps ell mateix tornaria a obrir-la, encara que només fos per a contemplar l'Hort de Getsemaní als peus de la Muntanya de les Oliveres.


2. Jerusalu00e9n i Porta de Jaffa

Muralla de Jerusalem i Porta de Jaffa. Fotografia: José Luis Meneses


Després de gaudir d'un shakshuka, desdejuni típic a base de tomàquets, all, ceba, sal, pebre roig picant, oli d'oliva verge i coronat per un parell d'ous, només has de posar-te un calçat còmode i dirigir-te a la ciutat. Això del calçat em fa recordar que, en la meva anterior estada en Terra Santa, meditant a la Muntanya de la Temptació, en el desert de la Judea i a pocs quilòmetres de Jericó, em va temptar el diable i distret vaig caure i em vaig trencar el quart metatarsiá del peu esquerre. Entre anar a l'hospital o quedar-me, vaig triar Jerusalem, i van ser un embenatge compressiu i un bastó els que van determinar el ritme amb el qual havia de visitar la ciutat. Deu dies després, em vaig operar a l'hospital de Tremp, als Pirineus, a tan sols quaranta quilómetres de casa. «Bona sort, mala sort, qui sap» diu un proverbi xinès. Avui sé que la sort va ser bona i que no va ser el diable el que em va donar l'oportunitat d'ancorar-me com una sangonera a la pell de la ciutat, ni tampoc el que va permetre que assaborís la menja de la seva sang.


Entrant per la Porta de Jaffa trobes a la dreta el barri armeni, a l'esquerra el cristià i entre ells una estavella carreró amb el nom de David, que et permet travessar tota la ciutat i arribar sense complicacions al barri musulmà, al jueu i al cor de Jerusalem: L'Esplanada de les Mesquites. En el barri cristià, un no pot deixar de visitar el Temple del Sant Sepulcre, un espai sagrat, de més de vuit mil metres quadrats, construït sobre la rocosa Monte Calvari. En el seu interior es troben els llocs on Jesús va ser ungit, crucificat i soterrat. En el centre del anástasis, en la rotonda, està la Tomba de Jesús i són milers de pelegrins a l'any els que amb les seves espelmes enceses i emocionats, mantenen illuminat el camí de l'esperança que ha de conduir-nos a un món millor. Acostumats a les plantes en creu de les catedrals europees, sorprèn la forma del temple i cal un mapa detallat per a recórrer el sant lloc que, des de fa segles, és custodiat les vint-i-quatre hores del dia per representants cristians d'origen grec, armeni, franciscà, copte, etíop i sirià. Des dels anys, 630 d. C., una família musulmana, la d'Al Husseini té la clau del temple i una altra, la de Nuseibeh, compleix amb l'encàrrec d'obrir i tancar les impressionants portes de fusta que donen accés. Tots dos, romanen asseguts en un banc fora del temple per a complir, a les cinc de la matinada i a les set de la tarda, amb aquesta tradició millenària. Quin exemple de compromís i cooperació entre persones de diferents credos!, en mantenir viu generació rere generació el llegat dels seus antecessors. Basta tenir un cor bategant per a emocionar-se quan un s'agenolla davant el Sant Sepulcre o quan introdueix la seva mà en el forat on va ser clavada la creu, igual que va bastar per a estremir-se veure a Neil Armstrong posar el seu peu sobre la superfície de la lluna, o quan les partícules del vent solar xoquen amb el camp magnètic de la Terra i produeixen les aurores boreals.


3. Església del Sant Sepulcre

Temple de el Sant Sepulcre. Fotografia: José Luis Meneses


Si el Temple del Sant Sepulcre és el lloc més sagrat per als cristians, el Muro de les Lamentacions ho és per als jueus. Va ser aixecat per Herodes uns vint segles abans de Crist per a contenir les terres on s'assentava el Temple de Jerusalem i els jueus, al no poder entrar per motius religiosos, van triar el mur occidental com a lloc de reunió, de resos i de laments per la destrucció del temple que va contenir l'Arca de l'Aliança en la qual es trobaven les Taules de Moisès. El mur es troba en la plaça Kotel, en la part oriental del barri jueu, al costat del parc arqueològic i la Porta dels Desaprofitaments. Després de passar els controls de seguretat israelites i collocar-te una kipá en la coroneta, pots acostar-te al mur, posar els palmells de les teves mans sobre ell i introduir entre les seves pedres un petit paper amb una oració o un desig. Són considerats objectes sagrats i una vegada a l'any es recullen i enterren en la Muntanya de les Oliveres. Estic convençut que en la totalitat d'ells s'escriuen desitjos i oracions per la pau i la concòrdia i, tret que el teu cor sigui més dur que les pedres del mur, et tornaràs a emocionar com en Temple del Sant Sepulcre. El Muro de les Lamentacions no és excloent, sinó incloent, per això et rebrà i et farà sentir que estàs a casa, a la teva casa, lluny de les aparences temporals pròpies del costat fosc de la vida.


4. Mur de les Lamentacions

Mur de les Lamentacions. Fotografia: José Luis Meneses


Des de la plaça Kotel, on es troba el Mur de les Lamentacions, una rampa provisional de fusta construïda pels israelites, sobre la que va ser la Rampa dels Magrebins, et permet accedir a l'Esplanada de les Mesquites, una superfície del voltant de 150.000 metres quadrats, considerada el Santosantorum, el lloc més sagrat per a les religions abrahámiques, és a dir, les monoteistes, les que creïn en un solo Déu: musulmans, jueus i cristians. En el centre de l'esplanada es troba la Cúpula de la Roca, edifici construït sobre la Muntanya Moria pel califa Abdalmálik en els anys 690 d. C. En el seu interior es troba la pedra anomenada Even ha-Shtiyya sobre la qual van esdevenir fets de singular rellevància. Allí, entre altres esdeveniments, Déu va demanar a Abraham el sacrifici del seu fill Isaac; sobre ella, Salomón, fill del rei David, va construir Temple de Jerusalem 960 a. C. i en el seu interior es va situar el Tabernacle que va albergar l'Arca de l'Aliança amb les taules dels deu manaments que Déu va dictar a Moisès en la muntanya Sinaí; i, des d'allí, el profeta Mahoma va iniciar el seu viatge al regne dels cels.


5. Muntanya del Temple o Esplanada de les Mequitas

Esplanada de les Mesquites o Muntanya del Temple. Fotografia: José Luis Meneses


Són moltíssims més els llocs interessants que pots visitar tant en la Esplanada de les Mesquites com la resta de la medina de Jerusalem, en els seus voltants i en cadascuna de les seves estretes i animats carrerons. Els fets històrics reclamen constantment la teva atenció en cada cantonada, a cada pas i t'animen a conèixer el que allí va esdevenir i a preguntar-te sobre el perquè de les disputes pemanets. El rancor, la ira, la sang i la mort segueixen actius a Jerusalem i en altres llocs d'aquest món que anomenem civilitzat. Entenc que la prestigiosa escriptora Matilde Asensi escrivís, en el seu llibre L'Últim Cató que, «si Jesús hagués triat una altra ciutat per a morir i Mahoma una altra per a ascendir al cel, haurien salvat moltes vides humanes i altres tantes no haguessin conegut l'odi». No obstant això, convé recordar que la sang i l'odi ja corrien pels carrers de Jerusalem milers d'anys abans que els citats posessin els seus peus sobre la faç de la terra. Malgrat tot, Jerusalem, també és la ciutat que apaivaga el nostre instint cainita, la que ens convida a reflexionar sobre l'espiritualitat i sobre els nostres actes. Potser, algun dia, es construeix l'últim temple d'aquest món i en ell, regni la pau i l'harmonia i podem, com els nens de Limpopo, cantar i ballar junts el Jerusalema. Amb l'emoció i l'esperança que és possible un món millor, m'acomiado de vosaltres amb aquest primer article del 2021 desitjant-vos un bon any.




logo insolito

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.