L'Audiència Nacional no s'atreveix a revisar actuacions del TC

He esperat un temps a estar més tranquil, per escriure el mínim d'ex abruptes possibles cap al col·lectiu judicial, en el qual hi ha excel·lents persones i professionals, com em consta sobradament.

En el seu dia vaig rebre una Sentència de l'Audiència Nacional, Sala del Contenciós Administratiu, que en la meva modesta opinió és un autèntic error, del principi a la fi.

Sóc conscient que els jutges tenen un cert arbitri judicial, dit sigui en el bon sentit, és a dir no dret a cometre arbitrarietats, sinó la possibilitat de triar entre diverses opcions, la que els sembli més justa i raonable.

Però en aquest cas més que d'arbitri judicial o de discrecionalitat tècnica, caldria parlar, simple, llisa i clarament, de por a jutjar una actuació de el mateix Tribunal Constitucional.

La Sala no és capaç, o no vol, enfrontar-se a l'Tribunal Constitucional, perquè el Tribunal Constitucional ha emès una determinada doctrina, i basant-se en ella li allibera de qualsevol responsabilitat en la seva actuació, clarament contrària a Dret, o almenys a el sentit comú ia la noció més elemental de justícia, com explicaré tot seguit.

@EP

Un ciutadà particular té un petit antecedent penal, dels anys mil nou-tants, és a dir de fa més de quaranta anys, quan era un adolescent immadur.

Aquest antecedent és divulgat àmpliament pel diari governamental, llavors i ara, el nom no citaré per no fer-los publicitat. (Jo li dic El Putrefacto, i les dues primeres síl·labes coincideixen amb el seu nom).

Després demandar-, comença un llarg periple judicial, d'uns quinze anys, més o menys, en el qual porta gastat molt de temps i diners: jutjat de primera instància, audiència provincial, Tribunal Suprem i finalment Tribunal Constitucional.

El primer jutge, possiblement el més professional i menys polititzat, li dóna la raó, però les successives instàncies es la treuen. I finalment el Constitucional posa la guinda; no solament desestima la demanda, sinó que a l'publicar les seves sentències al BOE, internet, etc., contribueix a la divulgació de l'esmentat antecedent, totalment inexistent, d'altra banda, ja que aquesta cancel·lat expressament pel Ministeri de Justícia, des de fa prop de quaranta anys, i no existeix per al món de el Dret.

Però això a l'Constitucional -no li dic Tribunal per no ofendre els veritables tribunals- li dóna exactament el mateix.

El litigant envia un escrit a l'Constitucional "suplicant" que eliminin el seu nom complet de la sentència corresponent, i la substitueixin per les seves inicials, precisament per evitar els problemes laborals, socials i familiars que la divulgació urbi et orbi de l'antecedent citat li està ocasionant, tenint en compte que internet s'ha convertit en un modern pati de porteres.

Però el Constitucional, que és molt Constitucional -no confondre amb prostitucional, que pot ser equivalent, però no és el mateix, no-, respon molt ufanamente que cadascú és responsable dels seus actes, criminalitzant de nou a l'condemnat ja rehabilitat, i passant- l'article 25 de la Constitució per les parts pudendes. I estem parlant del "Tribunal" no tribunal, que teòricament es va crear per protegir aquests drets fonamentals "

Li importa un rave el que diu el Codi Penal en el sentit que els antecedents penals no poden fer-se públics, que la cancel·lació, expressa o tàcita, els esborra definitivament i amb caràcter general de l'ordenament jurídic, etc.

Donada la composició clarament política, i política de la baixa política, és a dir, partidista, de l'esmentat Constitucional, no descarto que fins ignorin aquests preceptes ...

O que aquests lletrats, no lletrats, o més aviat illetrats, nomenats a dit pels magistrats, i de procedència tan política com ells, no caminin sobrats de coneixements jurídics, i no em refereixo a tots, és clar, però si a una bona part dels mateixos, que conec alguns incapaços de fer una o amb un canut ...

Feta la llei, feta la trampa. L'advocat de l'litigant, que sóc jo, i també el litigant -ambdós dues de molt tossuts, com a bons aragonesos-, denuncia l'actuació de l'Constitucional davant l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, AEPD, que com damisel·la puta però que se les dóna de verge, no vol entrar en el fons de l'assumpte, a l'tractar-se de l'Constitucional, "màxim intèrpret de la Constitució", i per tant per sobre de la diví i de l'humà, segons ells, és a dir, com Déu a la terra.

Com l'advocat considera que el Constitucional també està subjecte a l'ordenament jurídic, com tot fill de veí, a excepció de Rei, que per imperatiu constitucional és irresponsable -i n'hi ha que pensen que, en efecte, ho és-, recorre contra aquesta resolució davant l'Audiència Nacional, que és qui té atribuïda la competència, ia la qual no li queda més remei que admetre la demanda.

Però la venjança se serveix en fred; un parell d'anys després, i després de tota classe d'obstacles, obertura de períodes d'al·legacions d'ofici, per causes sobrevingudes o inventades expressament, etc., dicta sentència en la qual descobreix la quadratura de l'cercle: desestima la demanda, fundant-se en una sentència de l'propi constitucional, i no contents amb això, imposen les costes, basant-se en que la reforma processal de Gallardón, una altra nul·litat jurídica i política, els permet imposar-les.

Els importa un rave que el demandant tingui més raó que un sant, i més paciència que Job, en la seva llarga batalla judicial. Dura lex, sed lex.

A la fi i al el cap, moltes sentències només encerten quan comencen amb l'apartat de "Fallada que ...".

Actualment aquest senyor està prejubilat, percebent un miserable subsidi per desocupació de 430 euros mensuals, o alguna cosa així, però això no és obstacle perquè l'Agència Estatal d'Administració Tributària, a la qual la Sala corresponent de l'Audiència Nacional va enviar la taxació de costes , l'obligui a pagar 175 euros mensuals, a compte de l'total del deute ..., amb la qual cosa aquest senyor estarà menjant escaiola. (I això després de "fer-li el favor" d'aplazarle deute, previ recàrrec de l'20%, i interessos corresponents, que Hisenda no es casa amb ningú, com no siguis la infanta Cristina o l'ex Duc Urdangarín, entre d'altres ...).

Veurem que diu el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre aquest assumpte. És clar que com el meu client no és un assassí o un terrorista, no crec que ens facin gaire cas ... Però a Benet XIII jurídic, no em guanya ningú.