El negacionisme de Miguel Bosé i l’efecte Dunning-Kruger

El director d'emergències de l'Organització Mundial de la Salut, Michael Ryan, va alertar durant la conferència bisetmanal de l'Organització del fet que no es podrà controlar la pandèmia de SARS-Cov-2 si no s'acaba amb l’altra pandèmia, la negacionista. Aplicar les mesures de salut necessàries dins de les comunitats com la vacunació, el distanciament social i les mascaretes és impossible si encara hi ha persones que creuen que el virus no existeix. Sobre el problema que suposa el negacionisme, va assenyalar que un dels grans desafiaments actuals de l’OMS és convèncer i persuadir les persones que neguen la malaltia, a través d’informació contrastada i transparent.

Miguel Bosé @ep

En aquesta tasca els mitjans de comunicació i les xarxes socials tenen un paper clau. Han de contribuir a un diàleg seré i a difondre informació d’utilitat pel ciutadà. Però també han d’evitar ser l’altaveu de teories anti-científiques, deliris conspiranoics i altres ximpleries tan habituals en els nostres dies. Perque no és ètic intentar augmentar els índexs d'audiència a qualsevol preu i encara menys quan el preu a pagar és la salut de la comunitat.

Periodisme irresponsable

Per això, m’avergonyeixo de que un gran periodista, com Jordi Évole, s’avingués a entrevistar un personatge tan forassenyat i eixelebrat com Miguel Bosé. Un artista que ha desenvolupat un discurs negacionista sense cap suport científic que va provocar el tancament de les seves xarxes socials per les teories inversemblants. "Soc un negacionista i porto el cap alt", va assenyalar en el programa i el pitjor és que ho va fer davant milions de persones. Va fer afirmacions irracionals però no es va atrevir a defensar-les davant un científic. Els atònits televidents van haver de suportar un discurs exasperat i conspiranoic contra polítics, científics, metges i farmacèutics en el que, en to apocalíptic. assenyalava que el Fòrum de Davos està darrere de tots els mals recents de la Humanitat incloent la pandèmia.

El discurs paranoic de Miguel Bosé

Em sap greu senyor Bosé però vostè no és un només un negacionista sinó que el seu discurs va més enllà del negacionisme: és un discurs paranoic. Inclou totes les característiques de la classificació de malalties psiquiàtriques DSM-IV que defineix la paranoia com un deliri persecutori en el qual el subjecte se sent perseguit per uns poders malignes que el pretenen aniquilar. Hi ha dos principis per diagnosticar la paranoia: la certesa i la innocència. El senyor Bosé té una certesa absoluta del que diu, no menteix. Ell posseeix la veritat sense cap tipus de dubte. Té la certesa que hi ha una conspiració de el sistema que el té atrapat i condemnat. A més, ell és innocent, no participa de cap manera en això. El culpable sempre és l'altre.

Al pacient Miguel Bosé, com a totes les persones malaltes, li recomano que busqui ajuda mèdica. Li desitjo el millor: que es posi en mans d’un professional sanitari per resoldre el seu problema. Però dit això, hi ha dues coses del seu discurs que em preocupen molt.

La primera és que hagi menyspreat el dolor de 140 milions de persones afectades per la pandèmia i de més de 3 milions de morts i alhora que hagi negat l’admirable esforç de científics i sanitaris que segueixen defensant-nos d’aquesta xacra que és la pandèmia.

Una segona cosa encara em preocupa més: que el senyor Bosé tingui tres milions des seguidors a les xarxes socials.

Com pot ser que hi hagi tants ciutadans crèduls que donin pàbul a les fantasies paranoides d’un pacient?

L'efecte Dunning-Kruger

La resposta la trobem a la Psicologia Social: l'efecte Dunning-Kruger. L'existència d'aquest trastorn va ser rigorosament demostrada en diversos experiments que van portar a terme els psicòlegs Justin Krugger i David Dunning i que els va fer mereixedors del Premi Nobel de Psicologia del 2000. Les seves conclusions foren publicades a The Journal of Personality and Social Psychology. Descriuen el fenomen com un biaix cognitiu en virtut de el qual els individus incompetents tendeixen a sobreestimar la seva habilitat, mentre que els individus altament competents tendeixen a subestimar la seva habilitat en relació amb la d'altres. Està relacionat amb el biaix cognitiu de la superioritat illusòria. L'efecte es deu a la incapacitat dels individus incompetents per reconèixer la seva pròpia ineptitud, i al fet que els individus molt competents tendeixen a subestimar la seva competència relativa.

Com a explicació simplificada a aquest tipus de funcionament podríem dir que, quan menys sabem d'alguna cosa, més fàcil ens resulta arribar a conclusions. Agafar-nos a dogmes ens atorga una falsa seguretat i podem arribar a defensar idees extremistes sense fer-ne una reflexió sobre l'assumpte ni plantejar-nos altres alternatives. És a dir, com menys coneixement tenim, menys variables hem d'analitzar i més fàcil ens resultarà posicionar-nos equivocadament.

A l’Europa del segle XIV, durant la pesta negra, ja hi havia persones que no creien que la pesta bubònica fos una malaltia. En aquell temps era més fàcil posar en dubte les coses que venien de la ciència, ja que encara no estava molt desenvolupada. Però set segles desprès em costa creure que hi hagi gent que no cregui en el coronavirus. Gairebé tothom coneix algú que s'ha contagiat o ha estat víctima del virus. Em faig creus. Darwin tenia tota la raó quan afirmava que "la ignorància proporciona més confiança que el coneixement". Només això pot explicar que segueixi havent-hi persones que neguin l’existència d’una malaltia tan calamitosa com la Covid-19 i que afirmin que tot és un pla dels governs mundials per desestabilitzar el mon. Són persones que no tenen por de semblar analfabetes per tal d’allunyar-se d’una veritat incomoda. I no oblidem que l'estupidesa que envolta aquests pensaments anti científics és un regal pel virus.

Fatiga pandèmica

Entenc la fatiga que experimenten els ciutadans després d’un any de pandèmia. Aquest descomunal esforç té un cost mental i físic per a tothom. Treballar des de casa, educar els nens de forma remota, no poder celebrar res amb amics i familiars o no ser-hi per plorar als éssers estimats són circumstàncies molt difícils.

Però no podem rendir-nos. No podem difondre ni donar altaveus mediàtics a persones que actuïn contra la salut pública i el bé comú.