Intubats

Veig amb tristesa el vídeo d’un collega intensivista, el Dr. Domingo González, penjat a Twitter poc després d’intubar un pacient terroritzat amb el que s’havia compromès a explicar la seva situació a les xarxes. El pacient se’n penedia de la seva actitud negacionista davant el Covid-19 que l’havia dut a una insuficiència respiratòria crítica i demanava a tothom que es vacunés per evitat un destí com el seu.

Més enllà del lògic dramatisme, aquest testimoni reflexa les difícils circumstàncies mèdiques i humanes que es viuen diàriament a les nostres UCI i la resta de serveis hospitalaris i ambulatoris. És un bon argument per reflexionar sobre el vertiginosos canvis que vivim a la nostra Societat en pandèmia.

El prometedor i lluminós món d’inicis del segle XXI s’ha tornat un escenari gris i ple d’incerteses davant l’assot del SARS-CoV-2. Tot ha canviat. El principal canvi és l’aparició d’una dicotomia esquizoide en la Societat on conviuen una majoria de ciutadans responsables (sanitaris, personal essencial, famílies afectades i persones assenyades) que estan sofrint els rigors de la pandèmia i uns pocs ciutadans que actuen com si tot fos igual que abans del 2020. I no ho és en absolut. Cal recordar-ho.

Malalt de Covid-19 ingressat a l'UCI @ep

Aquest canvis s’estenen també a l’imaginari collectiu, el pensament i la cultura dels nostres ciutadans. Fins i tot afecten al llenguatge comú. Des de l'esclat del brot de coronavirus, el nostre llenguatge d'ús colloquial i quotidià s'ha omplert de terminologia especialitzada: sigles com OMS, EPI, SARS, MERS o paraules con pandèmia, variant, clúster, corba de contagi, UCI i intubació. Cal reflexionar sobre dues de les paraules que més por i preocupació generen en el ciutadà: UCI i intubació, termes que han passat de ser poc conegudes a tenir més de 85 milions d’entrades a Google.

Les desconegudes UCIs

La Medicina Intensiva és una especialitat mèdica dedicada a oferir suport vital o supervisió i vigilància als pacients que estan críticament malalts o corren risc vital.

Els metges i infermeres especialistes en cures mèdiques intensives s’anomenen “intensivistes”. A Europa hi ha dos models fonamentals d'accés a l'especialitat. En la majoria de països, aquesta especialitat és assumida per anestesiòlegs, cardiòlegs, pneumòlegs, internistes o cirurgians, generalment després d'un període complementari de formació en els coneixements i habilitats propis de la Medicina Intensiva. Al nostre país, en canvi, la Medicina Intensiva és una especialitat primària com a tal (té un programa MIR propi) amb una formació específica horitzontal que cobreix tots els diferents aspectes del pacient crític. Aquest darrer model, el nostre, és reconegut internacionalment com un model d’èxit donat que la presència continuada d’intensivistes formats exclusivament en Medicina Crítica ha estat associat a millors resultats en els pacients d’UCI.

El terror infundat d’ingressar a UCI

És normal i comprensible que pacients i familiars experimentin cert grau de preocupació o fins i tot un xic de por al que és desconeix davant la necessitat d’ingressar a UCI. El que no té cap fonament, més enllà de l’emocional, és sentir terror i fatalisme en ingressar a un Servei de Medicina Intensiva. Perque les UCIs no són un lloc per morir, sinó un lloc de donar vida.

Hi ha tres raons principals. La primera és el fet de que si la condició del pacient no és potencialment reversible, no ingressarà a aquests serveis. Seria èticament rebutjable. La segona és estadística: la immensa majoria de pacients ingressats sobreviuen (més del 75%) amb bona qualitat de vida i en el cas de la Covid-19 la supervivència actual és encara millor. La tercera i darrera és que les nostres UCIs disposen d’un tresor no sempre valorat: uns professionals d’excellència formats específicament i amb experiència contrastada en el maneig de pacients crítics com els afectes de pneumònia Covid.

Perque els nostres serveis de Medicina Intensiva estan entre els millors del món segons estàndards d’efectivitat, eficiència i seguretat clínica. A més són punters en innovació i recerca mostrant com un país petit com Catalunya pot contribuir a l’avançament en tècniques de ventilació artificial, oxigenació extracorpòrea, control de les infeccions o transplantaments, per citar només alguns exemples.

Tot això converteix els 1.753 llits d’UCI disponibles al país en un entorn altament especialitzat, eficient i d’alta qualitat en el que tot pacient, passat el tràngol de l’ingrés, pot sentir-se segur i ben atès.

L’ansietat i la por d’ingressar a UCI tenen com fonament el estar en una situació greu però ajuda a apaivagar-la l’esperança i confiança de que s’està en les millors mans.

Intubar o no intubar

Ingressar a UCI per pneumònia Covid no és sinònim de necessitar intubació. De fet, dels 580 pacients es troben avui ingressats a UCI, 216 no la requereixen donat que són tractats amb ventilació no invasiva (màscara facial connectada a un ventilador) o a oxigenoteràpia d’alt flux (dispositiu nasal que aporta fins 60 litres d’oxigen per minut).

Però arribat el cas de que amb aquests dispositius no es pugui assegurar l’oxigenació, la intubació (collocació d’un tub dins la tràquea amb sedació i posterior connexió a ventilació invasiva) és una maniobra segura que practiquen professionals experimentats en aquesta tècnica. És totalment indolora i gens molesta pel pacient que estarà sedat durant i després del procediment. Després de resoldre el problema respiratori, els metges i les infermeres d’UCI procediran a retirar la sedació i el tub de forma protocollitzada en el moment que el pacient pugui respirar adequadament per ell mateix. Tot i que el procés de recuperació en el cas de la pneumònia Covid pot prolongar-se un parell de setmanes, els familiars seran informats contínuament de les millores que experimenti el pacient. Hi haurà motius per l’esperança en saber que el pacient no pateix i està rebent les millors cures.

Més enllà de la intubació

Alguns lectors es preguntaran que passa si els pulmons estan tan afectats pel Covid que no es possible l’oxigenació ni tan sols amb intubació, sedació i ventilació mecànica. Doncs que encara hi ha dues tècniques en les que són pioners els intensivistes catalans i de la resta de l’Estat.

La primera es denomina decúbit pron i consisteix en collocar al pacient intubat i sedat de boca terrosa de forma que es ventilin millor les àrees pulmonars menys afectades.

Però si tot això no és suficient cal recórrer a l’oxigenació per membrana extracorpòria (ECMO) que consisteix en passar la sang per un aparell que ajuda a oxigenar-la. En aquest moment, 13 persones requereixen ECMO a les UCIs catalanes. Són tractades per metges i infermeres superespecialistes en aquesta tècnica en la que són tan pioners que fins i tot han desenvolupats ambulàncies amb equips ECMO portàtils per traslladar pacients d’una UCI a altra.

Les UCIs donen vida

Òbviament, ingressar a UCI no és agradable per ningú però cal canviar el xip i deixar de veure aquests serveis com un lloc terrorífic quan en realitat són llocs que donen vida portats per excellents professionals en els que hem de confiar per mantenir l’esperança.