Una antropòloga a l'UCI

Arrel del meu anterior article sobre els serveis de Medicina Intensiva (“Intubats”), he rebut una bona colla de peticions dels lectors que em demanen que expliqui més coses sobre el món de les UCIs. Sóc conscient de que la meva visió d’aquests serveis no pot inhibir-se del biaix d’haver estat intensivista i haver treballat 30 anys aquests serveis. Per això, m’ha semblat més interessant oferir una altra visió més neutra, més enriquidora i probablement més lúcida d’aquests dispositius sanitaris dels que tothom en parla.

En aquest sentit hi ha un document excepcional, poc divulgat, que presenta molt millor la realitat de les UCIs des de la perspectiva del públic en general. Es tracta d’un document que poden abaixar-se gratuïtament a Internet, una tesi doctoral titulada “El mundo de las Unidades de Cuidados Intensivos. La última frontera”.

UCI @ep

L’autora és una Antropòloga de la Medicina, la doctora Àngela Pallarès, que després d'exercitar l'Antropologia teòrica, va arribar a la conclusió que el que s’ha de fer és llançar-se a l'aventura i passar quasi dos anys de treball de camp vivint a la UCI del Miracle (nom imaginari per respectar la confidencialitat) per estudiar als “indígenes” dels Serveis de Medicina Intensiva (metges, infermeres, auxiliars, pacients i familiars). Ho fa animada per la seva experiència prèvia en aquests serveis i amb la mateixa perspectiva i metodologia que s’utilitzaria per estudiar una ètnia o una tribu africana. El relat etnogràfic és molt interessant, realista i respectuós, sense intentar interferir ni adoctrinar. Un text per a tots els públics basat en el testimonis dels indígenes i les reflexions de l’autora no exemptes de crítica constructiva.

La doctora Pallarés és una pionera de l’Antropologia de la Medicina que fa el mateix que va fer Nigel Barley (L’antropòleg innocent) amb l'Antropologia Cultural o Gerald Durrell amb la Zoologia: utilitzar el mètode etnogràfic per estudiar els habitants permanents o temporals d’aquests llogarets tan peculiars i desconeguts com són les UCIs.

Tot i que les UCIs són cada cop més protagonistes del mitjans de comunicació, la majoria de ciutadans només te d’un coneixement genèric d’aquest serveis, coneixen però no comprenen els diferents significats que envolten el món de les UCIs. Per l’imaginari collectiu segueixen sent uns entorns críptics i hermètics.

El relat s’inicia amb les dificultats de l’autora per obtenir els permisos per dur a terme la recerca. Endinsar-se en el “Sancta Santorum” del hospital va requerir feixugues negociacions amb el cap de servei i la supervisora, a més de l’autorització del protocol d’investigació per part del Comitè de Bioètica del centre. Mai s’havia fet abans i això representava un obstacle difícil de superar. Això es va produir de forma totalment satisfactòria a través d'un dictamen escrit que donava absoluta llibertat a la investigadora per accedir a l'UCI.

Un cop obtinguts els permisos, després dels contactes previs i l'adaptació a un medi exòtic i percebudament hostil, la immersió va ser facilitada per la preparació prèvia. Lentament, durant tres mesos, els "especialistes" van assimilar la presència "estranya" de la investigadora fins que gairebé els va resultar invisible (aquest moment va significar l’aprovat). Quan la investigadora va ser capaç de parlar en el seu "idioma", tot i que amb accent estranger, es van donar per finalitzat els seus ritus d'iniciació.

Aquesta estratègia la va dur a terme tenint sempre present que la participació de l'etnògraf es defineix més per una manera d'estar que per les seves efectes reals sobre el grup. Aquesta manera d'estar implica una atenció constant i estranyada, però també implica una actitud de recerca de la validesa per mitjà de la confiança recíproca.

Un cop realitzada i assumida la immersió en la unitat, conegudes les rutines, el llenguatge i els codis bàsics que van possibilitar un cert grau d'autonomia, va iniciar la nova tasca: contactar personalment amb els actors de la unitat susceptibles d'oferir informació.

Quan la seva presència era considerada rutinària, inicià l’observació participant intentant evitar els seus propis prejudicis i els dels protagonistes en un equilibri delicat que es manté durant tota la monografia.

A través del relat dels metges, l’autora ens retrata una especialitat holística i transversal amb professionals molt ben formats que dominen totes les necessitats del pacient crític. De fet el decret de oficial de l'especialitat i requisits (R.D. 127/84) ja establia que el intensivista ha de posseir nocions de Bioenginyeria, coneixent els fonaments físics dels respiradors mecànics, aproximar-se a la tecnologia dels transductors i altres elements de monitoratge electrònic, estar familiaritzat amb la tecnologia dels microprocessadors i conèixer el maneig dels gasos industrials. També ha de tenir el domini de determinades tècniques i habilitats com: inserció de vies aèries artificials i maneig de respiradors, vies venoses centrals i cateterisme cardíac, ecografia, procediments de depuració extrarrenal, tècniques de reanimació cardiopulmonar i suport circulatori i drenatge de cavitats. Aquests especialistes tan ben formats científica i tecnològicament estan cada cop més interessats en humanitzar les seves pràctiques incloent preceptes bioètics en benefici dels pacients i familiars. Son nous valors que promouen l'anàlisi ètic de les decisions, activitat tan important com el realitzar el diagnòstic sobre qualsevol patologia determinada, establir el seu pronòstic o dissenyar el seu pla de tractament. La visió integral del pacient i la capacitat del intensivista d'actuar de forma horitzontal sobre el procés no només caracteritza el seu perfil professional, sinó que es constitueix en un dels estímuls més positius.

Les infermeres són un grup professional primordial pel rol que exerceixen: sustenten totes les infraestructures de l'UCI, desenvolupen la majoria de càrregues de treball durant les 24 hores del dia, en torns de matí, tarda i nit (generalment fixos els dos primers i rotatori el nocturn). El lloc que ocupa la infermeria en aquests serveis és essencial. Són les encarregades i responsables del funcionament de la unitat i interactuen constantment amb els malalts. Són aquestes professionals les que estan més properes a ells i les seves famílies pel que coneixen millor les seves necessitats, dificultats o pors i actuen en moltes ocasions com a mediadores entre els metges i les famílies. En definitiva, la importància del seu paper radica tant en les característiques particulars del seu propi treball com en la seva interacció contínua amb pacients i familiars.

Famílies i malalts comparteixen la percepció de la UCI com un ambient estrany, d'estar envoltats d'olors i sons diferents als habituals i de trobar-se voltats per metges i infermeres, sempre amb aires d’urgència. Això motiva que alguns d'aquests actors vegin encara la UCI amb ansietat, seguint amb l'antiga creença que aquestes unitats són un lloc a on es va a morir. Res més allunyat de la realitat, donat que aquests serveis només ingressen pacients potencialment recuperables dels quals tres quartes parts sobreviuen amb bona de vida. Afortunadament, la visió fatalista de les UCIs està deixant pas a la creença de que aquests serveix són la millor oportunitat pels pacients.

La monografia finalitza amb les conclusions de les que en destaquem dues:

La primera és que existeix una “cultura específica de les UCIs”, entenent com a cultura el sistema de coneixements que proporciona un model de realitat que dóna sentit al comportament i que ha estat adquirit al llarg de la comunitat a la qual identifica, sent transmesa per mitjà d'objectes materials i formals.

La segona és l’esperança en un futur en que la humanització que estan experimentant faciliti encara més la participació plena dels veritables actors d’aquestes unitats: pacients i familiars.

Això generarà canvis en la vida de les UCIs amb les que tots, ciutadans, pacients, familiars i professionals, sortirem guanyant.