Manel Monteagudo i el periodisme negligent

@EP

La història de Manel Monteagudo ha omplert els mitjans informatius durant tota una setmana. Premsa, ràdio, televisió i xarxes socials s'han fet ressò d'una història absurda sense contrastar-la ni confirmar-la.

No cal ser neuròleg per entendre que és impossible que una persona romangui 35 anys en coma i desperti de cop reincorporant-se a la vida normal amb l’única ajuda de la seva dona. I encara és més increïble que un pacient en aquesta situació d'inconsciència s'hagi casat, hagi tingut dues filles i hagi escrit llibres durant les tres dècades que va estar en coma.

Tampoc no cal ser un intrèpid periodista per acudir a l'hemeroteca i accedir a l'entrevista que li va fer la Veu de Galícia el 2019 i en la què Monteagudo explicava una història molt diferent i probablement molt més propera a la realitat.

El coma perllongat es converteix en estat vegetatiu persistent

El coma, a diferència del son fisiològic, és un estat d'inconsciència en què no es pot despertar el pacient. Hi ha diversos graus de coma i quan es prolonga molt de temps s'anomena estat vegetatiu persistent. La majoria de pacients en aquesta llastimosa situació necessiten una traqueostomia per aspirar secrecions i una sonda per ser alimentats, a més de cures mèdiques i d'infermeria especialitzades. Tot i així, i tractats als millors hospitals, la supervivència d'aquests pacients no supera els 3-5 anys, a causa de complicacions secundàries a desnutrició, tromboembolismes i infeccions.

Ni coma ni estat vegetatiu: encefalopatia posttraumàtica

Naturalment, un relat tan inversemblant ha acabat per aclarir-se. Monteagudo, el nom real del qual és José Manuel Blanco Castro, va patir un traumatisme cranial als 22 anys durant la seva tasca com a mariner a l'Iraq. Va ser traslladat al nostre país on va romandre 64 dies, no 35 anys, en coma recuperant la consciència, encara que amb freqüents pèrdues de consciència emmarcables a les seqüeles del traumatisme (encefalopatia posttraumàtica).

Periodisme negligent

El que és greu no és que una persona malalta pugui confondre conceptes com coma o estat vegetatiu. El que és veritablement greu és la negligència dels periodistes que van difondre  una història sense sentit i no van tenir en compte al miler de famílies que, al nostre país, tenen un membre en aquesta penosa situació. Ni tan sols van considerar el dolor d'aquestes persones en conèixer l'infundat de les esperances generades per la falsa notícia.

L'ètica periodística en crisi

Històries com les de Manel Monteagudo reflecteixen la crisi d'identitat i la pèrdua de credibilitat de certa part del periodisme que conviu amb mitjans rigorosos i perfectament ètics. Aquests mitjans exerceixen un periodisme amb tendència a exagerar l’espectacularitat del relat. Són mitjans tan enfebrits en la cerca compulsiva de bones dades d'audiència que això influeix negativament en la selecció i la presentació de les notícies. Aquests mitjans tenen cada cop menys en compte els principis deontològics bàsics i necessiten una regeneració ètica professional urgent.

Per a aquests professionals negligents, la informació veraç ha deixat de ser el material i l’objectiu bàsic de la comunicació. Encara que disposen d'excellents tecnologies no les usen per difondre la veritat sinó per augmentar artificialment les audiències a través de la cridòria  i la polèmica estúpida als platós i les xarxes socials.

Els mitjans de comunicació han d'aspirar legítimament a augmentar-ne les audiències. Però fer-ho a força de manipular la realitat, amb estratègies de seducció, només generarà material per avivar la xerrada fàtua, per alimentar el trànsit illícit de lectors o engreixar artificialment les dades d'audiència.

Periodisme de qualitat i democràcia

Per què alguna premsa es queda només amb el titular sensacionalista, la televisió amb la caricatura visual i les xarxes socials digitals amb l'espectacle dels memes o de l'insult? Sens dubte, és per augmentar l'audiència a qualsevol preu i per tant la facturació.

Ho puc entendre, però em sembla molt reprovable. M'agradaria emplaçar aquells professionals que actuen negligentment a fer una reflexió: sense periodisme de qualitat no serà possible una democràcia de qualitat.