De les “polpotades” a les “putinades”, a Cambodja o a Ucraïna (Segona part)

«Poden tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera» Pablo Neruda.

Els temples d'Angkor i la localitat cambodjana de Siem Reap estan units com un matrimoni ben avingut, on cadascú aporta i comparteix allò que és i té en nom d'un bé comú i sense que per això perdin la seva pròpia entitat. Un i altre surten beneficiats d'aquest entent que, de manera natural, ha anat creixent al llarg dels anys després de la caiguda del dictador i genocida de Pol Pot, que va governar el país entre el 1975 i el 1979. No sé quin serà el final dels dictadors del nostre temps, però sí que tinc la seguretat que «abans passarà un camell per l'ull d'una agulla que els Putin entrin al regne del cel» Que Déu s'apiadi del poble pla, ja siguin russos o ucraïnesos, gallecs o asturians, catalans o castellans, monàrquics o republicans, “casadins” o “ayusians”…, i que enviï als inferns a tots aquells que sembren l'odi, solivianten el poble provocant la confrontació i el desarrelament. No és saludable deixar-se embaucar pels sàtrapes que ostenten el poder polític o econòmic. Cal estar desperts i atents, perquè assisteixen i assistiran a aquest carnestoltes de la vida amb la seva millor disfressa.

Siem Reap, Cambodja. Fotografia: JL Meneses

Siam Reap, és la capital d'una província que porta el mateix nom. Es troba al nord de Cambodja, al costat del llac Tonlé Sap on desemboquen més d'una dotzena de rius que provenen dels quatre punts cardinals, inclòs el que travessa la ciutat, també anomenat Siam Reap. Entre els segles VII i XV, aquesta regió va ostentar la capitalitat de l'imperi Jemer que es va estendre per tota Indoxina fins que els aguerrits mongols, sota el comandament de Gengis Kan i fins a Kublai Kan, van estendre el seu poder des d'Àsia fins a les ribes del Danubi. Allò, sí que va ser una “putinada” en tota regla, a cara descoberta i sense complexos, com solen fer els semidéus de tots els temps. A Siem Reap, després de la caiguda de tots dos imperis , la selva cambodjana es va fer propietària de la regió durant llargs anys, però la sàvia i compassiva naturalesa no va impedir que els monjos budistes continuessin amb les seves tasques quotidianes al temple d'Angkor Wat o que el poble pla seguís llaurant els fèrtils camps, en aquest entretant de pau i tranquil·litat en què un es troba fins que arriba un nou il·luminat.

Camps de la mort. Fossa comuna de 450 víctimes (1968-1981). Fotografia: JL Meneses

L'il·luminat va arribar i els cambodjans van patir durant anys la crueltat dels seus actes. Sota el comandament del genocida Pol Pot (1975-1979), els Jemeres Rojos van sembrar el terror a la població i de mines els camps. Els habitants de Siem Reap, els de les fèrtils planes al costat del veí llac Tonlé Sap, així com els establerts al costat del riu Mekong o els que vivien a les ciutats, van patir agressions brutals, especialment aquells que eren etiquetats com a “enemics de l'estat” ja fossin homes, dones o nens. Una quarta part de la població va ser aniquilada sota el seu mandat o van patir els efectes de les més sis milions de mines antipersones plantades per causar el major dany possible. Avui, el poble cambodjà plora els seus morts i s'esforça a refer la vida. A tots, ens queda el convenciment que tant patiment podria haver evitat, però la veritat, és que fem molt poc per evitar-ho. No deixa de sorprendre'm com som de camaleònics, abans, durant, i una vegada que passen les tempestes.

Siem Reap. Fotografia: JL Meneses

En els temps que corren, i espero que així corrin molts anys, un pot viatjar sense problemes a aquest fabulós país oriental, aproximar-se a la seva cultura i familiaritzar-se amb els costums d'uns ciutadans que, com a tot arreu, uns viuen bé i altres van estirant. Siem Reap és una ciutat que va començar a créixer i a assolir importància en despertar-se l'interès dels europeus pels temples d'Angkor. Anys després, la llum que començava a il·luminar un futur pròsper es va apagar de cop sota el règim del “lleva somnis” de Pol Pot. Però com que no hi ha malament que mil anys duri, després de la seva mort Cambodja va entrar al camí de la recuperació i Siam Reap, que alberga al seu ventre elements declarats per la UNESCO el 1992 patrimoni de la humanitat, no es va quedar enrere i, avui a dia, és el lloc més visitat d'un país que ha inclòs a la seva bandera la silueta dels temples d'Angkor. Són nombrosos els viatgers de tot el món que acudeixen a aquesta ciutat que ofereix prou atractius culturals i serveis de qualitat per fer que l'estada sigui altament satisfactòria. El turisme és una font d'ingressos molt important per als cambodjans, ja que els permet crear llocs de treball, millorar-ne la qualitat de vida, mantenir el patrimoni i fomentar el respecte i la convivència entre els pobles.

Wat Preah Prom Rath. Fotografia: JL Meneses

Quan un deambula pels seus animats carrers, pels seus cuidats jardins, per l'agradable passeig al costat del riu o s'asseu al bonic pont de fusta que el travessa, es troba amb la feina quotidiana d'uns ciutadans disposats a atendre't en allò que necessitis. A la ciutat, hi ha nombrosos temples budistes que donen color i vida a la ciutat com el de Wat Bo, Wat Preah Prom, Wat Damnak entre d'altres i, juntament amb ells, estupes que contenen relíquies i pagodes indicant els llocs sagrats. És freqüent veure persones resant-hi i oferint amb devoció varetes d'encens a Krishna, déu hindú de l'harmonia i allò positiu. Quan veus per tot arreu monjos abillats amb les seves kasaies de color ataronjat o safrà, t'adones de la importància que té aquí el budisme, la religió sense déu o si es vol, la filosofia que ensenya el camí per alliberar-se de la insatisfacció i del patiment a través de la relaxació i la meditació. Avui, a occident, els experts en “mindfulness” (focalització de l'atenció en el moment present i en un mateix) fan referències contínues, a les seves conferències i publicacions científiques, als ensenyaments budistes assenyalant la seva importància i el benestar que procuren tant al cos com a la ment. Ja ho deia Buda i també els filòsofs clàssics grecs, «l'ésser humà és l'autor de la pròpia salut o malaltia».

Monjos budistes. Fotografia: JL Meneses

Siem Reap ofereix molt més al viatger que la visita als temples d'Angkor a què em vaig referir a la primera part de l'article i que en lector podeu trobar a https://www.catalunyapress.es/texto-diario/mostrar/3457433 /33-directo-templos-angkor-primera-parte , també trobareu al Museu Nacional, al Cambodja Landmine Museum, entre d'altres i a les nombroses galeries d'art allò que possibilita aproximar-se a la història i a la cultura d'aquest poble. Igualment, són molt freqüentats els mercats nocturns, l'Angkor Night Market, el vell mercat, Pshar Chas, o el mercat de Cambodja, “Made in Cambodja”, i molts altres comerços i llocs on ensopegues amb el que no busques ni necessites però que compres, encara que només sigui per col·laborar en la millora de les condicions de vida. Arribada la nit, l'ambient nocturn t'atreu com a Ulisses els cants de sirena. Els seus animats carrers s'omplen de vida com la de Pub Street al costat del mercat vell, també els bars com l'Angkor i els nombrosos restaurants com els del Carreró de l'Oest, on pots assaborir la seva cuina típica: el Khmer al curri vermell, l'amanida lap Khmer, els fideus nom banh chok, el peix Amok, a més dels piscolabis que preparen a les parades de carrer.

Carreró de l'Oest. Fotografia: JL Meneses

Més enllà de la ciutat i si es disposa de temps, és agradable fer una passejada amb barca pel proper i enorme llac Tonlé Sap que creix amb les pluges de l'estiu i a l'octubre, torna al seu estat natural després d'enviar al Mekong les aigües rebudes. Els llogarets flotants són un altre dels llocs interessants a visitar, ja siguin els que es troben al llac, com Kampong Khleang o Kampong Phluk, o als marges del riu Siem Reap, als afores de la ciutat. Coberts improvisats amb tota mena de materials, se sostenen miraculosament sobre pilars de fusta assentats a la seva llera. La vida corre per les venes dels seus ocupants quan els veus estenent la roba que acaben de rentar al riu, endreçant-se, o intentant pescar alguna de les variades espècies de totes les formes, colors i mides que transiten per les seves aigües. Mentrestant, els nens, com tots els nens del món, gaudeixen amb el bany en unes aigües que els recorden que aquí i ara compten.

Cases flotants, riu Siem Reap. Fotografia: JL Meneses

També a les proximitats de la ciutat s'han establert petits llogarets on l'activitat als arrossars, l'artesanal o l'elaboració de productes que, com els dolços de sucre de palma, després venen als mercats de la ciutat. La rutina del treball ocupa el dia a dia dels seus habitants, els khmers, mentre els monjos mediten i els nens, aprenen el bàsic a les humils escoles, moltes a l'aire lliure. Si tot això no fos suficient per satisfer experiències i emocions la teva estada en aquesta meravellosa zona de Cambodja, hi ha moltes més coses a fer i que els tours turístics ofereixen en dos o tres dies com a classes d'hora i mitja per aprendre a cuinar el menjar khmer, o per elaborar sabons, modelar el fang, aprendre a relaxar-se i a meditar, i fins i tot com besar quan el sol es pon. La “pela és la pela” per als tour operadors.

Barri als afores de Siem Reap. Fotografia: JL Meneses

Després d'un assossegat viatge per les terres tranquils del nord de Cambodja, el cos necessita alguna cosa que li vagi preparant per a les exigències de la feina que n'espera un a la seva tornada. És el moment que les glàndules suprarenals vagin preparant l'adrenalina necessària per a l'acció o el cortisol que permeti donar resposta a l'estrès que s'acosta. Amb aquest pensament entre les celles, vaig pensar que la millor manera de sortir de Cambodja era per la frontera de Poipet cap a Tailàndia, un lloc on les màfies controlen el comerç de la droga, d'armes, els bordells i la prostitució, el trànsit de persones i el joc. Si era capaç de superar aquest glop, això de tornar a la feina seria bufar i fer ampolles.

Frontera de Poipet entre Cambodja i Thailàndia. Fotografia JL Meneses

Tots els sentits es posen en estat d'alerta màxima quan camines a peu per aquest espai entre fronteres que anomenen “el salvatge oest”. Les agulles del rellotge, no és que passin més lentes, és que s'aturen, mentre el cor bomba el que sigui anhelant no deixar de fer-ho. És el moment del “Pare nostre que ets al cel…”, del “qui m'haurà enviat a mi…” o qualsevol altre pensament que et serveixi perquè les cames no es paralitzin. És, com una dutxa d'aigua freda, però si un vol estalviar-se aquest formigueig a l'estómac, pot agafar un avió que estarà esperant a l'aeroport de Siem Reap per emportar-te a casa, o al regne del cel si és que ha arribat el dia del darrer viatge.

Pregària. Fotografia: JL Meneses

No puc acabar aquest article sense una pregària per tots aquells que estan patint l'agressió del qui, amb el poder, ha dinamitat tots els ponts que possibiliten la convivència humana. Conec el poble rus i sé que la immensa majoria no combregui amb l'actitud bel·ligerant del seu president Putin. Com d'altres que el van precedir i d'altres que vindran, passarà a la història no per la seva humanitat, sinó pels crims contra ella. Tinc el convenciment i l'esperança que Ucraïna, com Cambodja i molts altres països, sortirà més aviat que tard d'aquest infortuni.