El comerç d'esclaus: Juffureh i l'Illa de Kunta Kinteh

Tenia vint anys quan vaig veure per televisió “Kunta Kinteh”, una sèrie basada en la novel·la “Arrels” de l'escriptor nord-americà Alex Haley, descendent de l'esclau Kunta Kinteh, de la tribu dels mandinges i fill d'Omoro Kinteh i de Binta Kebba. La sèrie va tenir molt èxit i en la meva memòria va quedar gravat el desig de viatjar a aquest lloc de la terra on el fill d'Omoro i Binta va ser capturat i esclavitzat. Quan els fets tenen un fort impacte emocional nien en nosaltres i, encara que no els recordem, en qualsevol moment o circumstància es poden reactivar amb força reclamant la nostra atenció. Va ser això el que va passar i va determinar que, anys més tard, volés amb l'aerolínia Gàmbia Bird a un dels països de l'Àfrica Occidental on es comerciava amb esclaus.

Mapa de Gàmbia. Imatge: JL Meneses

Entre els segles XVII i XVIII, més de vint milions d'esclaus van ser embarcats per donar servei als colons europeus a Amèrica. Molts, una quarta part, no van arribar vius a causa de les condicions en què viatjaven. Si no hi hagués tantes evidències d'aquests delictes contra la humanitat, aquesta negaria que haguessin succeït i així alleujaria els seus sentiments de culpa. Però els fets van passar fa tan sols dos-cents anys i en els descendents d'aquests esclaus i en documents va quedar tot gravat per poder-se explicar. Expliquen els seus descendents, com van fer els apòstols quan van detenir Jesús a l'hort de Getsemaní fa més de dos mil anys i pocs ho posen en dubte, que Kunta Kinteh recollia fusta quan el van detenir, però, si no va ser el dia que recollia fusta, podria haver estat el que va anar pescant en una de les típiques embarcacions que els gambians utilitzen per pescar per l'embravit atlàntic o per les calmades aigües del riu Gàmbia. El 1797 va ser detingut a Juffureh, encadenat i empresonat i, des d'allà, traslladat a les amèriques com a mercaderia als cellers d'un vaixell negrer.

Delta del riu Gàmbia. Fotografia: JL Meneses

L'avió de la companyia Gambia Bird va aterrar a l'aeroport internacional de Yundum a Banjul, després fer una escala llarga a Londres (passeig “tranquil”) i una altra a Freetown, capital de Sierra Leone (passeig “pèls de punta”). Però el llarg viatge val la pena quan, tret de la finestreta, gaudeixes observant les fèrtils terres i el serpentejant riu que travessa el país de punta a punta. Gàmbia és un país petit, el més petit d'Àfrica, aproximadament una tercera part de la superfície de Catalunya i està envoltat pel Senegal i l'oceà Atlàntic. Senegambia és el nom de la confederació entre tots dos països. Una part important del seu territori la ocupen les aigües del llarg i ample riu Gàmbia, que neix al nord de Guinea, recorre més de mil quilòmetres fins a arribar al mar i és navegable més de la meitat de la seva extensió. La vida dels gambians es desenvolupa a banda i banda del riu i, sobretot, als vuitanta quilòmetres de costa atlàntica.

Barques de pesca i de transport. Fotografia: JL Meneses

Gairebé la totalitat dels allotjaments estan situats a les platges de Serekunda prop de la capital, Banjul, i n'hi ha per a totes les butxaques. La majoria de la població viu (més aviat va tirant) en aquesta zona on el turisme i el comerç generen molts llocs de treball. L'interior és molt menys poblat i no sol ser visitat pel turista de sol i platja. Donada la petita dimensió del país, desplaçar-s'hi és relativament senzill, sobretot per la costa. Es pot fer en furgonetes de transport col·lectiu que circulen per tot arreu improvisant les parades i carregades de viatgers i bonys; a “taxis”, sense taxímetre, en què solen anar més d'un passatger i amb els quals convé fixar un preu abans de pujar; i, com no pot ser d'una altra manera en un país d'aigua, en vaixells de passatgers i mercaderies de mida mitjana o en les típiques i acolorides barcasses, llargues i estretes, on pots fer-te una idea sobre el que senten els emigrants quan viatgen en pastera.

Vaixell de transport entre Banjul i Barra. Fotografia: JL Meneses

Són innombrables les coses que pots fer a Gàmbia per aprofitar el viatge, però atès que l'article gira al voltant del comerç d'esclaus, em centraré en aquest tema després d'aquesta aproximació breu però necessària al país. Vagi per davant, que, si allò de l'actual “putinada” és execrable, allò de l'holocaust nazi avorrible, allò d'Iraq abominable, allò de Palestina…, allò de Vietnam…, allò de comerciar amb esclaus és una cosa del que la humanitat no es pot sentir orgullosa i res no impedeix que adjectivem de genocida aquesta activitat. En fi, com veiem, la manca d'humanitat llueix periòdicament fruit de l'ambició de diners, de poder, de les dues coses alhora o d'algun avalot neuronal orquestrat pels testicles. Si aquest fos el cas, caldria portar a debat al si de les Nacions Unides el tema de la castració. És clar que Putin, com a membre permanent i per no perdre els seus escrits, vetaria la resolució.

La “Jove Antònia”. Fotografia: JL Meneses

Fins que aquest moment arribi, si ha d'arribar, continuarem el viatge embarcant a la “Joven Antonia”, que, segons em van explicar, és propietat d'un compatriota gallec que feia feina per aquests mars fins que va decidir canviar d'ofici. La petita embarcació, va deixar anar amarres al port de Banjul a primera hora del matí i naveguem riu amunt per les seves tranquil·les aigües cap a l'illa fluvial de Kunta Kinteh, també anomenada Fort James Island. El viatge és molt agradable perquè gaudeixes des de coberta del bon temps, del paisatge a banda i banda del riu o dels dofins mostrant les seves habilitats. És sorprenent l'amplada que té el riu Gàmbia, fins a deu quilòmetres arriba al tram final. Expliquen els nadius, que si un esclau era capaç d'anar nedant des de l'illa de Kunta Kinteh fins a Juffureh li concedien la llibertat. La “Jove Antonia” va amarrar al llarg pantanal d'Albreda, al costat del llogaret de Juffureh, lloc on la mare Kebba va donar a llum Kunta Kinteh.

Embarcador de Juffureh-Albreda. Fotografia: JL Meneses

Emocionat en posar els peus al llarg pantalà que et porta a terra, et dius «ja sóc aquí!». Un arc a la platja indica el lloc on les dues localitats, Albreda i Juffureh, s'uneixen i, a quatre passes de distància, una estàtua de la mida de tres homes i amb cadenes penjant dels canells recorda al visitant el que hi va passar. En una placa als peus es pot llegir “mai més”, però la humanitat oblida aviat i mira cap a una altra banda. Quan recorres el llogaret el cor s'alegra en veure els nens somriure i jugar sense cadenes, malgrat les precàries condicions de vida que minven la seva llibertat i la seva permanència a les terres d'aquest món. A la petita escola la mestra els ensenya el més bàsic, inclòs l'anglès, idioma oficial, encara que també usen llengües regionals com el mandinga, el wòlof o el fula. Els gambians fan el que poden i més per progressar, però quan es va acabar el negoci dels esclaus, el món se'n va oblidar i va buscar altres llocs per continuar espoliant els africans: or, pedres precioses i altres minerals, ivori…

Escola de Juffureh. Fotografia: JL Meneses

Kunta Kinteh va néixer al llogaret de Juffureh el 1750 i ja que poc ha canviat l'entorn i les condicions de vida de les persones que viuen ell, podem fer-nos una idea d'on va passar la seva infantesa i com la gaudia malgrat la presència dels britànics que, després de desfer-se dels francesos, van aconseguir el control total del comerç, principalment d'esclaus. Una de les activitats que més beneficis procurava als comerciants europeus era facilitar mà d'obra barata, per no dir gratis, als colonitzadors del continent americà per extreure de les terres el benefici més gran i perquè estiguessin ben servits mentre es feien rics. Entre els segles XVII i XVIII, es van anar acabant els jocs a la platja; a les cases només van quedar ancians; i la llibertat dels nadius, que vestien de negre, s'esfumava en ser catalogats com a “raça inferior”. Una mostra de tot això es pot veure en un petit i modest museu a Juffureh, on s'exposen algunes imatges, documents i altres evidències sobre la perversa activitat comercial que es va dur a terme.

Oli exposat al museu de Juffureh. Fotografia: JL Meneses

Qualsevol que vestira aquesta pell, independent del seu sexe o edat, podia ser detingut, esclavitzat i traslladat en una caravel·la d'esclaus, també anomenats vaixells negrers, cap a les amèriques. Juffureh i el fort Saint James, eren els llocs on anaven a parar els africans capturats a les regions properes i, des dels seus embarcadors, on avui amarra “La Jove Antonia”, sortien les caravel·les que, després de recórrer uns afables quaranta quilòmetres en aigües fluvials, es llançaven a les braves de l'Atlàntic amb centenars d'esclaus a les entranyes, encadenats i estrets com a sardines en llauna. Les travesses duraven entre dos i tres mesos i molts morien per malaltia o gana i eren llançats per la borda. També, perquè servís d'advertència, se'n desfeien si s'amotinaven o per qualsevol altra conveniència, com per risc d'enfonsament, i, si aquest era el cas, vius i encadenats anaven l'un darrere l'altre al fons de l'oceà.

Disposició dels esclaus en una caravel·la. Museu de Juffureh. Fotografia: JL Meneses

Això li va passar a Kunta Kinteh. Detingut i embarcat al Lord Ligonnier el 1767, va arribar a Annapolis i va ser venut com a esclau a John Waller per a la seva plantació a Virgínia. Els que arribaven vius, com Kunta Kinteh, eren venuts en mercats situats als diferents ports, tal com consta en un cartell del 1820: «En venda: Tobias, d'uns 28 anys, per a servei domèstic; Hannibal, d'uns 20 anys, per a feina; Lucy d'uns 14 anys, per a serventa…» i així un darrere l'altre, durant més de dos-cents anys, encadenats i esperat sobre una tarima que la sort els adjudiqués un propietari que els permetés sobreviure. Kunta Kinteh, no va tenir gaire sort amb el comprador que va acabar amputant-li un peu pels seus intents de fuga, encara que altres van córrer pitjor sort i van morir treballant als camps o penjats pel Ku Klux Klan. Però Kunta Kinteh també va conèixer l'amor i es va casar el 1790 amb Belle Raynols, va tenir una filla, Kizzi i així, fins al 1892 any en què va néixer Alexander Haley, periodista i autor del llibre “Raíces”.

Illa de Kunta Kinteh. Riu Gàmbia. Fotografia JL Meneses

Les mateixes embarcacions que transportaven esclaus tornaven a Europa amb cacau, tabac, blat de moro, cacauet, pinya, vainilla… fruit del treball dels esclaus i, un cop descarregada la mercaderia, es dirigien de nou a les costes africanes per continuar tan singular activitat comercial. Des de Juffureh, a una mica més de tres quilòmetres, es pot veure l'illa de Kunta Kinteh, més o menys a la meitat del riu. “La Jove Antonia” hi va posar rumb i, per no quedar encallats, va fer àncores a uns cent metres de distància. Pujat en una d'aquestes típiques barques gambianes, vam arribar a l'illa pocs minuts després i, segons ens apropàvem, es deixava veure el perfil del fort James, batejat així pels anglesos en honor al duc de York. Després de recórrer el petit pantalà, s'arriba a unes ruïnes on una maqueta de la fortificació i uns canons oxidats et donen la benvinguda. A qualsevol racó que et portin els teus peus o pedra on posis les teves mans, sentiràs que l'home va estar allà, uns empresonant, altres empresonats i que per molts anys que passin, no s'esborrarà de les pedres que encara es mantenen drets, ni de la memòria col·lectiva.

Saint James Fort, Illa de Kunta Kinteh. Fotografia: JL Meneses

Quan recorro l'illa de Kunta Kinteh o els carrers polsosos del llogaret de Juffureh, em pregunto què és el que els ha quedat als descendents d'aquells milers d'esclaus. La resposta és senzilla i curta: res, fins i tot diria que menys del que tenien. Avui, mentre Putin gasta més del que té destruint el poble Ucraïnès, els nens de Juffureh caminen descalços, dormen sota sostres d'uralita cancerígena i reben, en condicions precàries, una educació tan bàsica que només els permetrà continuar vivint en un estat de semiesclavitud . En acabar-se el comerç d'esclaus, els anglesos i en general els europeus, van recollir les seves pertenències i van fugir. Els van deixar amb una mà enrere i una altra davant, això sí, amb uns copets a l'esquena de la UNESCO, el 2003, després d'incloure l'illa al Patrimoni de la Humanitat. Em pregunto què diria “La Moreneta” de tot això i perquè durant els segles XVIII i XIX la van pintar de negre. Coincidències tenen la vida.