Mon avi, en realitat tots dos avis, treballaven. Les meves àvies, no. De fet, hauria de dir que no treballaven a fora de casa, perquè a casa sí que ho feien. I se'n feien un tip. Cuinaven, rentaven i plegaven la roba. Netejaven la casa. Cuidaven els néts com abans ho havien fet amb fills i filles, pares i sogres.
Mon avi, en realitat tots dos avis, treballaven. Les meves àvies, no. De fet, hauria de dir que no treballaven a fora de casa, perquè a casa sí que ho feien. I se'n feien un tip. Cuinaven, rentaven i plegaven la roba. Netejaven la casa. Cuidaven els néts com abans ho havien fet amb fills i filles, pares i sogres. De joves sí que havien treballat fora de casa. Una d'elles ho va deixar quan es va casar. A l'altra, la van "depurar" com a mestre el 1939, d'allà va anar a la fàbrica i, finalment, a casa. Crec que molts de nosaltres coneixem de prop històries similars. Les àvies a casa i els avis a la feina. I, per feina, entenem a fora de casa.
Malgrat que històries com aquesta són d'allò més comunes, molts homes hem de fer un esforç per a recordar quant desigual que pot arribar a ser el món del treball. Una meitat de la població és empesa a tenir un paper més actiu en les tasques de cura de les persones, unes feines que encara ara les administracions públiques es resisteixen a promoure que es reconeguin com a activitats laborals. Casualment aquesta meitat de la població són les dones principalment, com les meves àvies.
Tot això m'ha vingut avui al cap quan m'he mirat un seguit d'estudis que tenia pendents d'analitzar de l'Organització Internacional del Treball. N'he agafat un. El seu titular era impactant. Ens deia que pràcticament el 50% de la població mundial de la tercera edat actualment no rep cap pensió. En el subtítol, a més, hi deia que en moltes ocasiones les pensions són insuficients i que aquesta situació ha empitjorat notablement amb les polítiques de reducció de la despesa pública.
Les idees generals de l'estudi m'eren ben comunes. De fet, moltes les hem estat denunciant des de fa temps. No obstant, les xifres de vegades tenen la virtut de mostrar la realitat nua, amb tota la seva cruesa. Per exemple, ens diu que a l'Estat espanyol només el 68% de les persones de més de 65 anys reben una pensió. Una dada per sobre de la mitjana mundial però, alhora, molt per sota de la mitja d'Europa occidental, que és de poc més del 94%. De fet, el percentatge espanyol és clarament el més baix de la UE dels 15, on hi ha xifres com el 100% de cobertura a llocs com França, Països Baixos, Alemanya, Dinamarca. I també altres estats d'ingrés recent a la UE, com Bulgària, Hongria o Romania tenen percentatges superiors al 95%. En definitiva, a l'Estat quasi un terç de les persones grans no tenen pensió.
Fins aquí aquestes dades m'havien fet arronsar el nas. Quan he entrat a veure com es comportaven en homes i dones la sorpresa ja ha sigut majúscula. Mentre el 97,4% dels homes de més de 65 anys a l'Estat espanyol reben una pensió, les dones que en cobren una amb prou feines arriben al 46,6%. En altres paraules, més de la meitat de les dones no perceben cap pensió, malgrat que segurament han treballat tota la vida. Això si, cuinant i cuidant persones. Un tipus de tasques que, cal no oblidar, són essencials per a la vida. Tornant a les estadístiques, també he pogut veure com després de Malta, és a l'Estat espanyol on la diferència entre homes i dones que cobren pensions és més gran de tot Europa. I de carrer.
Tot plegat, una bona dosi de realitat per a pensar una mica. I, de fet, al cap d'una estona estava sorprès de mi mateix. El cert és que les estadístiques reflecteixen una realitat que hem mamat des de petits. Mares, i sobretot àvies, treballant a casa. Sense sou. Sense un reconeixement públic. Un camí que arriba a la vellesa amb l'exclusió d'una cosa tant bàsica com una pensió.
I acabo. Avui he conegut les xifres de quantes persones no cobren cap pensió i que a l'estat on ens ha tocat viure aquesta exclusió s'escriu principalment en femení. Però també he recordat que a part de viure-la, la realitat també l'hem de pensar. I fer que allò que és tant normal no ho visquem, precisament, com una cosa normal. I, a partir d'aquí, a transformar-la.
* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya..
Escriu el teu comentari