REPRESENTANTS DE LA "POLIS"

Les últimes eleccions polítiques han canviat substancialment els representants (delegats) dels espanyols al poder legislatiu o de l'Estat. El més significatiu no és només allò en el que més s'insisteix, l'aparició de noves forces polítiques que trenquen amb el domini aclaparador del bipartidisme i obliguen a negociar entre diferents partits polítics, sinó l'emergència de generacions més joves i de formes i imatges fins ara inèdites en l'àmbit del poder polític. A més d'un major repartiment del poder polític, s'albiren unes noves formes d'accedir-hi i exercir aquest poder.

Això pot ser un primer pas per anar eradicant una cosa que és contradictori en si mateix, com és fer de la representació una professió. En cap àmbit la representació hauria d'esdevenir una professió. La tasca de representació és una funció entre altres. Abans de res té un caràcter de símbol dels representats, als quals serveix de referència i aglutinant, coordinant diferents tasques per fer més efectiva l'acció de tots. Si entre els representats no hi ha una sèrie de valors compartits i de regles i costums articulades en institucions, que tenen la seva pròpia autonomia, mai hi haurà un límit i un control de les legítimes iniciatives d'aquells en què s'ha delegat la tasca de coordinació. Hi ha d'haver vies normalitzats d'expressió de les diferents opinions que configuren d'alguna manera una oposició a l'opinió dominant i una salvaguarda de l'autonomia de les altres funcions i responsabilitats que a cadascú corresponen, i la suma constitueix el que dóna identitat al col·lectiu . Qualsevol càrrec representatiu no només no pot ser mai vitalici, sinó que per la seva pròpia essència ha d'assumir que el desitjable és que pugui ser renovat en un termini raonable. En qualsevol grup no tancat sobre si mateix, el més lògic és que vagin sorgint opcions noves que introdueixin canvis i rellevin les anteriors.

La professionalització de la política porta amb freqüència a la passivitat i deserció de la resta o a una crítica a l'autoritarisme que acaba focalitzant tota l'atenció en el poder (la culpa és dels polítics, dels líders socials, dels grans empresaris), desviant l'origen i arrel dels problemes que no hi són, almenys exclusivament, en les autoritats polítiques. Quan els representants acaparen massa poder es converteixen no només en els gestors de la societat sinó en els seus principals intèrprets. L'anàlisi de la realitat social deriva en una discussió purament ideològica que relega les aportacions d'intel·lectuals i col·lectius socials fins fer-los desaparèixer o assimilar-los a les posicions que emanen des del poder.

Es produeix una creixent distància entre els que es diu i el que es fa; i els que mantenen una coherència entre les seves accions i les seves paraules acaben marginats. L'Estat deixa de assentar-se sobre una àmplia base d'espais comunitaris i tendeix a burocratizarse. Actua en nom de la ciutadania, sense real comunicació amb ella; i deslliga, per tant, l'interès col·lectiu dels valors que inspiren la vida quotidiana de les persones en les seves relacions amb els altres.

És difícil que hi hagi un diàleg i una negociació fructífera entre les diferents forces polítiques quan no es parteix d'un diagnòstic previ que permeti un cert consens sobre quines són les qüestions fonamentals que cal abordar. En els programes i debats electorals, ningú ha entrat a analitzar quines són les arrels dels profunds i persistents desajustos del mercat de treball espanyol, que són la principal preocupació dels espanyols i el que condiciona decisivament les situacions de desigualtat i pobresa. Aquesta falta d'anàlisi determina que es proposin mesures exclusivament sobre els símptomes (mercat de treball) en lloc de sobre les causes (mercats de béns i serveis i sistema educatiu). És clar que és més fàcil i còmode actuar només sobre els símptomes. Fer-ho sobre les arrels dels mals implica remoure interessos enquistats en les estructures socials que són difícilment removibles i per abordar-es requeriria, com va passar en els Pactes de la Moncloa, no només un consens polític sinó també un cert consens social.

Juan Ignacio Palau Bruna és catedràtic d'Economia Aplicada i membre d'Economistes davant la crisi.

Aquest article ha estat publicat a 'Entre Paréntesis'