CC.OO. celebra els 40 anys de l'Assemblea de Barcelona

L'11 de juliol de 1976, fa 40 anys, a l'església de Sant Medir a Barcelona es reuneix, de forma clandestina, l'Assemblea de CC.OO. Convocada a Madrid el mes de juny, a la Ciutat dels Nois, el Govern va prohibir la celebració. Els sindicats no érem legals. Tot i que el mes d'abril s'havia autoritzat la celebració del Congrés d'una altra organització sindical, l'autoritat "competent" va considerar il·legal l'assemblea de CC.OO., on 2.000 delegats i delegades elegits en empreses, sectors i territoris anaven a debatre la possibilitat de constituir-se en sindicat de classe, democràtic, unitari i independent. Aquell 1976 el règim, encara viu, introduïa tota mena de dificultats a la consolidació de CC.OO. i afavoria la dispersió sindical en un esforç per evitar la unitat sindical.

El moviment obrer organitzat en comissions obreres era un moviment sociopolític, de masses i reivindicatiu que, alhora que organitzava la lluita per la millora de les condicions de treball i de vida, reivindicava les llibertats democràtiques i l'amnistia política; per això els conflictes col·lectius, les protestes i les vagues havien estat el principal element d'erosió de la Dictadura. Molts dels militants de CC.OO. van ser detinguts, torturats i empresonats després de passar pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP).

Feia poc més de mig any que havia mort el dictador, després d'un llarg i patètic procés d'intubació per mantenir artificialment viu. Era com si la Dictadura fos conscient que amb la mort del dictador el règim implosionaría, creuat de múltiples contradiccions generades per processos de mobilització creixents, protagonitzades en bona part pel moviment obrer que representaven les CC.OO., però també pel món de la cultura, pel moviment estudiantil, pels moviments veïnals. Per això aquell 1976 les manifestacions de l'1 de maig també es van prohibir i els dies previs es van produir un mínim de 1.000 detencions (segons The Times) per "presumpció delictiva".

Les classes dominants, enmig d'una crisi econòmica, estaven cada vegada més aïllades; la manca d'homologació democràtica del país els dificultava l'accés a marcs internacionals que els ajudaran a superar la crisi. Cada vegada més sectors veien inaguantable que qualsevol conflicte social es convertís en conflicte d'ordre públic i en conflicte polític. Aquell 1976, les mobilitzacions obreres i socials van ser creixents: vagues, manifestacions, tancaments, se succeïen i generaven un clima d'ingovernabilitat i aïllament del règim. A quello que es volia "lligat i ben lligat" es va demostrar que no ho estava tant i es va començar un procés de regeneració del règim, amb tímides obertures, reconeixement de drets de reunió, d'associació.

El 24 d'abril de 1977, el sindicat CC.OO. es legalitza ia finals de juny celebra el seu primer congrés. Prèviament, al gener i febrer de 1976 grans manifestacions en grans ciutats de l'Estat van reclamar amb força la reivindicació arrelada socialment d'amnistia política, es van legalitzar els partits polítics, inclòs el PCE, es va perpetrar la matança dels advocats d'Atocha al gener de 1977 i va haver-hi milers i milers de lluites, vagues, mobilitzacions, en les quals van participar milions d'homes i dones a tot l'Estat, per exigir drets i llibertats. Però tot i legalitzar els sindicats, aquella primavera de 1977, la plenitud de drets sindicals no ha acabat de reconèixer-se i aconseguir en aquest país.

El encausament de 300 sindicalistes per exercir el dret de vaga, l'exclusió de drets sindicals en les empreses de menys de sis treballadors, el nul reconeixement, en molts àmbits, dels espais de concertació i diàleg social preceptiu, etcètera, evidencien que la llibertat sindical segueix sent qüestionada pels poders reals d'aquest país. Seria bo que algú dels interpretadors interessats de la història de la transició expliqui per què el sindicalisme va ser l'última peça que s'encaixa en l'entramat democràtic. Podria ajudar a entendre per què quan apunten vents de regressió en drets i llibertats bona part de les contrareformes legals limiten el camp d'acció del sindicalisme democràtic i representatiu.

Han passat molts anys des d'aquell 1976, però hem de mantenir viva la memòria i reivindicar-la. Qui perd els orígens perd la identitat, però també qui perd la memòria perd el futur i la seva pròpia raó de ser. No per instal·lar-nos on érem, sinó per repensar com avançar en una revolució democràtica que ens permeti sortir de l'enorme desigualtat i precarietat que la despossessió neoliberal ha imposat. Els poders econòmics imposen la lògica de l'individualisme en les relacions laborals i de la mercantilització en les relacions socials; per això neguen la feina com a fet polític i democràtic, subjecte d'un conflicte que construeix drets i tuteles col·lectives. Quan se'ns proposa un escenari d'ocupació degradat i vides vulnerables, hem de repensar com de nou el sindicalisme conquesta el treball realment humà.

Davant del estàs sol, treballes sol, negocies sol, hem de seguir oposant aquest "un no és ningú" (de l'obra pictòrica i poètica d'Antoni Tàpies i Joan Brossa), que és la raó de ser del sindicalisme. Un sindicalisme constructor de drets i garant de tuteles. Una organització autònoma, "de" treballadors, no "pels" treballadors i treballadores; independent, dels poders econòmics i polítics; de classe, que superi l'aïllament i la insolidaritat del corporativisme; reivindicativa i sociopolítica, que disputi el repartiment de la riquesa que el treball crea a millorar les condicions de treball i de vida. Avui, recordar l'assemblea de 1976 no és enyorar, és reivindicar l'acció solidària, la proposta igualitària i l'organització unitària.

Repensar el sindicalisme és mantenir la consciència que ens necessitem totes i tots junts i organitzats davant la injustícia, l'opressió i l'explotació. I, a partir d'aquí, organitzar-nos més i millor, proposar nous drets de treball i de vida, establir estratègies de pressió, massiva, unitària, i establir marcs de negociació i concertació on concretar les mesures i accions que ens facin avançar.