Logo es.catalunyapress.cat
ES
Logo Twitter CatalunyaPress
PUBLI

Lagarder Danciu: “Barcelona és la jungla d'asfalt en la qual se salva qui té diners”

Aquest activista porta un any vivint al carrer, donant veu als sense sostre de Espanya i prestant la seva per fer arribar la seva situació i revindicacions als dirigents polítics. Ha estat a Barcelona i he xerrat amb ell.

| dimarts, 4 de octubre de 2016, 11:00
Lagarder danciu 1

 

Lagarder danciu
Autor: Benjamin Mengelle 


Lagarder Danciu fa més d'un any que recorre els carrers d'Espanya en el seu afany per visibilitzar la pobresa i marginalitat que pateixen milers de persones al nostre país. Són aquelles persones que viuen, treballen i dormen on poden perquè ho han perdut tot, perquè no tenen res.


MÁS INFORMACIÓN

Un col·lectiu que pateix la indiferència de gran part de la societat i, com ell denúncia, la criminalització per part de les institucions.


Activista sense sostre, és un immigrant romanès, gai, gitano i okupa, que dedica totes les seves hores als oblidats d'aquesta societat, es preocupa per la seva situació, la denúncia. I una cosa fonamental, parla amb ells.


Llicenciat en Sociologia i Treball Social, potser la faceta més coneguda de Lagarder sigui la de rebentar actes polítics. Rajoy, Moneder, Junqueras ... han estat algunes de les seves 'víctimes'. Però com ell mateix reconeix, no són més que accions que busquen cridar l'atenció sobre la seva causa, per molt que pensi que els PP i els del PSOE són corruptes o que els de Podem siguin hipòcrites.


La seva causa està amb els menys escoltats, amb els marginats, els ningú. El seu objectiu és denunciar la privatització dels serveis socials i la invisibilització de les persones sense llar que viuen al carrer i sobreviuen com poden.


Potser aquesta sigui una de les seves accions més difoses i comentades, la nit del 26J, perquè es facin una idea:



O un mes abans, quan va irrompre en un acte de Mariano Rajoy al crit de "el Partit Popular és la màfia":



Però és més que un 'Mocito Feliç' que busca sortir als mitjans perquè sí. Aquesta és la seva causa i aquest és Lagarder Danciu, que ha passat, viscut, treballat i dormit aquestes darreres setmanes als carrers de Barcelona.


-Una ciutat amb 3.000 persones sense llar (2.914 segons l'últim recompte, de les que 941 dormen al carrer).


Sí, 3.000 persones sense sostre, que se sàpiga. I si els sumes altres 2.000 que intenten sobreviure buscant ferralla i que viuen en barraques ... Són moltes persones, massa.



-Com s'arriba a decidir lluitar per una causa i viure al carrer?


Va arribar un moment en la meva vida en què vaig deixar de sentir vergonya per ser pobre i vaig començar a lluitar, amb la gent al carrer. Vaig prendre contacte amb la seva problemàtica. És duríssim, són milers de persones que estan en aquesta situació.


A Sevilla, per exemple, vam muntar el Campament Dignitat amb les persones sense sostre, va ser una lluita històrica. I va ser a partir d'això que sorgeix la idea de la Ruta de la Pobresa, amb un grup d'universitaris del màster de Criminologia de Salamanca, que em conviden a fer una conferència.


En aquesta conferència em van plantejar la idea: per què no fer una Ruta de la Pobresa? Així vaig començar el meu camí, primer a Cadis, després Madrid, Extremadura i ara a Barcelona.


-Amb què t'has trobat fins ara?


En totes les ciutats et trobes el mateix: els serveis socials estan en mans d'empreses privades. Passa una cosa curiosa: quan guanya les eleccions el PP, comencen a privatitzar els recursos socials. Les empreses privades només busquen el benefici, el negoci. Al costat de les ONG formen una cadena perversa.


Jo aposto pels projectes autogestionats. ONG, empreses, treballen pels sense sostre, però 'sense els sense sostre! Treballem per a tu, però sense tu. Sempre aquesta idea diabòlica d'assistencialisme, de caritat. Cal fer partícip a la persona que està patint, però ells no volen. S'han muntat un xiringuito i volen viure d'això.


En aquesta Ruta de la Pobresa no només tracte de visibilitzar als sense sostre, sinó a totes aquelles persones que, per exemple, viuen de recollir ferralla en les escombraries, que són milers. Només aquí a Barcelona són més de 2.000.



Són persones que treballen al carrer. Busquen guanyar-se la vida. Volen treballar, necessiten una oportunitat.


Et trobes amb casos molt impactants. Són persones amb històries darrere, persones que tenien una vida, una feina, unes esperances ... i que la societat ha fet amb elles com es fa en les xarxes socials, un 'unfollow'. Ja no compten. És una cosa cruel.


El capitalisme no concep el sistema sense pobresa. Hi ha d'haver pobresa i desigualtat en el capitalisme perquè aquest funcioni. És un sistema diabòlic.


-Com t'ha anat per Barcelona?


A Barcelona, viure com un sense sostre és duríssim. Tinc la sensació que a Barcelona la gent viu obsessionada per fer diners. I no hi ha cap objecció a posar barreres i impediments perquè la gent que està tirada al carrer no pugui seure o anar a dormir, tenir un refugi on protegir-se del fred i descansar. Els caixers es tanquen amb clau i posen barreres i pinxos en els aparadors. Els locals restringeixen l'entrada als banys i no hi ha excusats públics.



I després ve el de les multes. Multes per pidolar, per fer les teves necessitats en els parcs. Es tracta de persones insolvents, és una ximpleria, només aconsegueixen embussar els aparells burocràtics. No tenen diners per pagar-lo.


Abans d'arribar a aquí, jo veia Catalunya com un país més avançat, més desenvolupat, de gent més civilitzada i respectuosa amb els drets humans, però no és així. Barcelona és la jungla d'asfalt en la qual se salva qui té diners. A Barcelona pots ser algú si tens diners, si no, estàs perdut.



Pensa per un moment el dura que pot arribar a ser aquesta ciutat per a la gent que viu aquí, que té un treball legal, que encara que amb dificultats pot tenir la seva casa. Ara imagina com de dura és per a les persones que viuen i dormen al carrer i reben la indiferència de la gent, de les institucions, de la societat.



-Molts no entendran la teva decisió de viure al carrer ...


Amb la meva decisió molta gent se sent identificada. M'he amarat del carrer de Barcelona, he dormit en parcs ... tot això ho necessito per veure, per entendre, sentir i emprenyar-.


Comparteixo la situació de les persones sense sostre. Ho necessito per després poder explicar-ho, fer-ho veure als polítics.


Crees consciència i pressiones a les institucions. Institucions com els ajuntaments, que tenen els seus temps i no entenen dels nostres. Nosaltres no podem esperar més. Ells estan amb els seus estómacs plens, assegurances a casa seva. Nosaltres no.


-Aquí a Barcelona has aconseguit reunir-te amb Ada Colau, no sense abans posar-te en vaga de fam, encara que només fos per unes hores. Què és el que li has demanat a l'Ajuntament?


Demandes prioritàries. Coses que la gent amb la qual he parlat m'han demanat que reclami en nom seu. Transport gratuït per poder moure. Un centre de trobada obert les 24 hores, públic, perquè no hagin d'estar deambulant, en el qual treballen conjuntament educadors de carrer i persones sense sostre.


També donar ús a les naus abandonades; hi ha moltíssimes que es podrien rehabilitar per donar una solució habitacional a la gent que viu al carrer. Que els albergs que hi ha no són suficients i estan en mans d'empreses privades: la meitat dels sense sostre es queden al carrer, els van rotant.



I les mascotes. Les persones sense sostre no poden pernoctar a albergs si tenen mascotes. Els seus únics companys d'alegries i penes. No els queda altra que dormir al carrer. Si els preguntes si dormirien en un alberg si els permetessin entrar amb els seus mascotan, tots et diuen que clar.



Estan treballant sobre diversos d'aquests assumptes, però demanen més temps, sempre més temps. Però aquí no hi ha res a esperar, no es pot esperar més perquè hi ha en joc vides humanes.


-I el més urgent?


He demanat el transport gratuït. Perquè els pocs albergs que hi ha són a la perifèria. Els interessa desplaçar la pobresa lluny del centre de la ciutat, expulsar-la. Si algú es posa a demanar a la Rambla no triga molt a aparèixer la Guàrdia Urbana per tirar-ho d'allà. No dóna bona imatge.


Jo encara sóc jove i m'he atipat de caminar. I quan no, em colo al metro, el més car d'Espanya. I m'enfronto a una multa, és clar.


Fan el possible per criminalitzar el pobre. Però tu saps quant cobren els directius de TMB? Fins 146.000 euros a l'any. És una autèntica vergonya.


Allà té Mas endollada a la seva parella. I encara no sabem quant cobra, perquè no volen fer-ho públic. Aquesta és la realitat. Governen per a la casta, per a l'elit. I els altres, ja ens podem podrir.



-No fas bones molles amb la classe política ...


Com per fer-les. Per exemple, la Generalitat de Catalunya només ha pressupostat 370.000 euros fins al 2019 per dedicar a les persones sense sostre a Barcelona. ¿3.000 persones viuen al carrer i aquesta és la quantitat que pensen dedicar en els propers tres anys?


Això denota la seva poca sensibilitat, el poc interès que tenen en acabar amb la pobresa. Puigdemont, quan era alcalde de Girona, va posar cadenats als contenidors perquè la gent no pogués rebuscar en les escombraries buscant aliments.


És una manera més de criminalitzar la pobresa. I aquest senyor és ara president de la Generalitat. Els he escrit demandant que es replantegin aquest pressupost, perquè és una misèria. L'hi he dit a la cara a la Dolors Bassa, consellera d'Afers Socials: Vostè és d'Esquerra Republicana. ¿Esquerra? Com pot defensar un pressupost tan miserable?


Les nostres institucions són criminals. Aquesta societat seria evolucionada, democràtica i coherent si, davant de situacions com aquesta, manessin a molts dirigents polítics a la presó. Així de clar. Perquè estan condemnant a aquestes persones a morir.



-Potser sigui perquè estan allunyats de la realitat?


Mira, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, anomenat 'el comunista', té un sou de més de 120.000 euros a l'any. 10.000 euros al mes a la butxaca. I treballa en un palau. De què serveix tot això? Quina és la seva funció? Què contacte pot tenir amb les necessitats reals de les persones una persona i una institució com aquestes?


¿I les Síndica de Barcelona? Maria Assumpció Vilà cobra 80.000 euros a l'any. Una altra institució més que diu defensar el poble, des d'un palau també.


En resum, són aparells controlats que costen molts milions d'euros i no responen a necessitats reals de la gent.



-Com has vist a Ada Colau? Quina impressió t'ha donat?


Li vaig preguntar quines prioritats té. Li vaig dir que si era una alcaldessa que defensava els drets humans hauria de prioritzar la situació en què es troben les persones que ho han perdut tot. Estic cansat de les paraules. Vull fets.


He vist a una Ada Colau espantada, presonera dins de la institució, atrapada. És com si l'Ajuntament es l'estigués menjant.


Jo conec la seva trajectòria com a activista. I ara crec que es veu impotent de no poder fer més coses. Ara està lligada de mans amb tot l'aparell burocràtic que l'envolta.


De tota manera, és una qüestió d'honestedat. Si això és així, que surti i que ho digui: "Estic atrapada". Necessita recolzar-se més en els moviments socials.


La meva sensació és aquesta, que un cop dins de la institució, s'ha adonat que pot fer molt menys del que esperava, que està limitada. Crec que se sent impotent. I em fa pena.


-I com et va anar amb Carmena a Madrid?


Carmena també està en una situació semblant a la de l'Ajuntament de Barcelona. Qui mana realment a l'Ajuntament de Madrid és el PSOE.


Però agraeixo a Carmena el gest de posar-se al servei del poble. A la seva edat no li fa cap falta. Em sembla una gran persona, humil, molt humana.


No obstant això en Colau no vaig poder veure això. En Colau vaig veure por, malestar. A Carmena se la veu amb soltesa, amb seguretat en si mateixa i preocupada per saber què passa, està plena de curiositat.


Colau està a la defensiva. Fixa't que quan decideixo posar-me en vaga de fam em van enviar a la policia perquè em fos. Però jo em vaig posar a cridar ia plorar. Jo no m'anava d'allà. Em va cabrejar molt allò.


-Està desbordada potser?


Barcelona té un gran efecte crida per als sense sostre. Perquè els ajuntaments del voltant no tenen recursos o no dediquen els suficients, no hi ha albergs, no hi ha menjadors.


A més, Ada Colau es va trobar amb una sèrie de contractes que va signar Xavier Trias. Diuen que la nit electoral, quan ja feia olor que anava a perdre l'Alcaldia, va signar desenes de contractes.


Aquesta és una de les coses que Colau m'ha dit, que estan lligats amb contractes durant anys, que han de respectar-los mentre durin. Entre ells, els que sostenen els serveis socials en mans d'empreses privades.


L'Ajuntament del canvi està encotillat i lligat de mans.



-Quin ha estat l'experiència més dura que has viscut en aquesta Ruta de la Pobresa?


Veure gent amb càncer terminal al carrer que et diu que només espera la mort. Recordo la història d'Ángel, aquí a Barcelona. Va treballar durant trenta anys com a periodista. Porta dos anys al carrer. Al principi li feia molta vergonya reconèixer la seva situació.


Ara arrossega una bombona d'oxigen per poder viure. No sap quant li queda de vida. A mi em va impactar molt el seu cas. Veure com li neguen la seva jubilació perquè li falta no sé quin paper. I es veu obligat a demanar pels carrers en la seva delicada situació.


Doncs aquesta persona em va preguntar ¿i tu on vius? I li dic que dormo en un parc, per l'Hospitalet. No, no, tu véns amb mi, em va dir. I vaig estar gairebé una setmana dormint en una casa en la qual estava d'okupa. D'ell admiro el seu sentit de l'humor i la seva enteresa davant l'adversitat.



-I el millor?


Una de les millors coses que em van succeir en aquesta Ruta de la Pobresa va ser a San Fernando, Cadis. Allà les monges tenien un alberg només per a homes. A través de diferents grups ens ajuntem per protestar en contra de la discriminació de les dones sense sostre.


I reclamem a l'Ajuntament un alberg públic. No sé molt bé com, a través de molta pressió, l'alcaldessa va trobar els diners necessaris i ara tenen un alberg públic.


-A vegades es dóna per fet que les persones que viuen al carrer sempre ho han fet ...


No, això no és veritat. Aquest és un dels tòpics que hem de combatre. Ningú vol viure al carrer. Saps el que és estar 24 hores al carrer, sense un lloc on descansar, on recollir-te, on alimentar-te, poder pensar, somiar?



-Et sents escoltat?


Bé, hi ha molta gent que valora el que faig. Però també em censuren. A Barcelona he estat un mes rebentant actes polítics, però els mitjans de comunicació no em fan gens de cas. Aquí hi ha una obsessió per parlar de la independència per eludir parlar de la pobresa i la corrupció d'aquesta societat.



Després d'un any al carrer sento certa frustració, perquè tot va molt a poc a poc, hi ha poc compromís.


Però jo puc morir-me tranquil. Perquè jo almenys he viscut i sempre he fet el que he volgut. He fet el que he pensat que havia de fer en tot moment. Amb això ja em dono per satisfet. A cada moment he triat i he actuat.


-Almenys fas el possible per ser escoltat.


La gent que viu al carrer pateix de la indiferència de les institucions i de la gent en general. El poc que es pugui fer és molt. Encara que de vegades sigui sol xerrar una estona, una mostra d'afecte, una mica d'afecte.



Per això jo em valc de les xarxes socials per denunciar el dia a dia de la gent que viu al carrer. Sempre des del respecte. Jo mai public fotografies ni vídeos de ningú que no m'hagi donat el seu permís. Més. És molt important. Perquè al carrer no hi ha intimitat.


Aprofito per denunciar que hi ha periodistes, reporters poc ètics, que fan fotos sense demanar permís. Conec persones que s'han vist en diaris i es pregunten com és possible que siguin tan pocavergonyes.


A mi em va passar a Madrid. Jo estava xerrant amb un sense sostre i van venir dos, ens van treure unes fotos i, sense dir res, es van anar corrent. Però jo vaig ser darrere d'ells i els vaig preguntar que quina classe de periodisme era aquest, que per què no s'interessaven més per les persones, i que almenys demanin permís.


Almenys amb si visibilitzar aquesta situació. Una visibilització que no és mercantilistes. No es pot fer negoci amb la pobresa. És una cosa repugnant.


És molt trist que la gent visqui pensant només en estratègies personals, en benefici seu. Cal actuar. I més ara, que vivim en un moment d'emergència social. No podem esperar més.





-El Seu nom el va escollir el seu pare, un gitano romanès empresonat pel règim de Ceaucescu. A la presó va aprendre a llegir d'un exemplar d'una novel·la d'aventures escrita per Paul Féval al segle XIX. El protagonista era el espadatxí Henri de Lagardère.


En portuguès hi ha l'expressió 'à Lagardère', que s'utilitza quan algú actua amb coratge o gosadia, encara que potser sense mesurar les conseqüències per a si mateix.


"Així sóc jo. De vegades estic tan centrat en l'acció que no m'importa el que em pugui succeir ", m'explica mentre compartim uns cafès al barri del Raval. "Jo sé quins són els meus objectius i pas a l'acció. És només això ".


La Ruta de la Pobresa continua en altres llocs:



Deixa Barcelona amb un sabor agredolç.



ARCHIVADO EN:
Catalunyapress
Lagarder Danciu
Activista
activismo
sin techo
Barcelona
Ada Colau
ajuntament
Generalitat

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA
 
CatalunyaPress - Ronda Universitat 12, 7ª Planta - 08007 Barcelona
Tlf (34) 93 301 05 12 - redaccio@catalunyapress.cat
RESERVADOS TODOS LOS DERECHOS. EDITADO POR ORNA COMUNICACIÓN SL - Contratación publicidad
Aviso legal - Política de cookies - Política de privacidad - Configuración de cookies - Contacto
AMIC CLABE
Con la colaboración de:
Generalitat Catalunya Presidencia
cms periodicos