Normals o diferents

Fotograma de la pel·lícula "The young Frankenstein", de Mel Brooks (1974)

Estava a la carnisseria del meu barri, en què el personal i part de la clientela saben des de fa temps que sóc metge. L'espera s'anava allargant i va sorgir, com sol succeir, una conversa sobre bous perduts. Es va donar a parlar, finalment, de les professions dels presents i un empleat va dir que jo era metge. La gent s'ho va prendre amb calma, però quan algú em va preguntar per la meva especialitat i vaig respondre que sóc psiquiatre es va produir un enrenou del qual, estic segur, no hauria passat si la meva especialitat fos la cardiologia o la traumatologia.

Quan apareix una referència a la salut mental o la normalitat psíquica tothom sembla sentir-se interpel·lat. Almenys així va succeir a la carnisseria. A mesura que la idea de normalitat es va mistificando la gent es va sentint expulsada del camp del que psíquicament sa. El normal es converteix en un ideal, en una aspiració, en una meta impossible d'assolir. Com de fet és una entelèquia no és enlloc i la seva persecució deixa a les persones sumides en una angoixant impotència.

La normalitat, pel que l'ànima es refereix, és un concepte absolutament difús i, com a tal, confon molt més del que il·lumina.

En els manuals de psiquiatria contemporanis se li sol dedicar un dels capítols introductoris i, pel que fa a l'aclariment del significat del terme, no aporten absolutament res. Com més s'esforcen els autors per portar a la psiquiatria al camp de les ciències empíriques -és l'orientació de l'anomenada psiquiatria biològica, corrent dominant sobretot en la psiquiatria pública- més minva la seva voluntat (o capacitat) d'abstracció i menys sòlides són les seves construccions conceptuals.

Vegeu dues definicions:

1 - Normal és un terme estadístic, que fa referència a la mitjana acceptat.

2 - Normal és tot allò que es troba en el seu medi natural. El que es pren com a norma o regla social, és a dir, allò que és regular i ordinari per a tothom.

La primera definició no és aplicable al que psíquic: les variables no són mesurables, de manera que la idea d'una mitjana resulta aliena a aquest camp.

La segona, en aparença més aplicable, amaga una qüestió de més força en tant implica una dimensió ideològica: quin és el medi natural en el que al psíquic es refereix, qui determina el que es pren com a norma social, qui i com estableix què és allò regular per a tothom?

La posició dels professionals del camp del psíquic respecte a aquesta qüestió és extremadament important ja que forma part del nucli dur de la forma d'entendre el funcionament de la psique humana i, conseqüentment, determinant de la manera de treballar de psicòlegs, psicoterapeutes i psiquiatres.

Bàsicament hi ha dues perspectives que sorgeixen de la següent partició d'aigües: o s'intenta a conduir (i adaptar) als pacients a una hipotètica normalitat o s'accepta que no hi ha un model al qual adaptar a les persones i es busca escoltant als pacients , col·laborar amb ells fins que troben un equilibri que alleuja el seu patiment i els permet desenvolupar les seves potencialitats, tant de producció com de gaudi.

La primera opció opta per mantenir intacta l'entelèquia d'una normalitat i posa tots els mitjans a la seva disposició, farmacològics i / o psicològics, per conduir als seus pacients a aquesta normalitat, eliminant els símptomes amb la major premura. La idea de normalitat és diferent per a cadascuna de les corrents que s'inscriuen en aquesta opció, el model teòric va des de "una branca de la medicina" fins a un "això és el que cal fer, aquest és el camí que cal recórrer per assolir la normalitat ", passant per variants tan diverses com la teràpia conductual, una forma d'ensinistrament, o el creixement personal. En totes elles hi ha una normalitat a l'horitzó.

Per situar-se en aquesta línia cal saber què és normal. Els que s'adhereixen a aquest corrent ho saben i ho són, més enllà que si se'ls pregunta difícilment donaran una resposta consistent i que la normalitat d'un sigui absolutament diferent de la normalitat d'un altre. D'això últim prefereixen no assabentar-: la seva reflexió sobre aquest tipus d'assumptes és, en general, pobre quan no inexistent. Si se sap què és el normal no cal pensar-hi.

És l'opció dominant: els mitjans ens envaeixen amb informació psicològica que se situa en aquesta línia i la gent sotmesa al bombardeig pensa que hi ha una normalitat psíquica i que ells no arriben. Com ja vam veure, la normalitat s'ha convertit en un ideal, amb una particularitat: ningú sap en què consisteix. Per tant és fum: no es pot atrapar. Com l'empenta social ordena assolir-el resultat és una ansietat expectant. Els clients de la carnisseria creuen que els aniria molt bé una repassada del psiquiatre per posar-se a punt. Tenen la il·lusió que així arribarien a formar part del selecte -i inexistent- club dels normals.

La segona opció, la d'interrogar i interrogar-se sobre el que fa que cada un sigui com és per poder alleujar el seu sofriment i trobar el seu camí és més complexa i difícil de sintetitzar, com és complexa la ment dels éssers humans. . Al contrari que l'anterior, no aspira a reconduir els pacients a una pretesa normalitat uniformitzada sinó que apunta a la màxima diferència. En el seu horitzó està obrir el camí perquè cada persona es desenvolupi a partir del coneixement de la seva pròpia naturalesa, i de fer l'experiència d'elaborar allò que l'ha fet ser qui és. Entén que s'ha d'escoltar als símptomes es resolen sabent el que vénen a dir.

Resulta subversiva perquè opera en la direcció contrària del corrent majoritari i qüestiona la ideologia dominant que apunta a la uniformització. A més implica una denúncia: si cal ser normal i la normalitat és una entelèquia el mercat és infinit.

A la consulta s'escolta seguit: jo sóc anti .pastillas, com si el problema principal d'un tractament fora si es donen fàrmacs o no. Aquesta disjuntiva amaga el veritable problema: sense pastilles o amb pastilles es tracta d'ortopèdia contra llibertat, de submissió contra independència.

La veritable frontera és ètica i conceptual: es condueix al pacient o es treballa amb ell? Es dirigeix un tractament o s'adoctrina? Es sotmet a la gent o es l'acompanya en la recerca de la llibertat? A la fantasmagoria popular medicació psiquiàtrica s'associa a sedació. Per això molts pacients, quan se'ls prescriu un tractament farmacològic, pregunten no sense raó si els deixarà adormits. Pot passar, depèn de la justesa de la prescripció.

El que queda ocult és que hi ha idees que adormen tant com els fàrmacs.