El paper de l’acció sindical en una economia digitalitzada

La digitalització, la connectivitat, la impressió 3D, el Big Data, la robotització, són elements que configuren la idea d’estar vivint “la quarta revolució industrial”. La intenció de l’article no és analitzar des de la perspectiva tècnica ni acadèmica l’evolució, causes i efectes, de la incursió d’aquesta nova realitat a les estructures econòmiques, polítiques i socials, del que podria esdevenir, segons algunes línies de pensament, com una nova evolució de la civilització.

Els auguris de la finalització del treball, tal com el coneixem, el qüestionament de la propietat i la seva distribució, els efectes en la globalització de mercats i capitals, els desplaçaments dels eixos geo-econòmics, els efectes en els recursos naturals del planeta, l’increment de les desigualtats socials, són alertes que pretenen cridar l’atenció per aconseguir influir en l’orientació d’un nou paradigma, amb l’objectiu de prevenir els efectes que alguns vaticinen gairebé apocalíptics, que pot provocar una implementació sense regles de vectors de progrés com els que configuren aquesta nova revolució industrial.

Des d’aquestes línies voldria reforçar la idea de la importància dels processos de transició de qualsevol canvi estructural dels factors de producció de béns i serveis i el seu encaix en una etapa on la financiarització de l’economia pot condicionar l’esdevenir dels avenços tecnològics en el nou sistema productiu i els seus efectes amb les persones.

La liberalització de mercats i capitals, amb la política d’individualització de les relacions laborals, són factors multiplicadors dels riscos de fragmentació d’una societat que perdi el factor treball com un àmbit de socialització i emancipació dels projectes personals i de la vida de la gent.

“La quarta revolució industrial” canvia els processos de producció, reduint les estructures i nivells de la cadena de valor dels productes i serveis, atomitzant el factor de risc de les estructures empresarials i reduint la mida de les empreses en la majoria de sectors.

Aquesta configuració del món del treball mercantilitza les relacions laborals, desvincula a les persones dels drets col•lectius i aïlla al treballador/a en una nova forma de relació amb el treball. Aquests efectes els estem començant a veure amb la concatenació de les subcontractacions, la proliferació de treball autònom dependent o fals autònom, les relacions contractuals a disposició com és la contractació a temps parcial, el teletreball, la remuneració per objectius al marge de la negociació col•lectiva, etc.. Situacions que propicia d’una banda la tendència a la transformació del teixit productiu i, de l’altra, les regles de la feina que han trencat els equilibris de la participació dels treballadors i treballadores en l’organització de les empreses, debilitant la seva relació contractual i la negociació col•lectiva mitjançant les reformes laborals que s’estan produint de manera mimetitzada en la majoria de països del nostre entorn.

L’acció sindical ha de trobar l’eix de convergència entre els nous espais d’arrelament de les persones amb el treball i les regles bàsiques de cohesió d’una societat que no ha de fragmentar pel deteriorament de la seva principal font de vida, el món del treball.

Trobar pautes de referencialitat de les persones amb les organitzacions de treballadores i treballadors, sindicats, que permeti que aquestes reconeguin àmbits de reivindicació comuna; salaris mínims, models de cotització i prestacions socials, gestió del temps de treball i de vida, accés a la formació per a la qualificació contínua de l’ocupabilitat, marcs de solidaritat…

Espais de socialització en l’àmbit territorial, punts de trobada dels treballadors i treballadores de diferents sectors, construcció de teixit social associatiu, reforç i desenvolupament del caràcter cultural de convivència, crear comunitat…

L’economia digitalitzada té molts riscos, però també alguna oportunitat. La proximitat dels nuclis de producció amb el mercat pot ser un antídot a la globalització de capitals. L’economia productiva en mans de molta gent, pot ser un factor de contrapoder a l’actual acumulació del capital financiaritzat en mans d’uns pocs. Si la política i les relacions socials incentiven les regles econòmiques potenciant “l’economia real”, la productiva, per sobre de l’economia especulativa, es pot reforçar els espais del repartiment més equitatiu de la riquesa i reconstruir marcs de cohesió i benestar social. Si el factor treball s’interpreta com un eix central de la socialització de les persones i es posa al seu servei, els avenços tecnològics poden ser un factor real de progrés social.

Les organitzacions sindicals tenim el repte de construir discurs mitjançant la proposta concreta, en la concertació i diàleg social per poder canviar les regles de joc, mitjançant la negociació col•lectiva per poder concretar els nous drets de les persones treballadores i amb la participació de la gent, reforçant la seva capacitat d’organització i reivindicació. Tenim dues opcions, esperar que els canvis defineixin el nostre model social, o concretar la defensa d’un model social, per posar els canvis a la seva disposició.

Des de CCOO tenim clar que només tenim una alternativa, posar-nos davant dels canvis i passar a l’ofensiva.