Deixeu els sermons a fora, que jo us arreglaré els carrers

Jaume Collboni, Ada Colau i Alfred Bosch a l'Ajuntament de Barcelona

Teddy Kollek és, segurament, l’alcalde més popular que ha tingut Jerusalem el darrer segle. Kollek era un personatge que s’adormia als actes públics, passejava pel carrer sense escorta i va governar una de les ciutats més difícils del planeta durant 28 anys (de 1965 a 1993). El polític es va convertir en un alcalde estimat i venerat. Per què? Per una idea tan simple com irrefutable: centrar-se únicament en la ciutat. Kollek només feia una petició als seus conciutadans: deixar els sermons i els dogmes fora del despatx. A canvi, els prometia arreglar els carrers i fer que Jerusalem funcionés.

Malauradament, a Barcelona hem topat massa vegades amb un govern que predica grans sermons però no soluciona els problemes de la gent. Un equip que basa la seva acció de govern en dogmes però que s’ha vist incapaç de gestionar la ciutat. Ho hem comprovat en multitud d’ocasions aquesta legislatura: el projecte de funerària pública, el tramvia per la Diagonal o la remunicipalització de l’aigua. Tots ells s’han convertit en conflictes de trinxeres; o estàs amb mi o contra mi. I, per més que s’enarbolin grans banderes, amb apriorismes ideològics és extremadament difícil fer que la ciutat funcioni.

El projecte de funerària pública és un bon exemple per copsar la filosofia del govern actual. L’equip d’Ada Colau insisteix des de fa mesos en la creació d’una funerària pública a partir de l’any 2020 que tindria 6 sales de vetlla. Malgrat la bona intenció, des de l’inici vam insistir que aquest projecte no faria cap tipus de competència a les empreses privades i, per tant, no comportaria una rebaixa de preus. A ningú se li acut pensar que, amb 6 sales de vetlla municipals, s’aconseguirà un abaratiment global de tarifes quan les operadores privades gestionen un centenar de sales a la ciutat.

Enfront del dogmatisme del govern, incapaç de variar ni un mil·límetre la seva postura, Esquerra Republicana hem insistit en la necessitat de trobar una fórmula immediata per abaratir els preus dels enterraments. Per això, durant la negociació dels pressupostos vam forçar que s’aparqués l’obsessió per la funerària pública i es posés l’accent en oferir funerals a 1.800 euros a partir del juny. Això era el realment urgent: evitar que acomiadar un ésser estimat costi més de 4.000 o 5.000 euros. I evitar-ho amb efectes immediats, no amb un projecte que, amb sort, s’implantaria a partir del 2.020.

Ja fa uns mesos que ERC i el PDeCAT ens vam comprometre a col·laborar per garantir l’estabilitat política a Barcelona, i és per això que vam arribar a un acord amb el govern de la ciutat per abstenir-nos a la votació dels pressupostos i facilitar així la seva aprovació. A banda de l’acord per abaratir els enterraments, hem aconseguit, entre d’altres mesures, que la tarifació social a les escoles bressol arribi a les classes mitges de la ciutat, que ara han vist com s’incrementaven les tarifes.

Amb un context favorable per a l’aprovació dels pressupostos, només calia que Colau fes la feina i negociés una abstenció dels seus ex-socis del PSC o el vot afirmatiu de la CUP. Una vegada més, però, el govern ha estat incapaç d’arribar a un acord amb ningú, i tornarà a aprovar-los a través d’una qüestió de confiança. “Una filigrana legal però gens democràtica“, deia ICV la legislatura passada. Que per segon any consecutiu Colau s’agafi a aquest mecanisme excepcional per tirar endavant els pressupostos és un síntoma clar del desgast del govern.

Cal un canvi a la ciutat, un nou govern amb capacitat per arribar a acords més enllà de baralles partidistes. Un govern amb menys dogmes de fe i més bona gestió. Un govern que deixi els sermons a fora i es dediqui a arreglar carrers. Barcelona ho agrairà.