Brunetti i la introducció del quartet de corda a Espanya

L'obra del compositor italià Gaetano Brunetti ha quedat en gran manera relegada a l'oblit. Les raons que expliquen aquest injust tractament són tan variades com diverses. En primer lloc, el tradicional nacionalisme del nostre país ha tendit sempre a excloure els noms estrangers, encara que siguin compositors que hagin creat el gruix de la seva obra a Espanya, com és el cas de Brunetti i el del seu contemporani Boccherini. Una altra de les causes que no hagi arribat a la posteritat amb tota la llum que mereix aquesta relacionada amb la seva posició de músic de tall, en concret va arribar a convertir en el compositor de Carles IV, per la qual cosa la seva creació a penes va abandonar els entorns palatins, a diferència del que va ocórrer amb la de Luigi Boccherini, que va ser demandada des de diferents racons d'Europa. Un últim factor que justifica el menyspreu en el cas concret dels quartets de corda, tant de Brunetti com de Boccherini, és la seva avaluació basada en el cànon establert per Haydn i Mozart -el cim del gènere-, que els etiqueta com a immadurs o imperfectes, a pesar que tanquin significatives virtuts pròpies.

És per tot això que resulta una excel·lent notícia que el nou llançament discogràfic de la formació Concerto 1700 hagi triat com a protagonistes als quartets de corda que integren la Op.3 de Brunetti, sis en total, que representen un exemple més que brillant de tot el que ha d'oferir aquest compositor nascut a la vora de l'Adriàtic. El ensemble presenta la seva formació habitual encapçalada per Daniel Pinteño, a càrrec de la direcció i el primer violí, Fumiko Morie en el segon violí, Isabel Juárez a la viola i, finalment, Ester Domingo en el violoncel.

Concerto 1700 ha perseguit des de la seva fundació en 2015 la recuperació i difusió del patrimoni musical espanyol dels segles XVII i XVIII, la qual cosa els ha portat a incloure en la seva discografia música de noms com José de Torres, Antonio de Literes o José Castel, entre altres. El propi Gaetano Brunetti ja va ser objecte d'un enregistrament en 2021, en concret, una selecció dels seus trios i divertimenti, i, ara, són els seus quartets, que posen en evidència la presència d'aquest format musical a l'Espanya del segle XVIII, malgrat l'absència gairebé generalitzada de fonts sobre aquest tema sobre èpoques tan primerenques.

Com anticipàvem a dalt, Brunetti no és considerat des de l'ortodòxia com un compositor espanyol, encara que, si bé va néixer en la localitat italiana de Fano a l'agost de 1744, va arribar al nostre país amb el seu pare quan comptava amb tretze o catorze anys i va treballar aquí com a músic la resta de la seva vida (de manera similar, Boccherini també va passar a Espanya moltíssims més anys de la seva vida que a Itàlia). Sabem amb certesa que Gaetano Brunetti ja estava a Madrid en 1760, perquè en aquest any intenta ingressar en la Real Capella de Carles III, encara que no obtindrà la desitjada plaça de violinista fins a set anys més tard. En 1770 és nomenat professor d'aquest instrument del Príncep d'Astúries, el futur Carles IV, de qui no se separaria professionalment fins a la seva mort.

Com indica el professor Germán Labrador (La música de cambra en la cort espanyola (1770-1805)), en la cort espanyola es feia música principalment en tres entorns: la Real Capella, la música de les caballerizas i la cambra del rei. Mentre que en els dos primers calia entrar necessàriament aprovant una oposició, el músic que tocava en les estades privades del monarca era seleccionat personalment per aquest. A diferència de Carles III de qui s'ha arribat a dir -potser exageradament- que avorria les arts musicals, el seu fill va ser sens dubte el monarca Borbó més melòman (en la línia del seu oncle l'infant don Luis, patró i mecenes de Luigi Boccherini), de manera que al final del seu regnat va arribar a tenir en nòmina fins a seixanta músics, enfront dels trenta-cinc que hi havia en 1701.

Aquesta relació amb el rei Carles explica per què el músic va restringir la seva música exclusivament als ambients cortesans, a diferència d'altres compositors de la seva època també protegits per una situació de mecenatge que, no obstant això, van crear música per a tercers. El musicòleg Miguel Ángel Marín resumeix amb encert la paradoxa de la seva vida professional: “els enormes avantatges que la privilegiada protecció real va reportar a Brunetti en vida, van acabar provocant el seu oblit després de la mort”.

L'obra de Brunetti supera amb escreix les tres-centes composicions i, encara que té un petit corpus de música vocal profana i religiosa, el gruix de la seva producció es concentra en la música orquestral i de cambra. Del quartet, el format que ens ocupa triat per Concerto 1700 per a aquest disc, va compondre entorn de cinquanta, i és considerat, al costat de Boccherini, com l'implantador del gènere a Espanya pel volum de peces creades. També s'emporta la palma quant al prolífic dels seus enllumenaments perquè, si bé compon els seus quartets en el període de 1774 a 1793, les quatre primeres sèries van ser estrenades en només tres anys.

Per a Miguel Ángel Marín la tècnica compositiva de Brunetti denota molta seguretat en endinsar en un gènere tan nou en aquell moment. Per exemple, s'allunya de la norma establerta per Haydn dels quatre moviments per quartet, i del costum de Boccherini de combinar quartets amb diferents nombre de moviments dins d'un mateix opus; ell, d'una banda, no contempla un nombre fix de moviments -presenta dotze quartets amb dos moviments, vint-i-sis amb tres i dotze amb quatre-, però sempre manté el mateix número d'ells dins de la mateixa  sèrie. De fet, els sis inclosos en l'Op. 3 contenen tan sols dos moviments cadascun, allunyar del model de quatre d'Haydn que va utilitzar en la Op.2 i seguint l'instaurat per Boccherini en el seu operi piccole.

La sèrie inclosa en el disc va ser probablement composta entre octubre i novembre de 1774 en Sant Lorenzo de l'Escorial, si s'ha de jutjar per una inscripció de Brunetti en el manuscrit. Tot aquell que s'acosti a aquest enregistrament, meravellosament interpretada pel grup de Daniel Pinteño, es trobarà amb una obra alegre i lluminosa, màximament si es té en compte que Brunetti minimitzava l'ús de la manera menor en els seus quartets -que sempre evoca certa serietat i melancolia-, resultant aquesta opus 3 el paradigma d'això en estar tots els moviments en tonalitats majors.