“Les identitats s'han de poder solapar alegrement, de forma lliure, amb saviesa i sense recel” (“Identitats solapades”)

Ara que la toponímia ucraïnesa està d'actualitat i els mitjans informatius es fan ressò de nombroses poblacions d'aquell país fins ahir mateix punt menys que desconegudes per aquests pagaments, és curiós comprovar com un mateix lloc pot tenir diverses denominacions. Aquest és el cas de la ciutat que en ucraïnès es diu Lviv, Lvov en rus i Lemberg en alemany, però que per als espanyols és Leòpolis, encara que la majoria dels reporters ho ignorin. El que em fa recordar les declaracions de cert ciutadà pacense nascut a Guadiana del Caudillo que en anar a renovar el DNI i com a conseqüència de la llei de memòria democràtica es va adonar que havia nascut en un poble amb nom diferent. Doncs bé, si la toponímia no és innocent, tampoc no els són els noms dels éssers humans, ni molts altres trets de la seva personalitat.

Ha estudiat aquesta qüestió el professor Miquel Escudero en qui s'uneixen dues condicions que formen un matrimoni excel·lent: les de matemàtic i filòsof. Escudero és autor de “Identitats humanes. La consciència d'un intel·lectual perifèric” (Sílex ediciones) un assaig en què “tracta de conflictes reals i evitables que ens trobem al voltant de la nostra condició i la nostra situació al llarg dels anys i dels segles”.

Indica que “qüestionem la nostra identitat a través de la interacció i que aquesta pot ser oberta o tancada, curiosa o apàtica, respectuosa o desdenyosa; proveïda de sentit crític o de sentit gregari, equànime o sectària”. I analitza la construcció de diverses formes espúries didentitat. Així la racial, que va justificar l'esclavitud i l'apartheid –amb una referència molt crítica a la persistència d'aquests prejudicis als Estats Units-, el nacionalisme –que és “arreu una malaltia mental perillosa”-, el sistema de castes –amb una andanada a Gandhi que ”no va proclamar la supremacia hindú, però tampoc va proposar la desaparició d'aquest sistema”-, els trastorns emocionals i, en fi, la sexualitat, terreny en què s'ha confós perillosament gènere amb sexe i sobre la qual critica “l'afany de legislar sobre aquests aspectes en lloc d'avançar en l'acceptació social de tota diversitat” per la qual cosa “caldria evitar desembocar en una allau d'intervencions farmacològiques i quirúrgiques agressives i irreversibles”.

Recorda els casos d'alguns personatges que van ser capaços de reorientar la seva pròpia identitat, com van ser els casos del francès Sièyes, que va renunciar a la seva condició clerical per sumar-se voluntàriament al tercer estat durant la revolució francesa, o del cubà espanyol Bens, que sense renunciar a la seva condició de militar metropolità va ser capaç de subsumir-se en els trets dels indígenes saharians que va administrar.

D'altra banda, reconeix que “la pertinença a un col·lectiu dóna seguretat i sovint és grata en participar en coses conegudes i entranyables. Però també pot resultar una fatalitat i una maledicció quan se'ns força a la unanimitat i si ens neguem a anar amb el ramat se'ns acusa de traïdors” el que suposa una valoració crítica de la correcció política o social, que condueix indefectiblement a la “ trampa de les identitats imposades o úniques”. En tot cas, l‟acceptació de la igualtat entre els éssers humans no impedeix el reconeixement de diferències pel nivell de talent, però això no ha de suposar superioritat.

En resum, que “les identitats s'han de poder solapar alegrement, de forma lliure, amb saviesa i sense recel”.