Conseqüències de mentir

La meva àvia deia que no hi ha res de nou sota el sol; i és tan cert que les modes es repeteixen, les pel·lícules clàssiques apareixen amb una "nova" modernitat i de sobte és allò antic el que més s'anhela. bé! per als que en només vuit pisos d'existència hem vist prou per afirmar que la creativitat de pla si no ha mort està en franca agonia. La reflexió ve a tomb per allò de la nova versió -per cert, no gaire afortunada- de la història d'un nen fabricat amb fusta de pi, al qual el creador intenta ensenyar-li valors com el respecte, l'esforç, la responsabilitat i l'amistat entre moltes altres coses.

Entre l'origen d'una sèrie de relats curts que amb el temps es van convertir en un clàssic de la literatura universal, Pinotxo, se suposa que té la innocència i la sensibilitat infantil, encara que sense consciència a causa de la seva essència d'objecte. La seva història és tan caòtica, que abans que Collodi decidís recompondre els capítols que havia acumulat per fer un llibre tipus novel·la, el va matar un parell de vegades, potser per la personalitat d'aquest autor, que s'assumeix com a italià –en realitat odiava els nens , mai es va casar ni va tenir fills- que potser igual que la seva criatura, també era tímid, acomplexat i extremadament sensible. El desig més gran de pinotxo era poder ser un nen de veritat, de carn i ossos i per descomptat en una recerca constant de la pròpia identitat.

L'autèntic pinotxo, no se circumscriu a la idealització de Disney, ja que fins i tot sense aprofundir ens mostra les seves debilitats, entre elles la de mentir. La mentida té diverses accepcions i conseqüències segons la cultura de què es tracti. A països saxons, el mentir en si mateix és més greu que el fet que s'amaga. Per als estudiosos de la conducta i les fases del desenvolupament, mentir és una etapa "normal" en la primera infància, a causa de la no gaire clara identificació entre allò real i allò imaginari. Aprendre les conseqüències de les mentides, entre d'altres, ensenya que es pot convertir en dependent dels qui saben dels seus enganys; si ho aprèn a primerenca edat, serà el millor camí per deixar de mentir. Difícil és per a un nen sense bona conducció, sostreure's al caràcter ingenu, innocent i sense educació, per això és fàcil d'enganyar i ell mateix aprèn a embabucar els altres; però si aquesta etapa no se supera en el procés normal de maduració, les conseqüències poden ser fins i tot fatals. En la versió novel·lesca de Pinotxo i allò adaptat per Disney en la seva obra de dibuixos animats, no se'ns diu, que va fer aquest nen de fusta per créixer fins i tot sent de carn i ossos i lamentablement hi ha moltes persones al món que es queden en aquesta etapa infantil i menteixen amb normalitat.

En diversos estudis s'ha explicat quantes classes de mentides podem identificar i fins i tot es justifica l'engany –en els mexicans, per exemple- pel fet que aviat van aprendre que era una manera de salvar-se de la mort, quan els que el sotmetien els obligaven a canviar els seus credos.

Qui menteix utilitza aquest recurs per estrès, angoixa, dolor i fins i tot baixa autoestima i amb el temps perd la moral a més d'augmentar la pròpia angoixa i la dels qui l'envolten en saber que és un mentider. És tan greu la mentida que després d'augmentar l'activitat d'alguns lòbuls cerebrals fisiològicament propicia: augment de la pressió arterial, freqüència cardíaca, respiratòria i fins i tot la sudoració. Aquestes persones desenvolupen històries que repeteixen sense parar. En el seu intent d'enganyar, evadeixen preguntes, fingeixen emocions -ira, indignació, burla- al grau de buscar malalties com la mitomania i per això posterguen decisions que els fan suposar donaran lloc a rebuig o el càstig.

Tard que d'hora el càstig per als que falten a la veritat és ser descoberts en les seves fantasies que els fan veure's a si mateixos com a posseïdors de qualitats i èxits excepcionals, que ells repeteixen doncs acaben creient-se els seus propis invents. Els mitòmans en la cerca d'acceptació són vanitosos i arrogants, fugen de la seva realitat plena de complexos i de vegades actuen amb una perversitat sense límits, utilitzant els seus enganys per robar o defraudar.

Molt difícil és que, en edat avançada, aprenguin el valor de la sinceritat: molts mentiders acaben per ser descoberts i acaben empresonats o morts i gairebé sempre sols doncs al final, ningú o molt pocs hi confien.

Quan algú diu la veritat, no mostra cap inconvenient a donar explicacions. Tot i això, una persona que menteix s'enfadarà i es posarà a la defensiva davant la por que el descobreixin. Un mentider consuetudinari donarà mil voltes a les coses i fins i tot acabarà culpant qui l'enfronta acusant-lo de no confiar-hi. Hi ha conductes que semblen estar perdent la seva essència, robar, envejar, enganyar sembla que són comunes i acceptades, “per això estem com estem” es va fer famós, en altres dècades. Avui veiem com a religiosos inciten nens a cridar mentides i fins i tot expulsar un adult de migració, per fugir d'un intent d'evitar l'explotació de dones i infants. Quina és la sortida?, que farem per rehabilitar aquestes persones?