Mes del nen, migrant?

Sobretot, als mexicans que agradem de la festa, el bon humor, la festa del que sigui, haver passat el mes de l'amor, la dona i començar abril ens dóna ocasió per reconèixer que aquest és, a què negar-ho, el de nen. Tant se val que el festeig sigui just el dia 30, ni té la menor importància, que els segrestos estan augmentant entre menors d'edat, que aquests siguin en molts casos víctimes de bullying o que la seva hora de son es vegi interrompuda per una sonora discussió parental que moltes vegades culmina amb cops gairebé sempre en contra de les dones. Però si el canvi de residència, de manera temporal o definitiva, gairebé sempre.

En termes de desenvolupament, amb la conseqüent millora econòmica unit a la intenció de progrés i aconseguir arrelament i pertinença en un lloc divers al que va ser propi per naixement, va ser decidit per altres, els resultats no sempre són de joia. Això no necessàriament beneficia els menors d'edat, sobretot en edat escolar, ja que lluny d'implicar una opció positiva, els nens i els adolescents moltes vegades són atrapats en la depressió, sinó que crisi de pànic sobretot davant l'expectativa de ser separats dels seus pares la qual cosa s'agreuja davant de la realitat de ser víctimes d'abús -físic, emocional i laboral- que a més de l'estress present, els perseguiran durant tota la vida.

En el cas particular dels menors migrants mexicans a qui es defineix com a nobles, comunicatius, extravertits i amb certa vocació a l'amistat, augmenta els regs de perversitats com les que abans només es detectaven entre migrants africans retinguts en espais tancats i amb suposada protecció de grups privats? Trenta-set milions de migrants infantils[1][1] és una cosa veritablement greu sense importar que viatgin sols o acompanyats. I si realment desitgem celebrar el mes del nen hem de mínimament assabentar-nos de quantes vexacions, dies de gana, negació del dret a l'educació, discriminació i tants altres patiments ocasionats moltes vegades pels que es fan càrrec d'aquestes persones, que no sempre són els pares , sinó algú en qui suposadament tenia confiança per lliurar a la descendència pròpia com un acte d'amor.

A la meva memòria, l'abril és si més no el record d'un heroi de la segona guerra mundial que aprofitant la seva circumstància va ajudar molts –sense cobrar un cèntim, per cert– a aconseguir el seu Green card. Ell va morir certament els primers dies d'un abril després d'haver complert 90 anys. A mitjans del mateix mes, però del 2012, potser ens va deixar una altra migrant. Filla d'espanyols que va créixer, es va criar a França i amb una profunda consciència del patiment per ser discriminada per governs aliens, ella va decidir arribar a Amèrica, on tres dels seus quatre fills van néixer legalitzant per si mateixa la seva estada malgrat el bloqueig del marit gelós. La majoria dels germans del mort a inici d'un venturós abril, i fins i tot els seus pares, van aconseguir la vida doble dels que van viure amb la qualitat de mexicoamericà, encara que finalment tots van decidir tornar al seu país d'origen per ser enterrats a la seva terra.

Però no tots els nens celebrats algun abril, han estat migrants. La meva filla compliria cinquanta-dos anys el proper dia 13; però ja en porta gairebé deu, descansant al costat del Déu ressuscitat segons recordem aquesta setmana; i el mateix he de dir, de Maria dels Àngels Moreno Uriegas, que estarà ajustant quatre anys que ens porta d'avantatge en aquest final que tot hem de complir. A més de caminar a Europa, diversos fills de professionistes mexicans, en un clar exercici de caminar per diversos camins, avui viuen a països diferents del seu origen, tornaran o seran el principi d'una altra branca de migrants? Els tracten bé o han hagut de passar algun temps tancats com si fossin criminals només per haver exercit el dret a mudar-se? Com s'espera que els tractin les connacionals quan tornin?

Sigui com sigui, al país d'origen o entenent les variables d'existència quan algú per voluntat pròpia o dels adults responsables aprenen el que significa ser estranger, la tragèdia patida pels qui en ple exercici del seu dret a sortir d'un lloc on són mal tractats, va remoure els meus particulars records, on va ocupar un lloc especial “Catita”, dona guatemalenca que va recolzar la meva mare fins que va aconseguir la seva naturalització; o la mare d'Irene que em va confeccionar de franc els meus uniformes de secundària on em vaig inscriure d'amagat; o Margot, a qui el seu pare va deixar a bon resguard –tenia a penes 15 anys– amb un mexicoamericà que el va recolzar fins a aconseguir la seva pròpia situació legal, a més d'ensenyar-li l'idioma i una feina del qual va viure durant anys. què dir! Migrar és un dret que implica regs lamentables, encara que no per això és justificable que sigui l'Estat, la funció especial del qual; sigui servir aplicant la llei que s'han donat els governats del lloc –país, entitat local etc.– de destinació del migrant, sigui el primer a violentar les normes vigents.

El tema de Ciudad Juárez, no es resoldrà ficant a la presó dues, tres o trenta persones. Urgeix com s'ha exigit per anys, dissenyar processos a partir de lleis generals i universals que permetin als que es mouen continuar amb una vida digna i la mínima possibilitat d'harmonia i felicitat sobretot per als que per la seva pròpia edat hauran de ser receptors de les persones grans condicions de salut física i mental. Feliç mes del nen!!! Tant de bo aquests trenta-set milions menors d'edat migrants, gaudeixin d'aliments, bona nutrició, sostre i tots els drets humans que els corresponen.

[1][1] Dades de l'Organització Internacional de les Migracions (OIM)