Cinisme

Lilia Cisneros

Catalunyapress opicinism

 

La competència de diversos factors contra l'espiritualitat i la fe ha arribat a nivells tan atroços, que converteixen la mort en allò que realment és: salvatgisme per propiciar-la, atrocitat per mostrar-la i fins i tot cinisme per presumir-la. Per què davant de pel·lícules que exhibeixen nafres i sang en els càstigs de Jesús, molts dels espectadors ploren? que propicia l'augment dels qui -funcionaris, especialistes, empresaris, professionistes i fins i tot testimonis comuns- es burlin, riguin i minimitzin la fi violenta de la vida física dels altres semblants? Quin procés ha portat la humanitat a no donar importància al credo d'alguns religiosos i si posar la fe en déus diversos com serien els diners, la fama o el poder que aniquila l'altre?

 

El tema és tan simple com a complex. Si ets dels que donen una mica de veracitat als principis de la religió en què et mous tens un marge els límits del qual són fàcils d'ubicar, d'una banda hi ha la fe i de l'altra la incredulitat. Per allò que “són molts els anomenats i pocs els escollits” –Evangeli de Mateu 22:14- resulta majoritari el grup de religiosos socials, que participen en esdeveniments com batejos, confirmacions, duels, misses o serveis de gratitud per haver conclòs el teu cicle destudi o aconseguit una bona feina. En aquesta actitud de fingiment per a consum dels qui ens miren, el que priva és el cinisme, fundat per Antístenes, al segle IV abans de Crist. Els postulats d'aquests antics grecs, es comentaven en un gimnàs, com no sentir pena per mentir, practicar doctrines qüestionables, però sobretot el singular menyspreu per convencions acceptades per la comunitat, així com per les institucions que protegien aquestes maneres de viure.

 

Els cínics de la Grècia antiga consideraven com el fonament més gran de la felicitat una independència tan irracional que queia en els terrenys del llibertinatge, restringint al màxim les necessitats de vida externes, per aconseguir tornar a un “estat natural” Després de sis segles d'aquesta moda existencial coneix persones, que prefereixen no banyar-se, vestir-se amb el mínim –la qual cosa per cert poques vegades es renta– sense més accessori que una mena de morral, en el qual carreguen sobretot anotacions del que se suposa són les bases de la seva manera de pensar i actuar? Aquests individus aspiraven a identificar-se amb la figura del gos, per la senzillesa i desvergonyiment de la vida canina. Usaven barba, portaven alforja, caiat i practicaven jocs de paraules a manera de metodologia. A aquells que proposaven idees i teories incomprensibles, sempre els posaven un gest d'humor o d'ironia i si bé és cert que el seu moviment cínic, mai no va assolir el nivell d'escola, si feia prosèlits com avui passa amb alguns seguidors –conscients o no- d'aquest moviment en el discurs del qual diuen no tenir aferrament pel material, encara que en la realitat facin dels diners o el poder els seus propis déus.

 

Tot i que mai no va produir fruits, aquest moviment tan antic i superat és practicat avui pels cínics moderns, que semblen no sentir desvergonya en el mentir, l'obscenitat i en la defensa o de vegades fins a pràctica d'accions censurables. Els cínics del segle XXI són imprudents, falsos i totalment insensibles a les conseqüències dels danys que causen, mancant del menor sentiment de culpa pel que ocasionen, justificant el seu actuar en la suposada recerca constant de “la seva veritat”, com va assegurar fa més de sis segles el seu filòsof Diògens de Sinope. Quants exemples de seguidors del cinisme podeu esmentar en aquesta setmana? Li sembla que un capellà oportunista la primera institució que va assenyalar en to de crítica va ser la que li va donar identitat ia la qual només apel·la quan li convé, és un digne representant dels cínics d'avui? Semblaria que el cinisme dels que obtenen poder en l'àmbit públic són més imprudents, desvergonyits i falsos que els que ho fan al món privat, ¿s'ha sentit burlat per venedors de tecnologia que l'hora de la veritat no li compleixen allò ofert? Hi ha ni tan sols una aproximació del desvergonyiment dels autors de fraus cibernètics robant-los els seus recursos bancaris o personals en operacions que a les institucions jurídiques trien no donar seguiment per la possible culpa de cadascun dels que ho haguessin de fer?

 

La versió moderna dels llunyans cínics sembla comptar dia a dia, amb més adeptes. Amb un somriure i una quantitat inimaginable de justificacions, hi ha dirigents autoritaris o propietaris d'empreses capaços de vendre allò que s'hauria de rebutjar –ho acabem de veure a Mèxic, on amb diners aliè s'han “comprat” més d'una dotzena d'empreses que s'haurien de rebutjar - sense el mínim sentiment de culpa per la mort –física, social o emocional- que haurà de produir-se per no tenir recursos que afrontin aquestes necessites col·lectives. En aquest creixement del cinisme, del qual participen aspirants al poder autoritaris, frustrats que opten pel suïcidi, comunicadors que li donen més importància enfonsament d'un iot que a l'explotació de persones a qui compren i venen com si fossin coses, resulta difícil distingir qui té més grau de cinisme El venedor ambulant de suc de taronja que li afegeix aigua o el que deixa anar el seu odi i ús de la venjança en contra de qui sigui diferent: nan, alt, jueu, gitano, ric o pobre, avortista o suposat defensor de la vida, planer indígena, citadí en fi tot aquell que produeix incomoditat a qui prefereix exercir la ganduleria i l'autoritarisme.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.




Más autores

Opinadores