Perfil polític

Des de la molt llunyana i mítica Grècia, molts aspirants del poder assumien que, només de ser famós, podria regir assumptes polítics i per tant gaudir de totes les eines –de logística i financeres- que aquesta activitat proporciona als que aconsegueixen convertir-se en dirigents públics. Els famosos d'aquella època eren arquitectes, escultors, diversos militars i alguns actors. S'assumia que, amb haver construït un recinte, acabat una estàtua i fins i tot pintar o haver participat en algun conflicte que acabés donant al govern més territori o guanys per part dels que van obtenir la victòria era suficient per governar; però igual que ara, la premissa era errònia.

En el desenvolupament de l'antiga Grècia, eren els filòsofs, que inicialment es consideraven més aptes per a la política, fins i tot alguns van qüestionar els qui per saber-se famosos pretenien dedicar-se a la política. Amb el pas del temps hem vist que descendint d'algú que va exercir el poder -monàrquic o imperial o similars- s'assumien prou mèrits, si s'esperava que es parlés més d'un idioma, però amb la designació divina semblava prou. Per suposat. els militars, mai no han abandonat les seves ambicions de poder -Amèrica Llatina és un magnífic exemple- després més enllà dels perfils personals, hem tingut líders religiosos molt influents, amb el florir de les universitats hi ha períodes importants en què semblava que aquest espai pertanyia als advocats, després als economistes, potser alguns estudiosos de la ciència política i avui igual que fa gairebé quatre segles, els famosos –artistes, comentaristes, comunicadors- segueixen en la idea que n'hi ha prou amb la fama per guanyar-se una presidència o un primer ministeri.

Històricament han estat figures aliades al poder polític: els arquitectes, els cantants, esportistes i tot aquell que pugui presumir de cert nombre de visites al bloc o canal de televisió, un volum considerable de lectors d'articles, professionistes capaços d'obtenir el triomf a assumptes de justícia, finances, i tot allò que faci suposar el poble que s'és famós. Però per això cadascú es considera capaç d'assumir una responsabilitat que implica servir els governats, eficientar els recursos que aquests últims aporten per tenir beneficis i responsabilitats homogènies, entendre les variables necessàries entre éssers que no són iguals –perquè no som màquines ni robots ni en origen, formació o desenvolupament i molt menys aspiracions o resultats de les diverses activitats. Un veritable individu capaç de dirigir políticament, entén de lleis, d'economia, d'educació i moltes altres disciplines diverses i pròpies de desenvolupament humà, i com que ningú no és competent per abastar tot això el més important d'un dirigent polític és envoltar-se de gent que sí sàpiga de cada tema, a més d'actuar amb cert grau d'ètica i en general valors que donin suport al desenvolupament de les comunitats que governen.

Recordo un famós metge, que al seu moment ens va escoltar i va donar suggeriments de com manejar la nostra organització filantròpica; i com a resultat de l'amistat desenvolupada, ens va compartir d'un president que el convidava a ser secretari o subsecretari de salut. Recordo que fa poc més de quatre anys, vaig preguntar a diversos amics Priístas i d'altres partits, si acceptarien una feina amb l'actual president, la manera de la qual de pensar i actuar molts vam conèixer des de fa diverses dècades –sobretot els que militem al PRI- em vaig sentir un ésser estrany doncs vaig ser l'única que vaig dir que per res, què van pensar gent que va decidir formar part de l'equip d'un home amb valors, preparació i concepcions filosòfiques tan diverses al que en realitat eren? Ens deixa alguna lliçó que aquests personatges al final del dia hagin renunciat? Quina lliçó vam aprendre dels qui sigui com vulguin continuar sent part d'un equip tan divers i allunyat de les funcions que cadascú exerceix?

Exercir la política, és una cosa molt seriosa, no és per a antics actors, ni per a strippers, prostitutes, limitats en la salut sobretot mental, ni persones que van aprendre des de les aules universitàries a pressionar amb manifestacions porrils. Tampoc és per als qui amb qualsevol grau de poder -així es tracti d'un humil assistent de síndic municipal, que a penes ha pujat a un envà- vingui la total desubicació personal a grau tal que sortirà com deien les àvies més car el caldo que les mandonguilles. Els antics grecs ho van entendre i ho van ensenyar. Tot i que a Aristòtil no li simpatitzava la democràcia va assumir que era millor que la demagògia i que calia en el seu ara, capacitar els qui s'interessaven en la dirigença social fos aquesta en tota varietat de funcions: educatives, esportives, matrimonials etc. Què es feia amb arquitectes mediocres que només pensaven a guanyar diners i mai a dissenyar espais públics d'orgull i felicitat per a les persones que hi viurien? Què significava per a les persones que es reunien com a alumnes a l'àgora, aprendre a parlar de manera idònia? Què va significar, passar del mythos al logos?

Amb tot i la transformació del que és mític en el que és metafòric, continua sent vigent el reconeixement grec que la paraula es fa pública quan s'expressa en llocs públics. Tot i que, la societat platònica era essencialment aristocràtica, aquell elitisme era intel·lectual i molts dels principis establerts llavors continuen sent vigents. Entenen això els governants populistes –de dreta o esquerra– del present?