Mirar el cel, portar els ulls per aquests caminets eterns, totes les preguntes que vénen suaus, d'una, com carícies, i totes les respostes que xiuxiuegen a l'orella… veurem, veurem, després ho direm.

Després arriba el somni, és clar, i el viatge a les estrelles o qui sap on.

En algun lloc ens vam perdre i no va ser al cel.

En algun lloc ens vam perdre i els nens amb nosaltres.

Aquell territori de moments salvatges i silvestres es va anar extingint i va donar lloc a una infantesa pautada, higienitzada, normatitzada.

Perquè alguna vegada va haver-hi infants que s'embarraven, furgaven, furgaven, s'enfilaven, tafanejaven i es llançaven al penya-segat de la fantasia.

Heike Freire ho diu claret:

“La infantesa viu a la Biofòbia que és la cultura de 'no toquis això que et tacaràs', 'no pugis a l'arbre que cauràs', 'no toquis aquesta bestiola, et pots emmalaltir', 'abriga't, et refredaràs'. És la cultura de la por i el control en què tots vivim”.

Prendre aquesta liana i animar-nos al viatge aeri i indòmit que ens proposa la natura ens portarà a un lloc millor.

Lliurar el nostre pes a aquest vertigen i confiar.

Misteriós.

Misteriós que hàgim de construir confiança per lliurar-nos a aquesta selva i visquem com peix a l'aigua a l'altra, a la de ciment. I ens hi moguem tan aptes entre lianes mecàniques i fèrries.

Ja ho sé, va ser la vida i l'adaptació i aquí estem, ben fotuts.

“El sistema que s'ha creat al voltant de la nostra vida t'emmalalteix.

Estem molt lluny de la natura.

Ens oblidem d'on ve el menjar, no sabem ni com ve l'aigua a casa nostra. Molta gent no en coneix ni les fonts.

És un moment molt delicat, d'oblidar on estem vivint, quin és el nostre planeta, casa nostra (…) I convertir-ho tot en ficció (….) La realitat i allò que no és realitat està molt confós. Estàs mirant una pantalla, tens un milió d'amics, apartes la pantalla i no hi ha ningú. Hi ha una il·lusió dins aquest somni de vida tecnològic que estem vivint; una il·lusió més.

L'única cosa que cal fer és tornar, una altra vegada, a la terra.”

Pilar Vergés ho diu tan diàfan com l'aigua d'un rierol de muntanya.

I a aquesta manca de verda llibertat, sumo que les criatures d'avui dia viuen en un excés d'horaris i regles, avaluacions i crítiques, pantalles i exigències, encunys a complir per tenir un futur.

Molt sols.

Massa acompanyats.

Si només freguéssim una mica el seu cor, com el llum meravellós que és, brotarien mil estrelles, aquestes, les de la nit de panxa enlaire.

És clar que hi ha infàncies més agrestes, per sort, on la natura és allà, íntima. Infants no urbanes, amb terra, aigua, pedres.

No obstant això, en molts d'aquests nens, cal tenir cura de necessitats bàsiques per al seu desenvolupament i educació.

O so sobra o cal … diria el meu pare.

Només ens queda tornar al camí que vam perdre, amb els nens de la mà. Ells caminaran més segurs, coneixen el corriol, el seu dolç ADN els guia.

Disposar patis verds a les escoles, espais d'horta a la ciutat, places amb menys ciment, escoles on el contacte amb la natura no sigui una visita a l'any, aules a l'aire lliure amb llibres i plantes, armar nius al balcó pels ocells , anar a la costa del riu a dinar i dormir la migdiada, embrutar-te, embrutar-nos, que s'embrutin.

I escoltar-los.

I tenir cura de l'humus de la seva autoestima.

I una nit, acosta't amb ells a mirar les estrelles.

I si t'animes, dormen abraçats.

Raquel Olguín

**Cada vegada que utilitzo el vocable nen el faig en aquest gènere però en aquesta expressió reuneixo, amb la meva intenció més profunda, a tots els nens, nenes i nenxs.

*Pilar Vergés; @wisdom.keepers a Instagram, publicació del 25/10/2022

*Heike Freire; @heikefreire a Instagram, publicació del 26/5/2022