Loca

Aquesta boja em va agradar.

La Rosa és una autora que m'interessa molt quan parla ella, la seva persona, i les seves mans van i vénen acompanyant paraules, mans amb grans anells, fulgurants.

Mentre llegia pensava a quin gènere pertanyia aquest eixam literari i l'autora va dissipar el meu dubte, en una entrevista: “És un artefacte literari” on s'acoblen l'assaig, la ficció i l'autobiografia.

Em va agradar, perquè sempre m'incomoda enquadrar el que llegeixo i aquesta opinió seva va ser desenredant per a mi.

“Les paraules són mañoses, rebels, fugides. No els agrada ésser domesticades. Domar una paraula és acabar-hi”.

És així, sí.

Quan intento domar un paràgraf i s'encabrita apassionadament, ¡protesto!, però em rendeixo a la seva essència, perquè justament això, és el que tota paraula ben nascuda ha de fer: mostrar-nos la seva llibertat.

La nena rosada de la tapa i la mirada d'ulls foscos em diuen que és l'autora i en obrir el llibre, una foto actual i la mateixa mirada i sé que vaig encertar.

Encara que la nena és rossa i l'adulta és bruna però aquest enigma es desvetlla en la lectura, encara que amb Rosa Montero no se sap mai. Vaig descobrir la seva enorme capacitat per embaucar i quan els límits entre l'autobiogràfic i la ficció no són clars -com ha de ser- em va deixar pensant i vaig buscar, sense respir, saber si tenia una germana o no.

Segons Rosa, La boja de la casa és la nostra imaginació, encara que la creadora de la frase, Santa Teresa, parlava d'una altra boja, es referia al parla interna, contínua de la nostra ment que quan s'activa, aquí sí que t'hi vull veure.

Potser m'agrada la mutació que va fer Montero:

“La imaginació és com un llamp a la meitat de la nit (…) I en la petita nit de la vida humana, la boja encén les espelmes”.

El llibre també exposa la vida més interna de molts escriptors, el camí repujat i egòic que van fer amb els llibres. Aquest és un gran encert, la informació revelada enriqueix, atrau.

Dedica el llibre al misteriós enigma de la infantesa.

“Potser tots els escriptors escrivim per cauteritzar els impensables silencis de la infància”.

Coincideixo tant.

Lligar amb amor els cordons solts de la nostra història per no viure caient-nos en aquesta humanitat tan corda de demència.

Bona lectura i habilíssima autora, no et perdis cap de les dues.