Dos breus

Són breus perquè el seu format és petit i les dues mans es mouen còmodes en prendre'ls i en passar les pàgines.

És clar que el més breu no està en el valor d'aquests dos clàssics que desborden immensitat i bellesa.

A “L'amant”, Marguerite Duras, explica la iniciació sexual d'una adolescent nena i engendra un text eròtic, sensual, càlid, que esquinça.

Una llegeix bellesa, paraula rere paraula.

I el rostre de Marguerite et mira des de la portada i sabeu que aquesta nena, ella mateixa, t'explica el seu camí cap al desig i la desesperació.

Per la seva escriptura naveguen imatges de tots els sentits que fan tot íntim, palpable: “Molt aviat a la meva vida va ser massa tard”.

“L'aire era blau. La llum queia del cel en cataractes de transparència i trombes de silenci”. “De sobte em fa mal, és molt lleuger. És el batec del cor traslladat allà, a la ferida viva, fresca que ell m'ha fet”.

Albert Camus revela a “L'estranger” com la seva escriptura pot construir aquesta novel·la emblema partint d'una història simple i parca.

El protagonista porta una vida aliena a tot, sense profundes emocions ni compromisos, tot li és igual, fins a la mort de la seva mare.

Fins que passa una cosa que ho posa de cara, amb els ulls ben oberts, a la seva pròpia vida i no només això, a la de la humanitat tota.

Camus us porta amb un relat líric i frugal alhora i cal ser Camus perquè resulti una història teixida així, amb aquesta unicitat.

“He pensat moltes vegades que si m'haguessin obligat a viure dins del tronc d'un arbre sec sense cap més ocupació que mirar la flor del cel…m'hauria acostumat a poc a poc i hauria esperat que passessin esbarts d'ocells o trobades de núvols”.

Marguerite i Albert, quina parella.