La societat que habitem educa, modela i estimula joves com els que van matar Fernando. La cultura de ser forta així, ser mascle: em tocàs i et mato, això s'arregla a les trompades, res de mariconades; no pensis, vos enganxeu; els homes no ploren, a aquest m'ho porto posat, ho desfiguro, li arrenco els ulls, a aquest li va quedar clar qui sóc jo.

I sí, ens va quedar clar.

No obstant això, aquesta humanitat nostra porta una cuidada màscara de diverses cares que utilitza segons la seva conveniència.

I en casos com aquest, utilitza la màscara d'immaculada i justiciera i cau encrestada sobre els homes que va engendrar… si creuen, com ho van fer, una línia macabra i molt prima que ella mateixa va corrent d'acord amb els seus interessos.

Ve a mi la imatge del quadre de Goya, Saturn devorant el seu fill , i sé que és així: allò que aquesta societat gesta i cria, si es converteix en un problema, ho engoleix.

I en aquest plat no només hi van els violents.

Aquells que no poden ser bons fills funcionals també són devorats: els febles, els molt sensibles, els petits, els perduts, els únics i diferents.

Molts mitjans de comunicació ajuden a parar taula d'aquest banquet.

Encoratgen les veus que busquen el càstig més cruel i desmesurat per als acusats.

Mort a vida.

Ull per ull, dent per dent.

Si van matar que morin.

Ferran tenia somnis i una Vida.

El seu crim ha de ser jutjat i els responsables complir la pena que els correspongui.

Que es faci justícia.

Però enfrontem el mirall de les nostres pròpies misèries.

Si ens mirem les mans atentament, veurem que hi ha vestigis de sang i són nostres.