Llatinoamèrica 2023: un volcà en erupció

Un antecedent històric

Fa més de 50 anys, el president Allende constatava: “…Llatinoamèrica és un volcà en erupció, per les desigualtats, els privilegis d'uns quants, la misèria, l'analfabetisme creixent, el setge a la democràcia, entre d'altres aspectes”. Un diagnòstic que, mig segle després, pren amarga vigència.

Avui, el 2023

L'any de la commemoració de la brutal dictadura cívico-militar de Pinochet, probablement abundaran els que insisteixin en el que sembla el seu únic focus a l'hora del balanç de les últimes dècades: l'economia hauria experimentat un auge sense precedents “beneficiant”, segons aquests experts, a la població en general. Sens dubte, la situació dels països de la regió contrasta fortament amb la de mig segle enrere; entre els principals avenços hi ha la notable reducció de l'analfabetisme i la pobresa. Xile mateix, en els primers governs de la Concertació, va reduir sostingudament els índexs de pobresa heretats de la dictadura militar.

Altres països també van tenir èxit en la reducció de les extremes desigualtats socials, especialment potenciant les polítiques públiques per a la consecució d'aquests objectius. Això va passar, especialment sota la primera onada de governs progressistes i d'esquerra, que van predominar entre fins de la dècada dels 90 del segle passat fins a la meitat de la segona dècada del segle passat. Tot i això, després amb la cortíssima marea dels governs conservadors (2015-2022) es va tornar a eixamplar la desigualtat social i econòmica, va augmentar la pobresa i altres inequitats laborals, socials i polítiques. La pandèmia del virus Covid 19 va exposar de manera dramàtica les bretxes assenyalades en múltiples aspectes: desigualtats per accedir a sistemes de salut, augment en els índexs de desocupació, reculada en matèria de drets laborals –associat, en part, a l'augment del treball informal- , reducció de les ajudes socials. En definitiva, segueixen sent uns quants els que s'han privilegiat del sistema econòmic i social imperant, mentre que molts es tornen més vulnerables.

La desigualtat campeja a Llatinoamèrica

El món avui és més ric, però alhora molt més desigual que en qualsevol època de la història recent. Amèrica Llatina i el Carib (ALyC) segueix sent un dels continents més desiguals del món, segons les anàlisis d'organismes internacionals. Els nostres països requereixen de manera urgent un nou pacte social, econòmic, ambiental i polític entre les classes socials. La persistència d'aquests nivells de desigualtat i, més encara, la seva tendència creixent només poden conduir a més inestabilitat política, social i econòmica.

La democràcia és soscavada, les seves institucions republicanes perden acceptació per bona part de la ciutadania de la regió. La debilitat del sistema democràtic, sumat al descrèdit dels partits polítics, potencia l'afartament i el malestar dels sectors marginats, que es manifesta de manera violenta a les societats llatinoamericanes. Segons ho relleven diversos estudis, des de la ciutadania creix la tendència a considerar que el sistema democràtic no satisfà les necessitats, ni tan sols les més bàsiques. En els darrers anys es registren mobilitzacions socials massives i sense conducció política a països com l'Equador, Colòmbia, Bolívia, Xile i, més recentment, el Perú, per esmentar exemples d'expressió de falltes o fractures socials d'ampli impacte.

D'aquesta manera, es presumeix que aquest ambient de dràstica polarització social no s'aturarà, sinó hi ha canvis estructurals en la matriu política, econòmica i social dels principals països de la regió o bé del conjunt. En aquest escenari, la irrupció de lideratges messiànics, autòcrates i populistes –tipus Bukele, Maduro, Ortega i altres– no sorprèn. Ja és impossible desoir la campanada d'advertiment a la democràcia de la regió. Es fa imprescindible rescatar el sistema de partits polítics i crear nexes de respecte amb els moviments socials, enfortir les institucions republicanes i, així, neutralitzar l'ascens de la ultradreta política: menuda tasca per al socialisme democràtic i el progressisme llatinoamericà.

Què fer?

Estem vivint un canvi polític important al tauler regional. L'empremta de governs conservadors i d'ultradreta sembla que ha quedat, almenys, per ara, en una segona línia. L'anomenada marea rosa o bé governs progressistes i esquerrà de segona generació de factura socialdemòcrata es fan presents en les sis economies més gravitants del continent: Mèxic, amb AMLO; Argentina, amb A. Fernández; Bolívia, amb L. Arce; Xile, amb G. Boric; Colòmbia, amb G. Petro; i recentment Brasil, amb Lula.
 

L'electorat d'aquests països llatinoamericans els ha lliurat una nova oportunitat a aquests líders i als seus governs respectius perquè puguin enfrontar els grans desafiaments estructurals en matèries polítiques, econòmiques, ambientals, d'igualtat de gènere i socials que els països d'aquesta regió afronten. El fracàs dels governs conservadors, de dreta i ultradreta de la regió –com el deute financer de l'expresident Macri. a Argentina o, bé de Bolsonaro, al Brasil, Duc, a Colòmbia i Piñera a Xile- ha deixat un nefast llegat a tot nivell als països esmentats.

Les tasques del moment

En aquest context, entre les tasques centrals per al progressisme i l'esquerra democràtica del continent hi ha:

• Robustir de manera important el sistema democràtic, les institucions republicanes, els partits polítics, els moviments socials en el seu espectre més ampli.
• Abordar seriosament i no retòricament, el tema de la integració regional, cercant refundar Unasur sense condicionants ideològiques d'obstrucció. Recentment el president Lula destacava que un dels seus objectius centrals en política exterior és “reformar el MERCOSUR” i “reorganitzar Unasur. Paral·lelament, s'hauria de consolidar i lliurar més suport i contingut a la CELAC com a organisme continental.
• Iniciar l'apoderament polític com a regió al tauler internacional –per exemple, tenir una política consensuada davant de la guerra russo-ucraïnesa-. Alhora, ser part important del debat dels grans temes mundials: com la defensa dels DDHH, arreu del món, on es vulnerin; en el debat davant de la crisi climàtica i, la defensa del medi ambient; en la lluita contra el narcotràfic; en la cura dels oceans i; a la política migratòria.
• A nivell nacional, iniciar el camí de les reformes estructurals, factor central per a la pau i el bon viure dels seus respectius pobles; iniciar el camí d‟un nou model de desenvolupament econòmic, que deixi enrere el model extractivista id‟explotació dels recursos naturals; una nova carta constitucional als països que ho requereixin; un nou pacte tributari; reformes substantives en allò laboral, previsional, en el sistema de salut; en polítiques de seguretat ciutadana i; en el reconeixement dels drets i deures dels pobles originaris.