Estem ja a les portes de la Setmana Santa. El Diumenge de Rams, dia 24, marca el seu inici. Per als catòlics és una tradició arrelada, on es commemora l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, muntat en un ruc. Les famílies practicants acudeixen a les seves esglésies per celebrar-ho, portant branques d'olivera o branques de palmell per ser beneïdes i portar-les posteriorment a casa seva. Els que no són creients o practicants, la Setmana Santa significa dies de vacances, viatge o senzillament descans.
La setmana de dolor, com se la coneix també pel patiment viscut per Jesús els dies posteriors a la seva entrada triomfal, és la que s'està vivint a la política espanyola, al si d'alguns partits, especialment a la casa dels socialistes . Han pogut comprovar que el fugit a Brussel·les, aprofitant les dates, muntat al llom del ruc de la intransigència i envoltat dels seus “incondicionals” – aplaudit, victorejat- anunciava al món que es presentarà a les eleccions catalanes, encara que demanava una llista de país, evidentment encapçalada per ell. Es considera el president legítim - encara que recordem que ell va ser elegit per Artur Más, i no votat a les urnes per a aquest càrrec- i és clar, saltant-se les votacions que han donat la presidència a Pere Aragonés d'ERC. Els republicans els han respost que “ni parlar del perruquí” –que per cert Puigdemont s'ha tallat aquesta mena de “perrucó” imitat als Beatles, en versió retro-.
L'aspirant al tron del Palau de la Generalitat s'ha despatxat de gust, li faltava pit per penjar-se totes les medalles aconseguides de les concessions dels socialistes, especialment la llei d'Amnistia. Com li semblava poc, es va presumir d'haver estat el que va fer possible que els socialistes viatgessin a Brussel·les per pactar, en un escenari de “neutralitat”, amb un mediador internacional. Per continuar penjant-se medalles, ara electorals, declarava que “hem estat nosaltres els que hem arrossegat l'Estat i no al revés”. Tant era el seu entusiasme, que el seu ego seguia engrandint-se per moments: ni una sola paraula del seu partit, Junts, ni tan sols un símbol del mateix, ni una petita menció al muntatge. Ho haurà fet Betona Comín, la germaníssima?
L'estratègia de Puigdemont és donar la imatge que ell ha d'encapçalar una llista unitària, de país, com acostuma a dir. Per això, va treure sigles, les del seu partit, i aquests dies intentarà acostar més gent, fins i tot independents. Quina cara se l'haurà posat al pobre de Turrull, que s'està deixant la salut pel camí quan escoltava el seu cap, no el company de partit, que és ben diferent, dir el que deia…
Al si del PSOE, l'aparició triomfal de Puigdemont que estava enfonsat políticament i que ells ho han ressuscitat, ha caigut com una olla d'aigua calenta, malgrat que en públic li quedin importància. No és així, estan que trinen per les paraules i l'actitud del ressuscitat, gràcies a ells. No són els únics que estan enfadats, als republicans, amb Aragonés com a president, no els ha agradat les paraules de Puigdemont, ni les accions del seu partit que ho han martiritzat aquesta legislatura. Ni una ajuda, només crítiques, votar en contra dels pressupostos i posar-li pedres al camí. Quin marró els ha tocat a socialistes i republicans.
Puigdemont ja ha anunciat que es presenta a les eleccions catalanes, renunciant a les europees. Que no vindrà en campanya i que només trepitjarà Catalunya per al ple d'investidura si té la majoria per ser-ho. Es cura en salut i si no ho aconsegueix, serà candidat també a les europees? O quan sigui amnistiat. Si això passa, tornarà amb garanties. Per fer què? Continuar conspirant i escalfant els ànims?
Així que, Pedro Sánchez i la resta de companys socialistes ja es poden agafar uns dies aquesta Setmana Santa, igual que els republicans, perquè encara els queden molts gripaus que empassar amb Puigdemont i els seus nois .