Salvador Illa, el candidat del PSC a les eleccions catalanes, elegia el Museu Marítim de Barcelona, ubicat a les Reials Drassanes de Barcelona, per pronunciar una conferència que iniciava la seva campanya. Drassanes és tot un símbol per a la posada en escena de la presentació social, amb tint presidencialista. Tant?
En un lloc emblemàtic representa l'estructura bàsica de l'organització naval de l'Estat. No només gestionava i administrava l'aportació, la reparació i la construcció de nous vaixells, sinó que també posseïa funcions complementàries que van des d'allò econòmic a allò industrial en els seus anys més esplèndids. Potser per aquesta simbologia, el candidat Illa ha volgut escenificar el que podria ser el seu mandat en l'hipotètic cas que sigui investit president. La conferència del candidat va comptar amb la presència de 1.200 assistents, el 90% convençuts ja que el votaran: militants, càrrecs públics, polítics... Alguns dels assistents sense vinculació van voler veure en directe les propostes de govern amb què vol guanyar Illa, que pretén escenificar el canvi a la política catalana després del 12-M.
Salvador Illa, el paper del qual és complicat, navega en diverses aigües, cap d'elles mansa, amb un salvavides que en qualsevol moment el pot deixar a l'aigua dels corrents sense control. Un salvavides punxat? Això és el que intenten que passi uns quants. És un bon nedador? Això vol donar a entendre.
Amb una exposició de no voler molestar ningú, en el to habitual, sense ensurts, ha anat exposant que vol un nou finançament, procurant no molestar els seus germans socialistes d'altres territoris. Va agafar l'embranzida en el sentit de girar full de tot el que ha passat a Catalunya, com si la memòria li fallés. És el nou “líder” socialista que intenta acontentar els antics votants i militants socialistes i captar vots de sectors catalanistes que es troben desubicats. De debò el líder socialista creu que pot aglutinar tanta barreja ideològica? Deu ser la nova política que no s'entén gaire. La ideologia ha mort. Això és el que es diu fa ja alguns anys, potser sigui veritat donat el panorama.
L'aposta per la moderació d'Illa és ben vista per un sector de l'empresariat que el que vol és estabilitat política, que tanta falta fa. Mentre que el ciutadà corrent el que demana és una cosa tan senzilla com que li arreglin les coses: sanitat, educació, serveis socials de qualitat, habitatge, estabilitat, menys eleccions i més compromisos socials. La resta no li interessa.
Illa té problemes amb el seu partit, el germà PSOE, es troba al bell mig de les pressions de Junts/Puigdemont i ERC, les dues formacions que donen suport al govern de Pedro Sánchez. Puigdemont vol ser president sí o sí. Els republicans volen continuar governant. Tots dos li envien encàrrecs al govern sota amenaça de retirar-li els vots. Amb aquest panorama, Salvador Illa, llevat que no aconsegueixi majoria absoluta –seria un miracle– està condemnat a no governar malgrat que pugui guanyar les eleccions.
És el mateix que al seu dia, salvant les distàncies, va passar a Joan Raventós a les primeres eleccions catalanes. Com pensen solucionar els socialistes catalans? És la gran pregunta que se'n fan molts. La resposta és, com deia un diputat gallec: “Passarà el que hagi de passar. Així passi el que passi, s'haurà encertat”.