Eleccions presidencials a Colòmbia: Ni vencedors ni vençuts

Iván Duque guanya les eleccions a Colòmbia

És veritat, és un títol d'una columna pròpia de realisme màgic. No oblidem que estem analitzant una contesa presidencial al país bressol d'aquest corrent literària hispanoamericana que es va denominar "realisme màgic", tenint a més un colombià com a màxim exponent d'aquest moviment, el premi Nobel de Literatura, Gabriel García Márquez.

ESTRUCTURA I CONTEXT

Ens sembla important ressenyar algunes dades durs d'aquesta nació: quarta economia més important d'Amèrica Llatina i el Carib (ALyC), i en el lloc 32 de les economies a nivell mundial. Amb una població de més de 47 milions i mig d'habitants, un PIB d'US 418.422.000, compta amb una pobresa d'al voltant del 26,9% i una desigualtat que ostenta el rècord de ser el tercer país més desigual del món i el segon a nivell de ALyC, segons estudis del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), del Banc Mundial i de la CEPAL, recentment. Té una taxa d'atur que oscil·la entre el 9% i el 11% i amb un salari mínim de US 273. El seu endeutament públic és el 47% del PIB. Els principals sectors econòmics colombians són el Petroli, el quart productor a Llatinoamèrica, el tercer productor mundial de cafè, i el primer productor mundial de Coca, amb unes 200.000 hectàrees per al seu cultiu.

Els principals reptes com a Estat-nació és la lluita contra el Narcotràfic, disminuir l'ostentosa desigualtat, combatre el flagell de la corrupció -l'índex de corrupció arriba al lloc 90 de 176 països del món, desenvolupar un model econòmic productiu, sostenible, el qual es a part del model econòmic extractivista predominant al país, i enfrontar els problemes d'immigració que viu actualment Colòmbia del seu veí país, Veneçuela. Referent a això, es calcula que prop d'un milió de veneçolans han passat a Colòmbia en aquest any i mig. No obstant això, un dels reptes més grans als quals està enfrontada aquesta nació, és la pacificació del conflicte armat. El govern de Juan Manuel Santos ha fet un pas històric amb  l'Acord de Pau entre el govern colombià i les guerrilles de les Forces Armades Revolucionàries Colombianes (FARC) -malgrat tots els inconvenients que va significar la derrota del Si en Plebiscit de 2 d'octubre-, el que va obligar a renegociar aquest acord de pau. Encara, el govern de Santos busca un acord de Pau amb una petita guerrilla -l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) -, que de segur serà tasca del pròxim president colombià, Iván Duque, el qual assumirà el govern el 7 d'agost pròxim, concretar o, bé postergar-.

En tot cas, des del 1960, el conflicte armat colombià ha costat la vida a més 260.000 persones, amb 83.000 desapareguts, i 7,4 milions de connacionals desplaçats.

El sortint govern del president J.M. Santos, més enllà de ser el promotor d'aquesta acord de pau amb les FARC, la qual cosa li va valer el premi Nobel de la Pau al 2016 aconsegueix que Colòmbia sigui acceptat en l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament econòmic (OCDE) i més membre de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), a fins de maig d'any. Recordem que Colòmbia, sota la direcció del president Santos, és des dels inicis (la signatura de l'Acord és el 6 de juny de 2012) membre de l'Aliança del Pacífic, al costat de Mèxic, Xile i Perú, iniciativa d'integració econòmica a la regió.

LA CONTESA ELECTORAL PRESIDENCIAL: LA PRIMERA VOLTA

La primera volta presidencial, realitzada el 27 de maig va tenir 5 candidats que van competir per passar ala segona volta: Iván Duque, del Centre Democràtic, partit de l'expresident Uribe i recolzat a més per l'expresident Andrés Pastrana; Gustavo Petro, un exmilitant del grup guerriller M19 amb el seu coalició Colòmbia Humana; Sergio Fajardo amb el seu moviment Compromís Ciutadà per Colòmbia, on van convergir el Partit Verd i el Pol Democràtic, organització de l'esquerra colombiana; Germán Vargas Lleras, candidat de l'actual govern de José Manuel Santos, i; Humberto de la Calle, representant al Partit Liberal.

Com van ser els resultats d'aquests candidats en aquesta primera volta?

1-. Iván Duque, obté 7.616.857 vots, la qual cosa va significar el 39,34%.

2-. Gustavo Petro, aconsegueix 4.855.069 sufragis, el que és igual al 25,08%.

3-. Sergio Fajardo, arriba 4.602.916, que significa el 23,78%.

4-. Germán Vargas Lleras amb 1.412.392 votos, aconsegueix el 7,30% i,

5-. Humberto de la Calle, aconsegueix els 396.151 vots que li donen el 2,05%.

Les dues primeres majories van ser per a Iván Duque i Gustavo Petro. Significativa va ser la votació d'un altre candidat de l'espectre polític progressistes i d'esquerra, Sergio Fajardo amb el seu 23,73% de la votació.

Tant la candidatura de Petro com la de Fajardo, no van aconseguir confluir en un sol candidat i d'aquesta manera enfrontar a les forces polítiques de la Colòmbia conservadora, representada pel candidat Duque en aquesta primera volta electoral-presidencial. Pel que fa, són aquestes majories , la de Duque i de Petro les que van disputar el balotatge el passat diumenge 17 de juny.

L'ESCENARI POLÍTIC DEL BALOTATGE

Dins el vast panorama electoral llatinoamericà d'eleccions de tota índole en aquest any 2018, l'elecció presidencial de Colòmbia era observada per l'opinió pública internacional com una de les tres més importants convocatòries presidencials a la regió -les altres són, la de Mèxic, el 1r de juliol i després la del Brasil, el 7 d'octubre de 2018-.

Un dels trets interessants d'esmentar, és que per primera vegada en més de 60 anys aquests comicis electorals, en el cas de les eleccions colombianes, tant en la primera com en la segona volta, es donen en un escenari polític i social de pau i tranquil·litat, després de l'exitós i complex procés de pau i desmobilització del principal moviment guerriller de Colòmbia, les FARC. En aquest sentit, hi va haver una gran participació de la ciutadania colombiana, del 54,22% a la primera volta i del 53,86%, al balotaTGe. Com tota contesa electoral, en ambdues fases electorals, aquestes van estar plagades de fortes confrontacions entre les candidatures principals.

A Petro es el va titllar de castrochavista, se li va acarar el seu passat militant del grup guerriller M19. Duque, d'altra banda, va ser assenyalat de ser un titella de l'expresident Álvaro Uribe, i d'estar en contra el procés de pau, qüestió en part real.

Sobretot en el balotatge es va poder constatar una creixent polarització duta a terme per les ordres de dos candidats i de l'ús de les conegudes internacionalment campanyes del terror, com la Colomzuela, argüint la por i la por, que Colòmbia es transformés una Veneçuela tipus Maduro. Aquesta campanya de la postveritat va ser majorment utilitzada per la candidatura de Duque en opinió de molts analistes colombians. Malgrat aquestes friccions en l'atmosfera política, que això aquesta segona volta, va motivar que les dues candidatures haguessin de redireccionar les seves campanyes en la recerca del vot de centre, moderant les seves propostes i els seus programes de govern.

QUIN VA SER EL RESULTAT D'AQUEST BALOTATGE?

D'un univers de 19.511.168 de persones que van assistir a les urnes, 10.373.080 van votar per Iván Duque, aconseguint el 53,98%, mentre que el seu contenidor, Gustavo Petro rep una votació de 8.034.189, significant això el 41, 81% dels comicis generals. Si comparem els resultats, és Duque el vencedor inapel·lable d'aquests comicis, la diferència és de 12,17% en favor d'ell. El candidat guanyador, Duque, del Centre Democràtic, partit conformat per l'expresident Uribe, que va comptar amb el suport d'un altre expresident, Andrés Pastrana, va ser un conglomerat polític i social que va unir a totes les forces conservadores tradicionals colombianes, algunes d'elles de clar contingut ultradretà, tot amb l'objectiu central: impedir que l'esquerra, representada per Petro, arribés al govern. El mateix Duque, ja ho assenyalàvem, va haver de moderar el seu discurs, constatant que no faria miques l'Acord de Pau, definint-se com de "extrem centre", categoria una mica imprecisa i difusa.

Un element interessant d'aquest procés d'eleccions colombià i digne de destacar és que per primera vegada, un candidat d'esquerra, Gustavo Petro, va passar a la segona volta i va poder "teòricament", d'haver aconseguit els vots de la candidatura de Sergio Fajardo, representant dela centre esquerra i d'altres sectors del progressisme d'aquest país, haver-se convertit en president d'aquesta nació. Petro és el candidat que l'identifica amb la idea del canvi, en una Colòmbia que ha estat dominada per dècades per les forces polítiques liberals i conservadores, i per la violència política. Petro ha demostrat, segons analistes colombians i internacionals ser un autèntic fenomen electoral i de masses, amb un fort poder argumentatiu, convincent i orador destacat.

Les seves propostes, es podrien resumir en les següents: 1) establir un model econòmic més inclusiu amb l'objectiu central de combatre la pobresa i desigualtat imperant en vasta zones del país; 2) un sistema de banca pública que garanteixi crèdits a baix cost; 3) allunyar-se de la dependència del petroli i el carbó per donar pas a energies netes; 4) un sistema gratuït i universal d'accés a l'educació; 5) una alça d'impostos als que tenen grans extensions de terres improductives, 6) una aposta per la modernització del camp i una democratització més profunda de la democràcia colombiana. Per cert, altres mesures tendents a la seguretat nacional i la lluita contra el narcotràfic van ser part substancial del seu programa de govern. Petro no va aconseguir conquistar la presidència, però el concret és que la geografia política de la Colòmbia d'avui ha canviat.

Una important força política ha emergit: una esquerra democràtica i restaurada en conjunt amb importants sectors del progressisme colombià.

Aquestes forces polítiques i socials han de ser un dic de contenció al govern conservador i les seves polítiques regressives presidit pel candidat uribista, Iván Duque. El candidat Petro, assenyalava en la nit dels còmputs finals "que no se sentia derrotat, és una lluita als 200 anys de desigualtat i solitud de la societat colombiana" i, que assumiria el lideratge de l'oposició al parlament i en les lluites de la societat civil.

Finalment, tal com analitza Uta Thofern, directora de la redacció llatinoamericana de la Deutsche Welle (DW), en la seva columna d'opinió: Colòmbia, eleccions sense guanyar (www.dw.de, 2018.06.18): "Res de això serà fàcil. Duque no té majoria pròpia al Congrés i Colòmbia ja no és el mateix país que Uribe va governar una vegada. el resultat electoral va mostrar clarament que, si bé les posicions esquerranes encara no aconsegueixen majories en una Colòmbia tradicionalment conservadora, si són àmpliament acceptades en la societat: amb més d'un 40 per cent dels vots, el candidat populista d'esquerra Gustavo Petro va aconseguir un resultat sorprenentment bo", ergo, ni vencedors ni vençuts.