No ploris per mi, Sudamèrica.

Iván Duque durant la campanya que l'ha portat a la presidència de Colòmbia (Europa Press)

La decisió d'Iván Duque, el nou president colombià, per a la retirada del seu país de l'organització Unasur, no solament és la inauguració de les mesures que el mandatari haurà de prendre en el seu nou càrrec, sinó també el certificat de defunció del tradicional i precari projecte de cooperació de la parteix sud del continent americà. La dràstica declaració és al mateix temps un ampli missatge que els temps de la integració llatinoamericana passen per un període negatiu que es presenta amb aspectes de ser terminal i no merament temporal.

L'atmosfera en el subcontinent llatinoamericà no és aïllada, sinó que ve acompanyada d'un context advers als experiments d'integració (i de cooperació econòmica) en tot el continent, sota l'influx amenaçador d'Estats Units liderats per Trump. D'altra banda, el nucli de la Unió Europea, que fos un far de missatges positius en el passat, no sembla passar pels seus millors moments. Es troba sota l'ambivalència de certs membres (i l'influx del Brexit) i la pressió de sectors populistes que no solament rebaixen el consuetudinari missatge d'unió, sinó que treballen sense parar per la prioritat del nacionalisme, reforçat per la immigració descontrolada.

Mentre la feblesa europea pot considerar-se temporal i al mateix temps consubstancial al seu llarg desenvolupament de més de mig segle, els símptomes llatinoamericans són més seriosos, ja que la història de la integració del subcontinent no depassa els conats d'experiments i declaracions sonores. A més, el registre de projectes emmalalteix d'un problema innat que consisteix en no solament equivocar els límits geogràfics, sinó també a respondre no a uns objectius positius de sumar, sinó també a respondre a unes mires de plasmar projectes en contra d'alguns veïns i competidors en la mitja distància.

La defunció de Unasur estava anunciada des dels moments en què Argentina, Brasil, Xile, Perú i Paraguai van decidir suspendre la seu membresia. Un llarg període sense secretari general corcava el seu funcionament. Però diverses veus han estat assenyalant que les manques de Unasur procedeixen d'orígens complementaris. Un és la limitació geogràfica. Un altre és l'objectiu primordial en un context en què Unasur no solament havia de compartir escenari amb diverses organitzacions interamericanes i estrictament llatinoamericanes. Un tercer estava presentat pels objectius que el seu curiós ADN anunciava.

El primer enigma es va presentar primerencament amb el limitat marc geogràfic. En cenyir-se al subcontinent sud-americà, es revelava que la nova organització esquivava dos actors imponents: Estats Units i Mèxic. Evitar al primer semblava ser l'objectiu central de repetir el marc de l'OEA, que estava considerat per la majoria els membres fundadors de Unasur com el poder hegemònic obstaculitzador. Mèxic es considerava competidor de Brasil i còmplice de nombroses manques llatinoamericanes. Brasil esbiaixava així incòmodes socis. D'altra banda, Unasur era una ampliació de l'escenari de l'ALBA, la creació bolivariana de Veneçuela, impel•lida pels arguments de l'ajuda petrolífera.

Els objectius de Unasur resultaven una miqueta eteris per emplenar l'espai reservat per Equador a el “centre del món”. L'admirable edifici construït sobre la ratlla dels hemisferis, llavors sota l'influx entusiasta de Néstor Kirchner, es va ser quedant buit d'objectius. Mai es va veure clar el projecte de convertir a Unasur en una eficaç OTAN sud-americana que vetllés per la seguretat i garantís als seus membres la coexistència en la seva diversitat. Mai es va palpar la seva eficàcia a convertir-se en fòrum de solucionar controvèrsies. Simultàniament, la seva evolució contrastava en la deriva dels dos projectes tradicionals llatinoamericans que compartien el teatre geogràfic, la Comunitat Andina i Mercosur. Si d'integració regional es tractava, aquesta funció pertanyia a la CA i Mercosur.

Simultàniament a l'evolució de Unasur, la CA quedava ferida internament per la seva inhabilitat a sublimar la seva inexistent unió duanera, malgrat comptar amb un notable bagatge de legislació comuna. La fugida primerenca de Xile va ser l'avís dels moviments que Colòmbia i Perú forjaven amb la UE i Estats Units per plasmar acords individuals comercials que van acabar per provocar la irritació de Veneçuela. Chávez necessitava excuses per anunciar la seva particular sortida i la seva extemporània entrada de Mercosur. L'ingrés de Caracas en l'organització amb seu a Montevideo serà recordat com la clàssica inserció de l'elefant en la terrisseria, un trauma del que els socis originaris de Mercosur encara no s'han recuperat.

Les ànsies de Bolívia per pertànyer a Mercosur és el penúltim capítol del drama sud-americà, del que queda com a resta, especialment després del desastre de Unasur, el flexible apedaço futur d'una coalició dels membres més confiables de Mercosur amb alguns socis (Perú, Colòmbia, Xile, fins i tot Mèxic) de l'orient de subcontinent, en el que es diu l'Aliança del Pacífic. Aquesta seria l'alternativa a la tradicional construcció de la integració llatinoamericana, esbiaixant la institucionalització (la filla predilecta de la Unió Europea), i prioritzant el pragmatisme dels acords estrictament comercials i d'inversions amb socis segurs.