Cop d'Estat a Espanya, ahir i avui

Fa quaranta anys, el 24 de febrer de 1981 (conegut després com el 23-F), a mitja tarda en una fregia atmosfera de Madrid, es va produir l'atac més greu contra la renascuda democràcia espanyola. Un contingent armat de més de 200 agents de la Guàrdia Civil va envair el Congrés dels Diputats i va amenaçar amb la dissolució del govern i l'establiment d'una dictadura.

Imatge del 23-F (EP)

Sota el comandament del Tinent Coronel Antonio Tejero, empunyant una pistola de reglament, els invasors van interrompre el procés de votació de el nou President de Consell de Ministres, Leopoldo Calvo Sotelo, que havia de succeir a Adolfo Suárez, qui havia dimitit uns dies abans. Tejero reclamava que la seva acció estava confirmada pel Rei Joan Carles I.

El dramàtic incident havia estat inaugurat pel tret de ràfegues de metralladores executades pels invasors cap al sostre de l'edifici, mentre els parlamentaris eren ordenats a tendir a terra sota els seus escons. Només tres diputats es van mantenir alçats: el president Suárez, el líder comunista Santiago Carrillo, i el vicepresident sortint del govern i ministre de Defensa, el general Manuel Gutiérrez Mellado.

Suárez, qui havia estat l'artífex de la recuperació de la democràcia el 1978 amb l'aprovació de la nova Constitució al costat del Rei Joan Carles, havia acabat esgotat en un ambient prenyat d'enfrontaments causats principalment per l'assetjament que la banda terrorista ETA havia estat imposant en l'ambient polític mitjançant atemptats contra policies, civils i militars. El greu esdeveniment es va resoldre després d'intenses hores d'acció quan el Rei Joan Carles va emetre una declaració per televisió en què en termes clars recordava com a Cap d'Estat als colpistes i els seus possibles collaboradors sobre les seves obligacions.

El previ context dels greus esdeveniments estava ple de senyals de perill que es van confirmar. Entre els detalls que van fer que el Rei prengués la dràstica decisió destaca que l'entorn de la seva família estava superpoblat d'errors històrics que es van pagar cars. Aquest panorama s'estenia tant en el temps com en l'espai.

En primer lloc, l'antecedent més remot va ser l'error comès pel propi avi de Joan Carles, Alfons XIII, quan a la dècada dels anys vint del segle anterior, es va veure pressionat pels militars i va acabar acceptant el protagonisme del General Primo de Rivera el 1923. Van bastar uns pocs anys fins a 1930 perquè la influència d'aquest s'esgotés i l'evolució de la política nacional testifiqués el triomf de les esquerres a les importants ciutats en les eleccions municipals de 1931. La II República espanyola va sobreviure fins al cop militar del General Franco que va desencadenar la Guerra Civil de 1936-39, i el posterior establiment de la dictadura franquista fins a 1965.

Joan Carles tenia també en la pròpia família de la seva dona, la Reina Sofia, el latent impacte de semblant error polític. El germà de Sofia, el rei Constantí de Grècia, no va poder resistir la pressió dels militars, als quals va lliurar la iniciativa del poder el 1967. Ulteriorment aquesta decisió va significar el final de la monarquia grega i l'establiment d'un règim republicà el 1973 .

L'ambient que ocupava l'atmosfera de Madrid aquest fatal febrer 23 insistia en el record dels errors monàrquics del passat. Per tant, evitar les decisions espasmòdiques del passat va evitar la repetició de les tragèdies històriques.

Les circumstàncies d'avui, davant l'aparent supervivència de certa inestabilitat social i política, enmig d'una crisi econòmica i pandèmica, aconsellen una anàlisi sobre la factibilitat d'una resolució greu i dràstica sobre les discrepàncies polítiques. Convé, per tant, meditar sobre els conats d'indisciplina en certs sectors militars, tal com s'han expressat en manifestos emesos per sectors de superiors militars sota l'estatut de jubilació.

Un anàlisi d'aquests incidents genera una avaluació serena al considerar limitats a aquests sectors liderats per una minoria nostàlgica. En contrast, es presenta la professionalitat dels sectors militars que han servit en les últimes dècades en missions de pau, ajuda al desenvolupament, i fins i tot en l'assistència en la lluita contra la pandèmia. Però, això no elimina totalment la latent amenaça del descontentament, acompanyat per la deficient actuació dels partits polítics a l'enfrontar-se a nous perills.

Amb certa preocupació, per tant, s’ha d'observar-la deterioració de l'exercici de l'antany important posició del Partit Popular. La seva avantatge en l'escenari nacional ha estat notablement erosionada. A més de que el PP ha desaparegut pràcticament a l'escenari català, també ha de preocupar el fracàs dels partits centristes (UCD va ser el millor exemple de la transició) que poguessin actuar com frontisses a la manera de les formacions liberals en alguns països europeus i en certes èpoques, com el Regne Unit i Alemanya.

La patacada propinada a Ciutadans (que aspirava a ser una supermoderna UCD), unida a l'ascens estratosfèric de VOX, ha empeltar al centre de la meditació sobre la inestabilitat de l'entramat polític. També ha d'ocupar un lloc primigeni en l'especulació sobre l'amenaça d'un cop, dur o tou, o simplement preocupació prescindible. L'aniversari del 23-F és una bona ocasió per detectar la latent presència de Tejero sobre l'hemicicle de Congrés o considerar que la retirada del cadàver de Franco de la Vall dels Caiguts significa alguna cosa permanent.