Aquest nen no encaixa

Des que va entrar al col·legi amb tres anys els seus mestres diuen d'ell que a classe es porta bé, però no hi és. Mentre donen la lliçó ell sembla estar somiant, però quan li desperten i li fan una pregunta sobre el tema de què estan parlant sol donar la resposta exacta. Estima molt els seus profes. També els seus companys, encara que quan els proposa algun joc fantàstic ells prefereixin anar a córrer darrere la pilota. A ell no li importa i juga tot sol. Va content a l'escola.

Però tot ha canviat aquest curs. Ara té sis anys, està en primer de primària i, per primera vegada, diu que no vol anar a l'escola. La seva nova professora s'ha reunit amb els seus pares per dir-los que alguna cosa li passa al nen, que està en els núvols, que no encaixa, que té un trastorn de personalitat i que, probablement, hagi de ser medicat. Així, de cop. La mare plora i el pare diu que "trastorn de personalitat" li sembla un diagnòstic molt fort; que com un nen que tot just comença a tenir personalitat pot patir un trastorn d'aquesta; i que, en tot cas, això ha de determinar un especialista. La professora contesta "bé, però un trastorn de conducta sí que té". Ha hagut de quedar-se a gust.

Pare i mare vénen a veure'm, encara que la professora els ha donat el nom d'un altre psicòleg. Sí, reconeixen, és un nen que s'absenta, que de vegades no està aquí. Però és molt imaginatiu, fantasiós i creatiu, diuen amb un somriure. És un sol, afegeixen. A casa es porta bé, discuteix amb el germà com correspon, fa els seus deures sense queixar-se massa i no sempre prestant l'atenció deguda. Fins aquest moment, ha estat un nen feliç. Però des que va començar el curs, els diu que la seva nova mestra no para de renyar-lo i que ja no vol anar a l'escola.

L'expressió "no encaixa" se'm queda encaixada al cap fins que m'adono que aquí hi ha el moll de l'assumpte.

De les divuit accepcions del verb encaixar registrades en el diccionari, moltes indiquen forçament ("ajustar alguna cosa amb una altra cosa, estrenyent perquè no es surti o caigui") o violència ("donar un cop o ferir amb alguna cosa"). D'altra banda, encaixar és, literalment, posar alguna cosa en una caixa.

A les institucions socials, com l'escola, no els va bé la gent diferent que, d'una manera natural i sense fer mal a ningú, s'allunyen de la mitjana estadística i de la manera esperable de comportar-se. La maniobra d'encaix o normalització institucional tendeix negar la subjectivitat de l'individu, és a dir, a cosificar-lo. Se li farà veure que la seva natural diferència, el que li fa particular, no és adequada. Finalment s'aconseguirà que se senti malament per ser diferent i cedeixi a la pressió deixant de ser qui realment és, el que a la llarga tindrà conseqüències a nivell subjectiu. Hi ha molts mestres que no accepten ser còmplices d'aquesta coerció. Però a altres, com aquesta professora de nens de sis anys, els sembla inacceptable, fins i tot insuportable, que hi hagi alguns alumnes que trenquin l'ordre, o sigui, que no encaixin amb la resta ni amb el programa d'estudis establert. Llavors s'afanyen a encaixar-los en el sistema per la qual cosa sempre és útil començar per assenyalar pejorativament la seva diferència, per exemple, endossant un diagnòstic-etiqueta.

"Trastorn de la personalitat" o "trastorn de conducta" (tant se val!). Són calaixos de sastre on cap tot (ja s'hauran adonat que cada vegada hi caben més coses de la vida quotidiana en els calaixos del diagnòstic psiquiàtric) .

Quan una mà imprudent i sàdica com la d'aquesta professora rebusca al calaix i treu un bonic diagnòstic per encaixar-a un pobre nen pot fer molt de mal. El més horripilant del cas és que aquest diagnòstic repressor, que és una agressió, es presenta disfressat de compassió i bones intencions: "ho fem pel seu bé". El que sol ignorar és que aquesta negació de la subjectivitat i forçament cap a la normalitat estan més dirigits a tranquil·litzar l'adult que a ajudar el nen.

Hi ha dues formes de gestionar l'assumpte dels nens que se surten del que normatiu. La primera és arremangar i escoltar la diversitat de l'infant, conèixer els seus mons, apreciar els seus talents i adaptar el programa a les seves peculiaritats. La segona, ja ho hem vist, és catalogar i tractar-lo amb vista a la seva normalització. És a dir, que el nen deixi de somiar i es convenci que estar en una aula avorrida mola més que viatjar en un coet o internar-se en la jungla.

Per més que en el paper diguin el contrari, gairebé tots els sistemes educatius, com el nostre, van desatendre la individualitat i forçar l'encaix.

No seré jo el que demani als professors amb aules de vint o més alumnes que atenguin a la particularitat de cada un. Ja estan sotmesos a suficients pressions com perquè els exigim el que no poden donar. El que sí se'ls ha d'exigir és que siguin prudents i sensibles, ja que la seva paraula compta molt. Els nens, a la fi, no tenen la culpa de la mala llet d'alguns docents, que no mestres. A aquesta Senyoreta Rottenmeier caldria cantar: Hey! Teacher! Leave the kidalone!