Voluntats anticipades

En un altre article titulat "Sense ànima" vaig parlar de la injustícia que pateixen aquells que, víctimes d'una malaltia incapacitant o terminal, expressen amb plena consciència el seu desig de morir però les lleis l'hi impedeixen condemnant-los a la desesperació. Advocava allà per la regulació del dret a morir dignament i la despenalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit.

Després d'anys de lluita, B va morir de càncer fa tres mesos. Quan va saber que no hi havia curació possible, va expressar la seva voluntat de morir amb assistència dels seus metges però aquests, encara que la recolzaven personalment, no podien ajudar-doncs incorrerien en delicte. De tal manera que B va viure els seus últims mesos amb el sofriment físic derivat dels efectes secundaris dels tractaments que suposadament li alleujaven el dolor i el sofriment psicològic de saber que l'Estat li privava de la llibertat de prendre la seva última decisió.

Almenys, B va haver d'esperar relativament poc temps a morir. Més temps pateixen els que passen dècades postrats al llit, en plenitud de facultats intel·lectuals, esperant en va que se'ls ajudi a morir en pau. Experiències com aquesta són tant insostenibles en termes racionals com inhumanes en termes morals.

Ara, què passa en aquells casos en què la persona està sana però el seu deteriorament cognitiu és tal que ni tan sols té consciència de si mateixa i, a més, pateix psíquicament?

M és un fenomen de la naturalesa, té 95 anys i està sana si per salut s'entén que tots els òrgans i sistemes vitals del seu petit cos funcionen com un rellotge. Però, des de fa anys M pateix una progressiva demència senil que ja és extrema i li fa viure completament dependent de la cura d'altres. La seva memòria s'ha esborrat, no sap com es diu ni quina edat té, no reconeix als seus familiars, no té consciència del temps i viu en un etern present que oscil·la de l'absència absoluta al patiment de creure que està perduda en una casa, la seva, amb persones a les quals desconeix, els seus fills, i a les que demana entre llàgrimes que li portin de tornada a casa amb el seu pare i la seva mare. Ja prou feines pot parlar i és incapaç de filar dues idees seguides, però no deixa d'intentar comunicar-se. Vol constantment aixecar-se de la seva butaca per anar-se'n, però amb prou feines aconsegueix caminar uns passos amb ajuda dels seus cuidadors. S'asseu de nou, esgotada, per aixecar-se al minut agitada amb la idea fixa de marxar. La seva permanent vivència subjectiva d'estar perduda en el buit el fa sentir inquieta, ansiosa, amb una agitació psíquica que li fa patir. Que no vingui ningú a dir que aquesta és una vida digna. Per descomptat, si fos propietària de si mateixa, M no hagués volgut perllongar la seva vida en aquestes circumstàncies.

Ara que sóc a temps, signaré un Document de Voluntats Anticipades (conegut com a testament vital) per intentar evitar patir experiències com les de B i el Sr. Sé que mentre no es despenalitzi l'eutanàsia i el suïcidi assistit, el document és pràcticament paper mullat, però compta com a protesta.