Salvatges

No hi ha reunió en què no et preguntin si has vist tal o qual sèrie. Ho confesso, no les veig. Quan em parlen d'elles amb tanta passió, entenc que deuen ser fascinants però, no sé per què, em fan mandra.

Sí, sóc un pecador. No he vist Breaking Bad, ni The Walking Dead, ni Homeland ni, el que és pitjor, Joc de Trons. Fins fa poc. Vuit anys després de la seva estrena, vaig veure el primer capítol d'aquesta sèrie. Començament ara la quarta temporada i, per a sorpresa dels meus amics, segueix sense enganxar-me (verb que sol emprar-se en aquests menesters televisius i que remet a un comportament addictiu, per cert).

No obstant això, he de dir que hi va haver una escena que no em va resultar intranscendent. En la tercera temporada, capítols sis i set, una tribu ha d'escalar una immensa paret de gel que s'interposa en el seu camí. En l'ascens ocorre un despreniment i dos dels escaladors queden pendents d'una corda subjectada al cos del company que els antecedeix. Aquest no pot suportar el pes i, abans de deixar-se caure, decideix tallar la corda. Per sort aconsegueixen agafar-se a un cingle i salvar-se just quan la corda cau. Pura tensió cinematogràfica, què seria la vida sense una mica de drama.

Quan tornen a reunir-se al cim, un dels traïts (i l'únic que no és membre de la tribu) s'encara amb el dolent i li recrimina la seva crueltat. Però aquest, lluny de penedir-se, li etziba el següent discurs: "No entens res. La gent col·labora quan li va bé. És lleial quan li va bé. S'estima quan li va bé. I es mata quan li ve bé". Un cop dit això, es dóna la volta i segueix a la seva deixant al seu company bocabadat davant la crua exposició del clàssic dilema moral entre la solidaritat i l'individualisme.

A aquesta tribu, que prima la supervivència de l'individu sobre la del grup, se'ls crida "els salvatges". Em pregunto fins a quin punt, en determinades situacions extremes on la nostra pròpia vida està en joc, som capaços de prendre decisions que, des de la calor de la quotidianitat, considerem inhumanes. Em pregunto si, per més que siguem anomenats civilitzats, no deixem de portar un animal salvatge en el més profund del nostre ésser.

Compteu per quantes persones serien capaços de donar la vida. Probablement, un escàs nombre d'elles: els seus fills, potser la seva parella, pocs més. La diferència entre el que diu el salvatge de Joc de Trons i el que solem dir la resta és que ell exposa la veritat sense idealismes ni correcció política. Per més que siguem bona gent, quan la cosa va de la teva vida o la meva, sense mitges tintes, l'elecció és ben clara.

Probablement moltes de les petites decisions que prenem dia a dia siguin succedanis intranscendents d'aquests conflictes subjectius extrems. Igual hauríem de donar-li un parell de voltes per entendre per què som com som i fem el que fem. També per què votem el que votem.

Hi ha dirigents polítics que pertanyen a la tribu dels salvatges i no s'avergonyeixen de reconèixer-ho. Intenten fer-nos veure que situacions dramàtiques que ocorren al nostre costat i requereixen la nostra solidaritat són, en realitat, situacions extremes en què la nostra supervivència individual està en joc. Apel·len així a la bestiola que portem dins. No creguin que estan fora de perill que els mengin el coco. No oblideu que la gran majoria de nazis van ser, abans de Hitler, gent sensata i cordial.

Prego als déus antics i als nous (així diuen els protagonistes de Joc de Trons) perquè els nous polítics inflamadors de pors no vagin per davant de nosaltres en la paret de gel. Perquè ens tallaran la corda sense parpellejar.