La descentralització del web: tornar el poder al cibernauta

Hi va haver un temps en què va arribar a concebre Internet com un espai anivellador que retornava al món digital a ciutadà del carrer la seva veu individual, la qual li havia estat arrabassada per la complexitat organitzativa i institucional de les societats modernes. Qualsevol podia penjar contingut al web i opinar en igualtat de condicions -o això semblava-, i les nostres aportacions podien arribar a qualsevol cibernauta d'arreu del món.

La dificultat tècnica per a manejar eines d'edició que podia trobar un usuari amb coneixements d'informàtica mitjans o baixos va ser esmenada amb l'aparició de serveis com els xats i els fòrums, en els quals qualsevol que sabés escriure podia expressar-se sense necessitat d'aprendre res i interactuar amb altres, i més endavant amb les plataformes més elementals de blogging, com Blogger o Tumblr, i especialment, amb les xarxes socials més populars com Twitter, Facebook o Instagram.

En teoria, la veueta solitària de qualsevol usuari era amplificada exponencialment gràcies a l'abast i capil·laritat de les xarxes, però en la pràctica, aquell primer Internet no era tan accessible i fàcil de navegar. La World Wide Web, que el CERN va presentar en societat a l'abril de 1993, facilitava en gran manera la navegació i aviat va desplaçar en gran mesura als sistemes anteriors de navegació i publicació de continguts, com FTP, Gopher o WAIS, però la veritat és que era un web bastant caòtica, amb el contingut molt distribuït i dispers, i molt complexa de recórrer còmodament per a l'usuari mitjà de tecnologia.

Tot i que la WWW tenia una estructura descentralitzada basada en protocols distribuïts, la xarxa necessitava serveis de sindicació i intermediació que facilitessin i simplifiquessin la navegació, ordenant i fent visibles els continguts escampats pel ciberespai. Sorgeixen les plataformes de curació de continguts, com els cercadors i webs de serveis d'Internet (Yahoo, Webcrawler, AOL, Google, Terra...).

Aquesta forma de "ordenar" la web acaba desembocant en un Internet com el d'avui, amb uns pocs punts d'accés més fàcil de recórrer i manejar, però en el qual el control està concentrat en unes poques mans (Facebook, Twitter, Google... ) que han acumulat un immens poder basat en els milions d'usuaris que diàriament demanden els seus serveis (Facebook i Google concentren el 81% de tot el tràfic de notícies als EUA).

Aquests actors solen ser empreses guiades per la rendibilitat a què els navegants hem cedit accés a la nostra privacitat (dades personals, fotos, gustos i preferències...), informació que elles exploten comercialment. Així mateix, han adquirit la potestat de decidir el que devem i no hem de veure, promovent uns continguts i censurant altres, com ha denunciat l'activista Eli Pariser, submergint-nos en una bombolla de continguts filtrats que allunya qualsevol principi de neutralitat de la xarxa.

L'immens desequilibri de poder en el mitjà digital, que deixa en mans d'uns pocs agents gegants la possibilitat de manipular i controlar l'opinió de milions d'usuaris, ha despertat un debat entorn de la necessitat de "redescentralizar" del web, de retornar-li l'estructura en la qual existia una teòrica igualtat en l'accés i en la capacitat d'expressió per a qualsevol usuari.

Un informe del MIT Media Lab, Defending Internet Freedom through Decentralization: Back to the Future? , Reflexiona sobre la descentralització de la Internet com a via per garantir la llibertat en les xarxes. Per als autors, el procés de "redescentralització" consisteix a realinear les relacions de poder entre les institucions (administració, empreses...) i els usuaris finals.

Més que a través d'intervencions des del marc legal -que sempre són susceptibles de ser mal·leables a les necessitats de diferents grups d'interès-, hi ha qui advoca per orientar la descentralització des de l'enfocament tecnològic, apostant per estructures de xarxes basades en la relació directa sense intermediació entre usuaris (la vella filosofia "peer to peer", P2P) que garanteixin un marc de relacions en igualtat i facin innecessària la tasca de les grans plataformes, com Google.

L'informe del MIT identifica la moneda digital Bitcoin -i Blockchain, la seva tecnologia subjacent-, com un servei que contribueix a aquest impuls de democratitzar la xarxa. Es tracta d'un sistema de transaccions monetàries entre particulars que no està mitjançat per cap entitat financera. És com una gran base de dades descentralitzada en la qual cada usuari té accés a tota la informació del sistema.

El buscar "solucions antimonopoli" a través de la pròpia tecnologia que articula les xarxes demostra una falta de confiança absoluta en la "bona voluntat" d'organitzacions, empreses o administracions, i especialment, en la capacitat de corregir desigualtats a Internet de l'impuls institucional i la llei. Es tracta sens dubte d'una postura pròpia de l'activisme cypherpunk, però que en principi sembla una garantia de l'èxit de la finalitat perseguida, la llibertat en les xarxes. Com va expressar rotundament Lawrence Lessig a principis d'aquest segle, "el codi és la llei":

"Aquest regulador [del ciberespai] és el codi- el programari i el maquinari que fa del ciberespai el que és. Aquest codi, o arquitectura, estableix en quins termes s'experimenta la vida al ciberespai. Estableix la facilitat per protegir la privacitat o la facilitat per censurar un discurs. Determina si l'accés a la informació és general o si està parcel·lat. Afecta qui veu quina cosa i quina cosa està monitoritzada."

Defending Internet Freedom through Decentralization: Back to the Future? analitza a les seves pàgines les possibles intervencions estructurals que es poden realitzar a Internet en nom de la descentralització i, per això, proposa dues preguntes que canalitzen cada acció proposada en una o altra estratègia:

1. Aquesta intervenció (projecte, iniciativa...) permetrà als usuaris publicar, descobrir o sindicar continguts de forma independent reduint la necessitat d'acudir a una plataforma d'intermediació com pot ser Facebook?

2. Aquesta intervenció ajuda a crear un mercat on hi hagi més plataformes en què publicar, ja sigui reduint els costos de connexió o donant-li a l'usuari un major ventall d'opcions relacionades amb la informació?

Les conclusions de l'estudi, a la vista d'una sèrie de casos analitzats, estableixen les intervencions estructurals en les xarxes com insuficients per conduir a la descentralització d'Internet, atès que estan sotmeses a forces socials i econòmiques més àmplies que regulen el comportament de les persones.

És per això, que els autors plantegen que no només cal crear programari que funcioni de forma descentralitzada o un major nombre de plataformes d'intermediació de continguts que acabin amb el monopoli de les actuals, sinó que també cal crear opcions per als usuaris que siguin atractives, fàcils d'usar i econòmicament sostenibles. Poques vegades algú adopta un determinat servei o es dóna d'alta en una plataforma per raons abstractes, com pot ser la "descentralització de la xarxa", més aviat -afirmen els autors-, "generalment adopten tecnologies basant-se en la conveniència, el preu, la usabilitat i pel fet que allà van els seus amics".