Psicologia i Batxillerat

En la meva època (no em crec que ja estigui parlant així), un triava fer el BUP de ciències o lletres i, després d'aprovar el selectiu, entrava en la carrera que li donava la gana si tenia la nota per a això. O sigui, que podia estudiar ciències i entrar en filologia o estudiar lletres i entrar en enginyeria industrial. La sort que corregués després era cosa seva. En el meu cas, vaig fer lletres i després vaig entrar en psicologia, que vaig cursar sense dificultat tot i que, és clar, rebent alguna classe extra per aprovar assignatures lletges per a mi com a estadística o psicometria.

Ara hi ha cinc tipus de batxillerat: Ciències Tecnològiques, Ciències de la Salut, Humanitats, Ciències Socials i Art. Comparteixen assignatures comunes i es distingeixen per les seves optatives. Fins aquí no hi ha gaire diferència amb el sistema anterior excepte pel nombre d'alternatives i d'assignatures optatives.

La diferència substancials que, ara, el batxillerat que un alumne triï als 16 anys condicionarà les carreres a les quals pot optar posteriorment. Així, si un vol ser enginyer o arquitecte haurà d'escollir l'opció Tècnica, si vol ser economista haurà de decantar-se per la de Socials, etc. Això és així perquè en el selectiu les assignatures específiques del seu batxillerat sumaran punts extra a la seva nota final d'accés a la universitat. No obstant això, tot i ser un sistema que condiciona excessivament el futur, la veritat és que, finalment, la majoria dels alumnes acaben cursant una carrera que els quadra. Però, un cop més, la psicologia fa excepció.

En algun moment entre els anys setanta i vuitanta es va decidir arbitràriament (perquè no hi va haver un consens basat en criteris rigorosos), que la psicologia havia d'emancipar-se de les humanitats i abraçar les ciències naturals. No els va importar que paguéssim un preu caríssim per tal de semblar científics. Tota la complexitat psicològica de l'ésser humà (els seus sentiments, pensaments, emocions, contradiccions, angoixes, inhibicions, etc.), va quedar reduïda a substrats bioquímics i conductes observables, mesurables i, suposadament, tractables mitjançant la tècnica (per cert, quant influeix en el resultat "objectiu" la subjectivitat de qui observa, mesura i tracta els fenòmens psicològics?). Sota aquest full de ruta cientificista, la psicologia va deixar de ser una digna aplicació de la filosofia i altres ciències socials per a convertir-se en una mala imitació de la psiquiatria que, al seu torn, és una mala imitació de la medicina.

A les Facultats van anar desapareixent assignatures com filosofia, antropologia o lògica i van ser substituïdes per altres com psicobiologia o Psicoendocrinologia. No critico la presència d'aquestes sinó l'absència deliberada de les altres. Com a resultat d'això, el psicòleg és cada vegada més tècnic i menys culte, la qual cosa va en la direcció oposada al requerit per tractar amb el malestar psicològic humà.

Abans, els alumnes de psicologia solíem provenir del batxillerat de lletres. Però avui, si un adolescent té la idea peregrina de ser psicòleg, ha de (ha!) Cursar el batxillerat de Ciències de la Salut. Les assignatures optatives que li donaran els punts extra són matemàtiques, física, química, biologia i, atenció, geologia. No obstant això, en la carrera (pla d'estudis de la Universitat de València) tan sols un 9% de les assignatures obligatòries estan directament relacionades amb les matemàtiques, un 12% relacionades amb la biologia, un 3% relacionades amb la química, i cap relacionada directament amb la física ni, per descomptat, amb la geologia.

Llavors, per a què el batxillerat de ciències? Aquest és, sens dubte, profitós per a les carreres de medicina, farmàcia, fisioteràpia, infermeria, odontologia, etc. Però no per la de psicologia que, en tot cas, és una ciència híbrida amb molt més fonament epistemològic en les ciències socials que en les naturals.

A més, com a professionals, la nostra relació amb qualsevol d'aquestes matèries és anecdòtica atès que el nostre treball consisteix a ajudar a qui ens consulta a resoldre els problemes amb la seva vida, no amb el seu organisme. Però ja saben, a la psicologia universitària li mola disfressar-se. Quanta impostura!