Sense ànima

Un dia anem caminant i ensopeguem amb una bestiola immòbil; el toquem amb la punta del peu i ens estranya que no es mogui. Preguntem i ens diuen que la bestiola ha mort. En aquest instant ens canvia el cap per sempre. Sí, nano, la bestiola l'ha palmat, com ho faré jo i ho faràs tu, així és la vida. La realitat en brut.

Un cop rebuda la mare de totes les bufetades, ja no hi ha marxa enrere. Des de llavors, sense adonar-nos, afrontem la nostra vida, la nostra activitat, les nostres eleccions, creences, prejudicis o missions, la nostra sencera relació amb el món i amb els altres, com un intent de conjurar la mort. Es diu, crec que amb raó, que vivim millor en tant que acceptem de forma natural, sense dramatismes, que morirem. Però clar, tot i així, no volem morir i quan tregui la dalla, preferiríem que fos tard, sense soroll ni dolor.

Per desgràcia no sempre és així. Hi ha persones com Ramón Sampedro o María José Carrasco que es van veure completament paralitzats sent joves. Van viure ancorats a un llit, impotents i sense futur a conseqüència de les seves malalties sense cura. Van ser completament dependents dels seus cuidadors la qual cosa, sens dubte, els va fer sentir horriblement malament. En aquestes espantoses circumstàncies va sorgir en ells, a poc a poc, la terrible i alliberadora idea de matar-se. Van passar els dies, les setmanes, els mesos, els anys i les dècades i creixia en ells la desesperació en comprovar que les lleis no els permetien prendre la decisió més difícil però la més lliure, obligant-los a seguir patint sense sentit. Finalment, els seus éssers estimats van aconseguir, posant en risc la seva pròpia llibertat, ajudar-los a complir el seu últim desig. Homes i dones adults, conscients, i mentalment independents van ser i estan sent tractats com a nens per l'Estat. No hi ha major injustícia que la de privar de la llibertat de triar a qui no ha fet cap mal a ningú.

Maleïts sigueu els legisladors repentinats que us dieu defensors de la vida, però esteu fets de por i odi. Qui sou vosaltres, miserables, per dir-nos quan hem de morir, per impedir complir el nostre últim desig, per prohibir-nos exercir la nostra llibertat fatal. Qui sou vosaltres, infames, per emmanillar-nos per ajudar els nostres a deixar de patir.

La nostra llibertat última us espanta perquè us fa febles. Tant de bo us veieu algun dia en la nostra situació i patiu els vetos inhumans que ens imposeu. Tant de bo no us permetin morir mai i romangueu eternament lligats a un llit, pregant al vostre cruel Déu que us deixi anar. Tant de bo ens mireu als ulls, com avui mirem als vostres, exigint respecte al dolorós desig de morir. Ja n'hi ha prou, sense ànima, ja n'hi ha prou.