L'internet de les coses estableix una connexió entre dispositius, plataformes, accions i persones. Quan pensem en aquesta tecnologia, la primera associació que ens ve al cap és la de la indústria: fàbriques i plantes de muntatge completament automatitzades, en què totes les fases de la cadena de producció compten amb dispositius que recullen informació per monitoritzar tot el procés.
No obstant això, els sensors en xarxa tenen moltes més aplicacions, moltes d'elles que poden afectar la nostra vida quotidiana. Per posar uns pocs exemples, en el camp de la salut, hi ha un casc connectat per fer el seguiment de malalts d'Alzheimer i rebre un avís en el cas que es produeixi algun contratemps. En la mateixa línia, unes soles de sabata intel·ligents serveixen per a la localització de persones majors. Finalment, en l'àmbit dels animals de companyia, l a aplicació Dogsens aprofita la connectivitat IOT per controlar l'estat i l'activitat de les mascotes, transmetent la informació al telèfon mòbil del propietari en temps real.
El Iot tradicional parteix de la base que els sensors i dispositius dels extrems de la xarxa són elements passius, és a dir, que la seva funció es limita a recollir informació i enviar-la al núvol, a centres de dades on és processada, analitzada i utilitzada per prendre decisions. Seria el cas, per exemple, dels sensors per mesurar la qualitat de l'aire desplegats per una ciutat, que envien els seus registres a un centre de control on s'activen les alertes quan els nivells de contaminació superen els límits establerts.
Davant d'aquesta arquitectura centralista, ara apareix el Edge Computing, la filosofia es basa en dotar d'intel·ligència els sensors i dispositius de recollida d'informació, perquè aquestes dades siguin processades més a prop d'on es van crear, en lloc d'enviar-los a través de llargs recorreguts fins als centres de dades i núvols de computació.
El Cloud Computing ha suposat alliberar progressivament als terminals de la necessitat de tenir una capacitat de processament cada vegada més gran, ja que aquest es realitza en el núvol. Els anys 80 i 90 van conèixer el boom dels ordinadors personals, en els que tot el maquinari necessari per executar programes i aplicacions estava en poder de l'usuari. A mesura que el programari es feia més complex, necessitàvem màquines cada vegada més potents. No hi ha més que recordar -els que van viure aquella època- la llarga processó de microprocessadors d'Intel que s'anaven succeint, a quina més poderós: 286, 386, 486, Pentium...
Avui dia, en canvi els nostres terminals -ja siguin ordinadors, tauletes, mòbils o consoles- fan ús en gran mesura de serveis que estan centralitzats a la xarxa. Pensem, per exemple, al correu electrònic, com Gmail de Google, en plataformes per emmagatzemar informació, com Dropbox, oa l'Office 365, la versió en línia de la popular suite ofimàtica de Microsoft. Per descomptat, serveis encara més avançats, com els assistents personals o la TV per internet, reben els seus continguts i la intel·ligència artificial que els fa funcionar des del núvol.
No obstant això, es tracta d'un model que presenta limitacions. D'una banda, la informació ha de recórrer enormes distàncies de centenars i de milers de quilòmetres des dels dispositius fins al centre de dades. D'altra, com més distància, més gran és el nombre de xarxes que han de recórrer les dades i més gran és la probabilitat que pateixin retards pel trànsit. En telecomunicacions aquests retards que produeixen les xarxes es denominen latencia.
En la comunicació entre objectes, la latència esdevé un factor crític. Sense una latència ultrabaixa serà impossible moure els volums de dades que produeixin els milers de milions d'objectes que constitueixen l'internet de les coses. Per fer-nos una idea de la importància d'això amb un exemple, en un cotxe autònom un retard en la transmissió d'informació pot implicar frenar massa tard i que tingui lloc un accident amb conseqüències fatals.
L'Edge Computing suposa portar les capacitats de computació des del centre de la xarxa -els centres de dades- a les vores -els dispositius que recullen la informació-, per tal de millorar el funcionament del sistema, de baixar els costos i d'assegurar una major fiabilitat de les aplicacions i els serveis que suporta.
El còmput en la vora contribueix a reduir la distància entre els recursos de xarxa i els dispositius, mitigant d'aquesta manera les limitacions que es presenten en l'actualitat relacionades amb la latència i l'ample de banda. Part de la feina intel·ligent que abans realitzaven els centres de computació recau ara sobre els sensors i objectes en els extrems de la xarxa, la tasca ja no es limitarà només a recollir i enviar dades.
Els dispositius en la vora poden ser qualsevol objecte de l'internet de les coses, des d'un cotxe autònom, a un sensor mediambiental, una càmera de seguretat o un semàfor. Alguns d'ells estaran en exclusiva dedicats a recollir i enviar fluxos de dades a la xarxa, però d'altres es convertiran en passarel·les especialitzades per afegir i analitzar dades i fins i tot per realitzar alguna funció de control dels mateixos. Finalment, hi haurà dispositius que podran convertir-se en nodes programables de la xarxa, capaços d'executar aplicacions més complexes. La proximitat d'aquests dispositius a l'usuari final els converteix en idonis per realitzar tasques que requereixen una latència propera a zero, però no una capacitat de processar complexa. Accions com la frenada en cotxes autònoms, per exemple.
Escriu el teu comentari