L'orangutan

N'hi ha que volen pensar que els éssers humans som bons per naturalesa. Altres considerem que virtuts com la solidaritat, el respecte o l'empatia, només poden adquirir-se a través de la cultura entesa com la interiorització de les regles bàsiques que ens ajuden a viure en societat. Com en els jocs, cap societat ha perdurat sense regles. L'anarquia és una bella utopia que els humans només som capaços d'imaginar.

Tota regla conté la restricció de certs desitjos individuals en favor de funcionament del joc grupal. Però, si les regles no agraden a un ampli grup de jugadors, ja que les consideren injustes, deixen de ser útils i el joc acaba de mala manera.

Imaginem un joc les regles del qual van establir fa molt, molt de temps. Hi participen dotze individus dividits en dos equips de sis membres. No només entre els equips, sinó també dins d'ells, hi ha fortes disputes sobre la utilitat de les regles vigents. A l'equip A hi ha tres participants que insisteixen, tot i la incessant bronca, a mantenir les regles antigues i, a qui no li agradi, que s'aguanti; i altres tres que preferirien seguir jugant tots junts, per la qual cosa proposen la idea de canviar les regles de tal manera que la majoria dels jugadors estigui d'acord. Exactament el mateix passa en l'equip B: uns estan per la ruptura i altres per l'acord. De tal manera que tenim tres de l'equip A i tres del B que no volen saber res de l'altre bàndol, i sis, entre els dos equips, que volen intentar seguir jugant tots junts. Els jugadors es troben estancats ja que qualsevol decisió perjudicaria la meitat d'ells.

El malestar i la tensió segueixen creixent entre els jugadors. Comença, així, una escalada d'insults i desqualificacions fins que, un dia, dos d'ells s'embranquen en una baralla de la qual surten malferits. Davant l'insostenible de la situació, decideixen, per fi, votar i acceptar la decisió recolzada per una majoria significativa. Procedeixen, llavors, a debatre en el si de cada grup.

Els tres de l'equip A disposats a mantenir les coses com estan per sobre de tot i els tres de l'equip B disposats a tallar en sec amb els de l'A i muntar el seu propi joc intenten convèncer els seus altres col·legues d'equip de les bondats de la seva posició i del que malvats que són els de l'altre bàndol. Al seu torn, els sis que busquen un acord intenten convèncer els immobilistes dels seus equips dels avantatges de mantenir la relació amb els de l'altre consensuant unes noves regles.

A la fi, cert nombre de participants en cada grup acaba canviant de postura. Es produeix la votació i els resultats són: 4 a favor de la ruptura i 8 a favor de l'acord. És a dir, que aquesta posició obté un suport del 66%, dos terços del total dels vots. Aquests resultats mostren, a ulls de tots, l'existència d'una majoria qualificada. Llavors, els membres de tots dos grups procedeixen, alguns a contracor, a debatre les noves regles partint de zero. Els dos individus que s'havien embrancat a cops encara intenten ficar bronca però, a poc a poc, s'adonen que els altres no els escolten perquè ja estan a una altra cosa i acaben sols un racó.

Sí, sempre hi ha una minoria l'única missió en la vida és imposar el seu criteri a la força i fastiguejar als altres. Recorden aquell company del col·legi amo de la pilota de futbol, que, conscient del seu poder, imposava regles capritxoses del tipus «ha estat gol perquè ho dic jo» i si no acatava el seu ordre tancava el tema amb un autoritari «ja que em porto la bola »? Aquests aprofitats no volen jugar. De fet, no volen que ningú jugui. Llavors, l'apropiat és que els altres s'ajuntin una mica de diners per comprar una pilota nova, deixant al rondinaire impenitent sol amb la seva rebequeria de nen malcriat.

El que han fet els jugadors d'aquesta història davant el mal rotllo creixent és solucionar el problema de manera pacífica, pragmàtica i democràtica. La qüestió no ha estat si havien de sotmetre l'assumpte a votació (fa temps que es van adonar que no els quedava altra), sinó què es vota, qui vota i quin percentatge de vots és necessari per a considerar a la majoria com qualificada o, el que és el mateix, quin percentatge de vots és necessari per a considerar a la minoria com no qualificada. I, des d'aquí, pactar unes noves regles per la qual cosa, potser, calgui modificar, fins i tot, normes de nivell més alt que afecten diversos jocs del mateix tipus.

La primera norma de convivència entre humans va emanar del pacte i no va ser dictada per cap autoritat ni escrita en cap codi. La hi van donar els nostres peluts avantpassats, no perquè eren ànimes pures i bondadoses, sinó amb l'única finalitat de sobreviure com a espècie. S'anomena la llei d'or i té dues possibles formulacions: en positiu, «tracta els altres com vols que et tractin a tu»; o en negatiu, «no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu». Encara que en aparença les dues diuen el mateix, George Bernard Shaw ens va prevenir de l'accepció positiva i ens va aconsellar irònicament: «No facis als altres el que voldries que et facin a tu. Els seus gustos poden no ser els mateixos ». En fi, a partir d'aquestes qüestions han sorgit debats interminables, però crec que podem estar d'acord amb la idea principal: ens convé respectar-nos mútuament per no acabar tots al forat. Aquest simple pacte de no agressió és el primer esbós de civilització, és a dir, el que ens fa transcendir la condició de mamífers i convertir-nos en persones.

No obstant això, la Història (la passada i la d'aquests dies) demostra que seguim sent molt rucs com a jugadors i ens entestem a amargar-nos la vida els uns als altres de forma violenta i suicida. Ja ho deia Makinavaja que, a més de ser l'últim xoriço, va ser l'últim filòsof: «No hagas a otros lo que quisieras que te hagan a ti. Sus gustos pueden no ser los mismos». Ull, que la bèstia se'ns està escapant i igual ens anem tots a fer punyetes.

Dic jo que en cada conflicte la raó deu ser, al mateix temps, de tots i de cap i que, abans o després, caldrà entendre, com vam fer a la infància, que per guanyar molts no queda una altra que perdre alguna cosa. En això consisteix tota negociació encaminada a establir noves i millors regles que permetin als jugadors seguir jugant.

En determinats jocs complexos que tenen implicacions en altres jocs que afecten la vida de les persones, és preferible que els negociadors no siguin adolescents de sang calenta, sinó adults sensats i, sobretot, humils. Gent que comenci a parlar i a escoltar partint de la idea boja que potser l'altre tingui raó.

Vostès ja saben al que em refereixo amb tot això i jo ja sé que la solució no és tan senzilla com en l'exemple que descric. Però, potser, no és tan difícil com ho volen fer veure els actuals representants de cada equip.