Existeix la realitat?

Dubtar de la realitat que ens envolta fins l'extrem d'acabar afirmant que som dins d'una il•lusió, requereix d'una argumentació captivadora. El que també succeeix amb dubtes filosòfics d'aquesta mena és que sovint es plantegen preguntes de forma matussera. Per tant, el filòsof ha de ser capaç de plantejar qüestions que ens duguin per camins entenedors i adients. Sols amb una estructura mental escaient podem fer front als grans misteris de l’existència: el destí, les dimensions vitals, la mort...

Existeix la realitat?

Si hi ha una obsessió filosòfica de primer nivell, equiparable a l’intent de determinar la existència o no existència d’un Déu, és, definitivament, dubtar de l’existència de la realitat que ens envolta. Tot plegat és una il•lusió dels nostres sentits? Potser sí, mira que et dic, però no us grinyola un xic la pregunta aquesta? Cal tenir en compte que una de les especialitats de molts pensadors, quotidians i famosos, i jo el primer, és la formulació de preguntes poc escaients o, si voleu, i parlant sense embuts, de preguntes de gamarús. És molt important plantejar amb cura el que et qüestiones perquè sinó et pots passar la vida fent voltes com un hàmster a la roda d’esbarjo. Ara bé, a molta gent ja li va bé que et facis preguntes del nivell “tot plegat és una il•lusió?” perquè poden fer caixa fàcil de llibres, o conferències, d’espiritualitat tan miserable que acaba esdevenint una frustrant estafa de proporcions majúscules.

Aleshores, com caldria plantejar la qüestió sobre la relativitat dels nostres sentits que tant han capficat a molts filòsofs? Molt sovint és bo no excedir-se de cientifista i partir d’una creença. Potser, en part, aquesta és una de les claus per no perdre’s en preguntes que són autèntics paranys. El filòsof i capellà Berkeley, al segle XVII, va manifestar que creia que el món que captaven els sentits era una il•lusió i, a partir d’aquí va donar una explicació, més aviat poc convincent i que no recorda pràcticament ningú…ni el meu sabater saberut del barri.

I si superes el dubte constant de certes preguntes per agafar-te a unes creences concretes, el camí tampoc és fàcil, però cadascú ha de fer-se el seu propi camí. Antigament hi havia grans rivalitats entre pensadors per establir quins eren els camins vitals més adients. Si Newton i Leibnitz ja les varen tenir per veure qui s’atribuïa el mèrit del descobriment del càlcul infinitesimal, podeu comptar les disputes per assumptes més transcendents que es varen muntar entre filòsofs. De tant en tant s’agrairia a televisió un especial amb disputes sobre l’existència de l’ànima, més que no pas un especial sobre un partit de lliga del Barça, per variar una mica, no? Potser no. Bé, en tot cas, sigui o no el món una il•lusió, no us atanseu a gurus que són…pura il•lusió.