La mesura de totes les coses

L'home és la mesura de totes les coses, afirmà el filòsof Protàgores. Aportant amb aquesta afirmació la possibilitat de que els éssers humans siguin fonamentals per a la valoració de l'existència i, al cap i a la fi, per comprendre l'existència.

Imatge de recurs (EP)

Davant l'afirmació de Protàgores es palplantà justament una afirmació contrària, on els éssers humans fan el paper de formiguetes desorientades davant la incertesa que els envolta i el misteri on habiten.

I enmig d'aquest entrepà de afirmacions contràries és on trobem els dubtes. Abans de l'aparició dels éssers humans, l'Univers seguia funcionant sense necessitat d'ells, per tant: no depenia d'ells en cap sentit? Sembla que no. Sembla que efectivament l'Univers va a la seva i els éssers humans van seguint criteris propis.

Però no és pas així. Les sagetes del temps amb tota probabilitat no són sempre unidireccionals i no són sempre del tot rectes, per tant, potser no sigui correcte, des d'un punt de vista filosòfic, establir amb claredat un abans i un després dels éssers humans. I no és pas correcte perquè els éssers humans són el resultat del temps universal i per entendre'ns cal aprofundir dins la història i conèixer detalls que parlen de nosaltres.

Com a observadors alterem allò que està succeint a l'entorn. Un fet obvi que és va posar de moda arran de les investigacions sobre mecànica quàntica. Encaixa força bé amb l'esmentada afirmació de Protàgores. I ens fa plantejar una altra qüestió: allò que no observem existeix? O millor: allò que hem observat va existir alguna vegada? Caiem de ple en la definició de temps i, a la vegada, en la manca d'una comprensió plena del temps.

Som més valuosos del que ens pensem i, tenint en compte que tot és matisable, l'afirmació de Protàgores parla d'una veritat força enraonada. O sinó, com ho plantejaríeu? Potser: el gos és la mesura de totes les coses? Potser que no.